L’altre dia un amic molt benvolgut va comentar un escrit meu, en el que es criticava els càrrecs de confiança i bé, ell em va dir una frase que ja m’he cansat de sentir i que segur la va inventar un polític per justificar lo injustificable. L’hi vaig contestar mes o menys amb la següent argumentació: A algú o a molts els interessa que “qui més de confiança que un familiar” sigui una veritat absoluta, per a mi es només una llegenda urbana, la democràcia diu que s’han de elegir la gent per votacions, be a dins els partits en hi molt poca o gens de democràcia, però lo del càrrecs de confiança no te res que veure amb la democràcia, mes be en el abús de la mateixa.
Ningú, repeteixo ningú que es consideri demòcrata te dret a imposar al contribuents un familiar, que ningú a escollit ni a votat, els “tontets” de la família els ha de aguantar la seva família, no entre tots, un càrrec de confiança no vol dir que s’agafa per que es una persona propera sinó com un element tècnic, que supleixi les mancances tècniques d’un polític, en altres paraules, perquè el polític no posi la pota en temes fora de la seva capacitat, per tant aquesta persona podria ser perfectament un tècnic de la administració, que ha fet oposicions i te els estudis i la preparació que l’hi manquen al polític i que ja cobra per fer aquesta feina; al polític el deixarem triar, però d’ací a posar el germà(na), el cosí(na), el tiet(a), l'home, la dona, la núvi(a) o l'amant, o l'amic, l'amiga del “cole” o de discoteques hi va un mon. No es pot ajuntar un “cec” amb un “coix” per travessar el llac i tothom sap el que vull dir, no m’agrada que ho facin ni els meus, ni els altres, hauria de estar prohibit per llei. Hi hauria de haver només un polític per família i si us plau el “tontet” no.
Tots els que votem i votem per qui votem, no perquè es facin els llestos i desprès col·loquin la família, es una ofensa als votants de peu, els que cada dia s’han de guanyar les garrofes amb treballs mal pagats, ja en hi a prou que els politics guanyin sous molt per sobre de les seves capacitats laborals (alguns astronòmicament per sobre) perquè els seus familiars es dediquin també a xopar de la mamella, per el sol fet de ser això, familiars.
Tampoc m’agrada que de la política se’n faci un “modus vivendi”, perquè aleshores es deixen de defensar els interessos del poble, si es que els hi ha importat mai i nomes defensen els seus i en aquesta guerra tot es vàlid, mentida, hipocresia, falses promeses, etc. Clar que la majoria d’ells com he dit abans, al mercat laboral real, reverien un sou equivalent a les seves capacitats amb el que difícilment sobreviurien i així es pot comprendre com molts s’agafen a la mamella (cadira) i els atacs de pànic que tenen quan s’acosten les eleccions. Diu un amic meu que mes de vuit anys en un càrrec es directament corrupció i jo no l’hi penso discutir.
Be, no se si he mogut nomes un gra de sorra amb aquest escrit però molts grans de sorra fan una muntanya i jo no penso parar.
Tancaré amb una frase que he llegit en un escrit d’un amic meu, que es d’en Pla i que em plau molt: Quan al mati dic “bon dia” i em contesten “bon dia” sé aquest es el meu País.
Entrades
