Barri Set Camins i Patracol (quelcom més qu'un ascensor)

Parc de les "Xapuçes" quelcom més que un parc

La plaça de les “Xapuçes” o com es fan de bé les coses a Igualada.

Diuen que les coses ben fetes només es fan una vegada, per tant encara que siguin cares son les més barates. Al contrari, les coses mal fetes cal refer-les o arreglar-les moltes vegades i al final resulten mes cares.

Al meu barri, el de les flors hi ha una plaça, anomenada Parc del Transit, perquè abans hi havia un disseny de circuit amb senyals pels nens on se suposava que de tan en tant feien classe d’educació viaria, teòricament això es fa actualment davant de la nova comissaria.

Bé no perdem el fil, aquesta plaça com que era molt vella i estava molt deteriorada, i en gran part per la insistència del president del barri el meu amic Sr. Josep Gomez, que en pau descansi, l’ajuntament es va decidir a renovar-la sense pressupost i en base a una partida especial.

Si al parc renovat l’anomeno Parc de les “Xapuçes” no m’equivoco gaire, m’explico: El disseny del parc va ser fet per ordinador, en colors i molt bonic sobre paper, fins ací res a dir, però dona la impressió que ningú responsable es va traslladar fins el terreny i que l’estudi d'ús per les persones, ho van obviar completament.

Una de les dues bandes del parc, en la que hi havia el circuit, es va dividir en sis zones, una de les quals és el parc infantil, l’altre el pipican i les altres quatre son un “camp de matolls” amb rec automàtic, per ser mes concisos d’heures al costat dels oms que ja hi eren en l’anterior, tot aprofitant part de l’antic circuit per fer-hi els camins per passar la gent, hi ha més espai pels matolls que per les persones.

Anem a esmicolar el parc renovat:

- Els camins al fer-los aprofitant l’anterior part del circuit i fer-l’hi la part nova també en ciment, no es va respectar una norma elemental en la física i en la construcció, “les juntes de dilatació” amb lo qual desprès de fer els camins en ciment i cobrir-los amb pintura asfàltica, en un tres i no res van aparèixer les esquerdes corresponents a la dilatació, trencant tot el terra en les parts on s’ajunta el ciment vell amb el nou.

- Les zones dels parterres d’heures que ocupen dos terços, exceptuant camins, del parc i no serveixen per res, (em pensava que els parcs eren perquè ho desfruitessin, les persones, no per fer bonic) no van tenir en compte que estaven en pendent i els van cobrir d’una capa vegetal, quan va ploure per primera vegada, es va esllavissar tot cap avall.

- Els matolls fan una capa de fulles espessa i molt difícil de netejar, més quan i hi ha la caiguda de la fulla dels oms, quan els gossos hi dipositen els seus excrements o quan les persones hi tiren les seves deixalles.

- Els del servei de neteja han de fer servir rasclets que destrossen les plantes, a sobres els vianants les xafen per fer drecera (camins naturals) en resumits comptes es produeix un malbaratament total, cada dos per tres a replantar i a gastar-hi diners.

- Abans de les eleccions, com no! Es van replantar les heures i ens van tenir el parc amb tanques metàl·liques per protegir-les, uns tres mesos, fins uns dies abans de les mateixes; set mesos desprès han hagut de replantar de nou i van......, perquè les coses havien tornat al seu estat habitual, és el compte de mai acabar, costarà una fortuna, perquè el disseny és una proba de manca de criteri o de sentit comú, com es vulgui i una lluita entre els que embruten, els que netegen i destorcen, i els que planten, guerra total!

- El parc dels nens te’l sol de petites pedres, resulta que en altres parcs s’han rebutjat les pedres, perquè els nens petits se les poden empassar, pels del meu barri no hi deu haver aquest perill! Apart que serveixen per tirar-les i per embrutar la resta del parc, les tanques que envolten el parc son de fusta de fireta, que ja ni me’n recordo les vegades que les han hagut de reemplaçar o reparar, cada dos per tres n’hi ha una part per terra, un element tan delicat és lo mes adequat per un parc públic? Una altre proba de falta de criteri i de professionalitat.

- La part dels pipican, també té les mateixes tanques, aquest no està rodejat en l’exterior per les habituals canyes americanes, que apart de fer de barrera natural visual i de olors, absorbeixen el nitrogen de les pixarades, aquí simplement quan plou, la terra amb les pixarades baixa parc avall, degut al pendent no considerat del parc, per si això no fos poc pensat, a dins mateix del pipican han posat uns matolls decoratius, que per poder agafar les deposicions dels gossos hauríem de arrastra per sota, una altra demostració de intel·ligència.

- A apart a dins mateix del pipican hi ha una farola i el quadre de l’enllumenat, que a base de pixats s’estan deteriorant molt. Tant costava posar-les a fora?

- Hi ha bancs mirant les parets del parc, però bé això és lo de menys. A l’altre part de parc i pels avis que vigilen els nets, han posat pilons de ciment per seure. Si son tan còmodes, perquè no els posen al salo de plens!

- Ah! Quan és qüestió de treure pintades, que n’hi ha moltes, no s’esborren no! Quan s’acosten les eleccions Municipals, es pinta a sobre amb pintura fosca, però no tot el pany de paret, sinó amb una mena de simetria de cuadrets que tapen només les pintades o sigui un nyap, i a esperar que tornin a venir eleccions Municipals. Perquè no ho fan axis al centre, al parc de l’estació? O és que aquest barri som ciutadans de tercera?

- Hi ha un recó per fumadors de cànnabis (porros), que de passada arrenquen les plantes per fer-se lloc i de nou una altre lluita sense solució entre els que les arrenquen i els qui les planten, vaja de tot i força.

- En fi una demostració de coses ben pensades i ben fetes, com ens tenen acostumats els socialistes de l’ajuntament, els hi venen grans les coses petites i en volen fer de molt grans, “antes partios, que doblaos”!!!.

Potser seria convenient que deixin de somiar en grans projectes, aixequessin el cul de la cadira i no per anar a inauguracions, toquessin de peus a terra i anessin a veure lo que esta malament a la ciutat, que son els detalls els que donen l’imatge i si convé, els hi ho il·lustraré en fotografies, perquè ho vegin millor.

http://picasaweb.google.es/josepm.torras/ParcDelTransit

No ho intentin fer tot en un dia, no fos que es cansessin. Fins un altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

Bonic però sense arrels, se l'emportarà el vent.

Grup "Juan Palomo" II.

“Encara que la mona és vesteixi de seda, mona és queda”.

Com que sempre m’agrada preguntar el que no sé Sr. Riba, he cercat quina classe de preparació te vostè, per poder crear, proposar o dirigir l’empresa més gran d’Igualada, com sembla que l'Ajuntament se’ls hi ha fet petit (estan/estem massa endeutats), ara surten amb el gran “conxorxi”. Doncs bé un ocellet m’ha dit que vostè teoricament és llicenciat en història i ciències polítiques no en econòmiques o empresarials i que te solament un curset d’economia, pagat per tots els Igualadins.

Tant atreviment em semblava agosarat, però ara sabent que vostè en un estiu va aprendre el que a la majoria dels mortals en necessiten cinc o més anys d’estudis i després uns quants més d’experiència en empreses del “món real”, ja no m’hauria de preocupar tant. Però es clar que això de la política és diferent, els vots investeixen de ciència infusa, els toquen amb un raig diví i ja esta, el títol i els coneixements baixen del cel i ja són llicenciats, doctors o “cum laude” en el que s’escaigui, fins i tot podrien sortir a la “revista Forbes”.

Si els pares que envien els seus fills a la universitat i paguen religiosament els seus estudis, sapiguessin això, buenoooo! Quin estalvi! Un curset i au, carrera acabada i una muntanya de diners estalviats i a més els fills col·locats com a alts executius, ho que es diu una ganga.

A quina empresa ha fet les practiques vostè? N’ha creat mai alguna amb els seus diners? Es vostè un empresari? Es director general d’alguna empresa que no sapiguem? Quina experiència hi té en fundar empreses? L’hi deixen fer a casa seva aquests experiments, amb els diners familiars?

Que jo sàpiga en la passada legislatura el poble d’Igualada, l’hi pagava el sou complert (dedicació exclusiva) ho que vol dir que no tenia feina i aquest any per tres quarts de jornada se l’hi paga (s'ha adjudicat) uns € 41.000 a l'any, més que l’anterior legislatura per tot el dia, però d’empresari privat res de res.

Miri els “power points” (presentacions d’ordinador en pantalla gran) i els “business plans” (plans de negoci), (els esclariments no son per a vostè, no el voldria ofendre!), són molt espectaculars, però jo, que no tinc la carrera de “econòmiques i empresarials” ni el curset que va fer vostè Sr. Riba, també en sé fer, però això no hem fa empresari, encara que en certa manera el soc, endemés si una cosa he après en el món empresarial és que els “business plans” a llarg termini, són com el compta de la lletera, les circumstancies del mercat poden canviar-los en un moment, sinó només cal mirar a la borsa, clar que cap factor te importància, si els diners que et jugues no son els teus.

Fins ara s’han cregut bons administradors, gracies al “bum” de la totxana, han recollit molts diners no pressupostats, en taxes, impostos i també en fer de petits especuladors.

Un bon exemple es la venda de la parcel·la de “Cal Font”. Vergonya els hi hauria de fer!! Posar el terreny en una subhasta pública i dir que han guanyat una milionada especulant. Fent que uns pisos, abans de construir valguessin més de € 120.000 per pis (Què! Ajudant als joves i gent gran a trobar habitatge?), quan el que em sembla que era més coherent, era fer-hi habitatge social o per gent gran, cosa de la que tan se’n omplen la boca, ara que la totxana ja no funciona i que tothom s’ha endeutat fins el coll, gracies als especuladors i a gent com vostès. D’altra banda tots aquests diners i molts d’altres van anar a parar a la construcció de l’ajuntament remodelant i dos trasllats (anada i tornada). Vaja, un regal pels nois de la pel·lícula.

Perquè és vegi el model d’administradors que són vostès, s’han passat de € 800.000 (133.000.000 pessetes) del pressupost del nou ajuntament, rés quatre “rals!” o sigui que apart d’especuladors, mals gestors. Si en aquesta obra els ciutadans, ja hi hem hagut de posar-hi molt més del que van pressupostar, no vull ni imaginar el que passarà amb els números que han fet sobre el rendiment de les societats amb un capital de € 63.000.000, només de pensar-hi m’agafen calfreds, però clar quina importància tenen per a vostès repeteixo, sinó són els seus.

Vostès empresaris? No em facin riure! Sinó fos perquè és per plorar.

Haig de reconèixer que la frase del Sr. Riba “a partir del ‘conxorxi’ d’empreses l’ajuntament funcionarà millor” és difícil de classificar, partint de la base que no té res a veure la gestió privada amb una gestió pública o semi-publica i no cal que entrem en detalls i ho de criteris empresarials, ni tocar-ho; no sé si definir-ho com hipocresia, una ofensa a la intel·ligència, ciència ficció o infantilisme, en fi a gust del consumidor, però pels que fa temps que ens afaitem, no necessitem que ens prenguin el pèl o per estúpids amb aquest nivell d’argumentacions, el meu nét en te de més bones i encara no ha fet els tres anys.

El que jo els hi digui Sr. Riba, facin-me cas, demanin el Monopoly per reis i procurin administrar be a l’ajuntament i no passar-se del pressupost, que es pel que han estat elegits, que d’empresaris ja n’hi ha en el “món real” que en saben i arrisquen el seus diners, no els de tots els Igualadins.

En fi, si la societat civil no hi posem remei, els Igualadins serem socis, d’un “conxoxi” amb uns directius d’un baix nivell esparverant i amb les mans foradades i sinó al temps.

Els hi ve tan gran tot això, que em fa pensar que a darrera seu hi ha mans, que mouen els fils dels titelles del guinyol i això encara em fa mes por.

Ja els hi vaig dir en el seu dia “Zapatero a tus zapatos” i mai més ben dit.

Bones festes i que no passin fred. Fins un altre,

Pau i amor per a tothom.

BONES FESTES

Que ningú es prengui com a res personal els meus escrits, no estan basats ni en la rancúnia, ni en el odi, ni en la enveja, sinó simplement en el sentit comú (el meu) i en les meves caparrades (nomes meves) i en les meves conviccions, en un afany de millorar lo millorable i de que el mon polític, deixi de ser tan menyspreat per tanta gent, en fi tal vegada per portar-hi una mica d’aire fresc, entre tanta desídia. Com jo fins avui, no m’he guanyat mai la vida en la política, no en faig un cas personal ni de supervivència, ho practico com a responsabilitat cívica, esport, hobby o com es vulgui dir, això no treu serietat a les meves afirmacions, per molt irònics que siguin els meus escrits, es com es diu en el mon empresarial, “política d’empresa”, per tant en lo personal, ma oberta a tots i tothom, que jo acostumo a ser amic dels meus amics i també puc ajudar els que no ho son, depenent de lo "persones" que siguin.

Desde de aquí desitjo de tot cor unes bones festes, a tots i a tothom.

PD: Espero que la Sra. del Sr. Calbò es recuperi ben aviat i això ho dic des de el fons de l’ànima.

Coloms o Palomos?

“Conxorxi” Municipal d’empreses a Igualada Grup “Juan Palomo”.

Que ningú digui que no estava advertit.

L’ultim ple de l’any ha estat com era d’esperar, una altre classe magistral d’alta economia, a la que ja ens tenen molt acostumats els il·lustres catedràtics d’econòmiques i empresarials regint l’ajuntament d’Igualada.

Es tracta de fer un “conxorxi” amb les empreses fundades amb els diners de tots els Igualadins, a fi i a efecte de “embolica que fa fort” posar-ho tot a dins de la mateixa olla i així no se sabrà lo que es caldo i lo que es “xixa”.

Be, sembla ser que com que l’ajuntament ja esta molt endeutat (en realitat nosaltres estem endeutats) fins a límits legals, en altres paraules “fins el coll” i com dintre de la llei no te possibilitats d’endeutar-se més, dons bé, fa una fugida endavant i funda empreses “productives” i una de control “conxorxi”, a fi, a traves d’elles, demanar crèdits i obtenir hipoteques (avalades per tots) sobre propietats de les empreses i altres histories per disposar de més efectiu, sense que sembli que ens estem endeutant més, al mateix temps s’obra la possibilitat d’encabir mes gent de la seva corda a la gerència i altres llocs de “treball” d’aquestes empreses.

Com a mostra un botó: El gerent de l’empresa SIMA “construcció”? i gestió d’aparcaments, hi han col·locat un tal Sr. Martinez. M'explico seguint criteris empresarials de pluralitat, professionalitat, eficàcia i imparcialitat hi posen el fill d’un Sr. que es socialista de pro i gerent d’una societat limitada, ex cooperativa (ja no hi creuen en les empreses socialistes per excel·lència), que des de fa molts anys es dedica al servei de manteniment de l’enllumenat públic de l’ajuntament d’Igualada, els hi sona la cançoneta,

Ah! Les empreses son SL's a fi que els gerents no tinguin responsabilitats penals, no fos el cas que poguessin anar a la presó, si malmetessin el patrimoni “de tots”.

Aquest grupet d’empreses, petita “Rumasa” presentat i explicat, pel professor Sr. Riba “cum laude” en econòmiques i empresarials, vaja que viu de la rifeta de l’ajuntament des de fa bastant de temps, es permet el luxe de preguntar al cap d’un partit de l’oposició, que si l’hi fa por l’envergadura del “conxorxi”, a mi por no, pànic!!

Lo de Grup “Juan Palomo”, no es ni un acudit, ni es una broma, resulta que aquestes empreses formaran un entrellat en el qual es passaran “comandes”, les unes a les altres, es pagaran els serveis als preus que els hi sembli i faran competència deslleial a altres empreses del ram del "mon real", a sobre donaran serveis a l’ajuntament i sempre poden retroalimentar-se amb els diners de tots, els dels pressupostos i els de les altres empreses del grup i fer veure que funcionen amb criteris empresarials, vaja lo públic i lo privat en el mateix sac i endevina qui t’ha tocat.

A causa d’aquest “conxorxi” cada Igualadí es veurà endeutat per valor de més de € 2.000, total una xifra irrisòria, que multiplicada pel nombre d’habitants d’Igualada dona una quantitat que fa fredor d’uns € 63.000.000 de capital, en fi una bagatel·la. Això sí, serem socis tots els Igualadins però només hi posem el “calers” i res més i si va malament ja ens espavilarem, ells seran el consell d’administració i nomes hi tindran responsabilitat política, que es com no dir res, nosaltres a desembutxacar.

Sr. Riba apart de ser progressista o progressar amb els diners de tots, quin currículum que no sabem, te vostè? Perquè lo que més por em fa, es que “l’ignorància es molt atrevida”, però en aquest cas vostè no se’n juga ni un dels seus i tots dels nostres, que per jugar ja hi ha el Monopoli, però allà els diners no son de veritat. L’hi recomano que en demani un per reis i ens deixi en pau a tots els Igualadins, que vostè i els seus son mes perillosos que un nen petit amb una escopeta carregada.

Francament es creuen els amos i només son mals administradors, però no es preocupin el temps posa les coses al seu lloc i a les pròximes eleccions procurarem entre tots, que no sigui massa tard.

Que el PP i els socialistes es posin d’acord tan fàcilment en aquesta qüestió, em fa olor a “socarrada” i hi ha quelcom que no entenc, no havíem quedat que les empreses socialistes havien de ser cooperatives o aquí algú que s’ha canviat de bàndol?

Agafeu-se fort que venen corbes i no fos cas que derrapéssim. Fins un altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

Per en "Toti" Negre - Cap de Creus

Llum al final del camí?

Toni Negre, un socialista no mediocre - Es una utopia però l’hi alabo el gust.

LA DEMOCRÀCIA EN ELS PARTITS POLÍTICS II. PER UN CODI DEONTOLÒGIC DE COMPORTAMENT POLÍTIC.

El passat 6 d’agost el Punt Diari de Girona va publicar un article d’opinió que vaig escriure sota l’epígraf de La democràcia en els partits polítics. En aquest vaig pretendre argumentar-hi els motius que, al meu parer, porten la gent a sentir-se absolutament allunyats de la política i encara més dels seus actors, els polítics.

El descontentament és també bastant generalitzat dins les bases de molts partits, i respon a maneres diferents d’entendre la política provocades en gran part per un xoc generacional. Les noves generacions provenen de pensaments molt menys polaritzats que els seus antecessors, que han convertit la confrontació política en una manera de fer i subsistir, en un tarannà que a poc a poc ha erosionat la vida política, i sobre tot el mateix personatge polític.

Considero que d’única manera de començar a recuperar la confiança dels ciutadans en l' ésser polític és reeducar el propi comportament polític, involucionar la dinàmica actual establint unes normes morals que siguin respectades pels operadors.

Són normes mínimes que haurien de ser assumides i aplicades “motu proprio” per la militància i la direcció deis partits, amb l' orgull de recuperar el que s 'ha perdut durant tant de temps, i amb les ganes de demostrar els motius nobles que han d' inspirar la voluntat de tothom qui s' endinsa en el món polític. No vull quedar-me en una mera crítica del funcionament, sense fer cap tipus d’aportació. Massa vegades he sentit, després d’una altra davallada de participació en les eleccions, que calia fer un replantejament per recuperar-la. Mai he vist cap proposta concreta, més enllà de la fugaç autocrítica, i no vull caure en aquest error. Per tant, permeteu-me la següent pluja d’idees, algunes d’elles realistes, d’altres potser més utòpiques, que el món polític s’hauria d’autoimposar:

1.- Prohibició de duplicitat de càrrecs polítics.

El fet que un sol polític ocupi més d' un càrrec, a vegades incompatibles pel que fa a horaris i dedicació, genera sen s dubte una imatge d' afany de poder i de lucre, a més de minvar la capacitat de treball real en cadascun dels càrrecs.

2.- Sous proporcionals a la situació econòmica del país i congruents amb el càrrec ocupat.

La increïble situació que s’ha donat amb els sous de la Diputació de Girona malmet irremissiblement la imatge del polític i ens avergonyeix a tots els que militem en un dels partits representats.

3.- Disminució del nombre de càrrecs intermedis i assessors innecessaris.

La burocratització dels partits externament es percep, malauradament massa vegades de forma encertada, com a voluntat de col·locació de certes persones i no amb la finalitat de buscar l' efectivitat d’aquest.

4.- Prohibició d’atorgar càrrecs de confiança, de designació merament personal, a familiars.

Com diu la dita, la dona del Cèsar no solament ha de ser honrada sinó també semblar-ho.

5.- Obligació que els càrrecs polítics electes no abandonin el càrrec esmentat per accedir a un de nou abans de la fi del mandat.

Aquesta és una practica amb la qual discrepo absolutament i que empobreix la democràcia per dos motius. En primer lloc, perquè el càrrec polític desatén el mandat pel qual el ciutadà l’ha triat i fa pales que no té obligació primer, amb aquest darrer, sinó amb el seu partit, i en segon lloc, perquè fa percebre, des de fora, que aquell càrrec suposadament adquirit per motius cívics és una plataforma per accedir a un de superior.

6.- Prohibició de triar a dit el successor.

La tria d’un successor polític, fins i tot la successió en el càrrec sense passar per eleccions, és una practica que cal suprimir, per tal de garantir la democràcia interna del partit, així com que els militants se sentin lliures de triar el perfil de líder que realment desitgen.

7.- Rendir comptes periòdicament davant les agrupacions dels partits.

La meva experiència m’ha demostrat que el partit i els seus militants acaben sent massa sovint una plataforma d’ús electoral, però acabat aquest període, els càrrecs triats no se senten obligats a rendir comptes davant el seu partit. Lògicament és molt més democràtic un cert control per una majoria de militants que han donat suport a un càrrec que no pas que aquest tingui quatre anys per fer i desfer com desitgi.

8.- Controlar que no siguin excessius els anys que una mateixa persona ocupi el seu càrrec.

Puc entendre que un líder concret, pel seu lideratge, sigui bo durant anys al mateix lloc, però grupuscles de diverses persones durant massa temps allà mateix genera una consciencia de possessió que va en favor d’actituds a voltes massa prepotents i en detriment del ciutadà. El polític no ha de perdre mai la sensació que el seu càrrec és provisional.

9.- Vigilar que el poder no l’ocupin sempre les mateixes famílies polítiques, ni els mateixos cognoms.

L’oligarquia va sens dubte renyida amb la democràcia, sigui per consanguinitat com per meres relacions d' amistat.

10.- Creació d’un sistema d’auditoria cada quatre anys.

Reconec que podria ser costós però, creieu-me, penso que la majoria de la gent estaria d’acord a dedicar una part dels seus impostos a fer que s’audités el patrimoni de les persones amb responsabilitats polítiques, per controlar corrupteles que són “vox populi”, però que semblen ser acceptades com a mal menor i, fins i tot, com a tret cultural del país.

Aquestes són algunes propostes, sens dubte opinables, fins i tot criticables, que al meu parer podrien servir per recuperar la tan malmesa confiança del ciutadà en el polític. Són propostes que col·lideixen amb un funcionament enquistat i antiquat, que avança amb vida pròpia per la desídia de massa gent i per la conveniència d’altres. Ningú ha dit que fos fàcil, però penso que és hora de posar-s’hi.

Jordi Negre i Meléndez

Advocat i cantautor

Militant del PSC

totinegre@hotmail.com

Peu & peu

Ressenya: Rebel•lió a la granja de George Orwell.

Com ja he esmentat en algun article, tinc debilitat per un llibre “Rebel·lió a la Granja” de George Orwell, l’he llegit unes 10 vegades, llibre que recomano que tothom llegeixi, perquè es tan actual com qualsevol llibre de política, escrit avui mateix. Regirant per Internet he trobat una ressenya magnífica, ressenya que amb penes i treballs, l’he traduïda al Català amb d’inapreciable ajuda del programa SALT que es fet a València dons a Catalunya no he trobat res semblant.

www.softcatala.org/prog170.htm www.edu.gva.es/polin/es/salt/apolin_salt.htm#zona

Publicat el 15 febrer, 2007 per condottiero.

Rebel·lió a la granja.

“Canviar una ortodòxia per una altra no suposa necessàriament un progrés”. Començant amb aquest fragment del llibre Rebel·lió a la Granja podem donar-nos compte que un canvi no significarà sempre una milloria o cap avanç, sinó que, simplement pot emportar-nos al lloc en què comencem.

Animal Farm (Rebel·lió a la Granja) és una faula que va transcendir com una història escrita per a atacar el corrupte sistema comunista de l’època de la Segona Guerra Mundial. Època en la qual la situació de la democràcia que practiquem i coneixem va estar en el tall del foc i noves formes de govern es van establir: el feixisme a Itàlia, el nazisme a Alemanya i finalment però no menys important el comunisme en l'ex-Unió Soviètica. Aquest últim sistema social és el que es tractarà en les pàgines següents.

En 1923 darrere de la mort de Wladimir Ilich Ulianof (Lenin) l'ex-unió Soviètica va entrar en un impàs en el qual es va posar a prova els ideals establerts per Karl Marx en mans d'Iossif Stalin i Lleó Bronstein (Trotzky). Aquests ideals són tractats a l’obra de George Orwell en la qual estableix el seu punt de vista respecte al mateix i desenvolupa una representació animal del perquè aquest sistema no funciona ni funcionarà.

“Ab initio” l’obra pren lloc en una granja al camp anglesa, al voltant dels anys quaranta. Atacant l’ordre social comunista personificat per animals liderats per porcs en la qual es comprenen les distintes esferes econòmiques i socials de la Unió Soviètica d’aquesta època.

Personatges com el corb personifiquen a la religió ortodoxa que es movia per interessos creuats; les gallines representen als sers més ignorants del territori soviètic, aquests no posseïen una educació moral i social; les ovelles representaven al poble capaç de decidir, amb veu i vot, però que per injúries, mentides i trampes obeïen sense cap queixa; els cavalls i el burro representaven la classe mitjana la qual es va entregar a les causes dels seus líders per complet; els gossos que representaven l’exèrcit creat pels porcs per a suprimir qualsevol intent de protesta i subversió i finalment els porcs, aquests eren la classe dirigent i els asos sota la taula amb els quals els seus líders Napoleó (Stalin) i Snowball(Trotsky) dirigien les labors de la granja.

En el desenvolupament de l’obra s’aconsegueix percebre com a Napoleó va escaló per escaló prenent el lideratge de la granja fins que finalment aconsegueix desfer-se de Snowball i acusar-lo de traïdor.

A les granges veïnes es trobaven: Frederick i Pilkington Que representen Hitler i a Churchill. Els quals van jugar papers molt importants en les relacions exteriors de la Unió Soviètica.

Aquesta faula exemplifica la forma i els motius que van portar al desenvolupament i fonament del comunisme que coneixem en l’actualitat y com es va corrompre des dels seus orígens com succeeix amb qualsevol ideal, perquè en anar evolucionant són afectats pels baixos sentiments i els ideals són suplantats per interessos, orgull, ira, arrogància, avarícia, set de poder entre altres.

És qüestionable la proposició de considerar com una utopia l’ordre social que Karl Marx va somiar i que és exemplificat aquí com el “Animalisme”. Si es respon que si és així per quin motiu es conclou que no es pot implementar un ordre social d’aquest tipus? “De facto” no es considera impossible la creació d’un ordre social com el “Animalisme”, sinó que, es considera utòpic el poder mantenir-ho verge i intacte.

Dos factors molt importants fan d’aquest ordre social i de qualsevol altre ordre mai pensat, quelcom irrisori: la ignorància dels pobles i la desvirtuació general dels líders que són propulsats pels sentiments més baixos i punibles.

Per què s’esmenta la ignorància? Simplement perquè a una persona il·lustrada no se li pot oferir quelcom que afecte el seu “status quo” i que ho accepti sense pensar en les conseqüències d’un canvi tan violent el qual implicarà un canvi en la seva forma de vida i de desenvolupament. Perquè com diu un dit comú “no doneu margarides als porcs”, és impossible oferir quelcom a qui no coneix tan sols les bases del mateix, bases que semblant ser clares i òbvies poden se ser manipulades per les altes cúpules de comandament. La qual cosa va ocórrer en continuades ocasions amb els “manaments” que fonamentaven la ideologia animalista. Així mateix una altre dita de Santayana esmenta que “els qui ignoren la història es veuen condemnats a repetir-la”.

També s’esmenta La desvirtuació general dels líders. Líders que en obtenir el poder, s’ho manegen a la seva conveniència i fan d’ells el que els plau. Dirigits sempre per sentiments d’arrogància, set de poder, avarícia, arribisme. Aquests líders fan a un costat als qui en realitat desitgen fer un canvi just i merescut per als animals i els acusen dels pitjors crims com va succeir amb Snowball. A l’obra s’exemplifiquen moltes vegades com és que els “porcs” que representen als bolxevics comencen a distanciar-se de la resta dels animals i a situar-se en un lloc preferencial; en “l’únic” ordre social que se suposava existia. Començant amb l’eliminació i l’alteració de les normes establertes a l’inici de la revolució.

Els animals es veuen entretinguts amb càntics i centenars de mentides i després es deixen enganyar per por a un passat amb els sers humans, amb els quals creuen recordar era molt dolent.

La seva màxima que “tots els animals són iguals” i la seva alteració de “tots els animals són iguals però alguns més iguals que altres”, canvia completament el context del son que “Old Major” Que representa Wladimir Ulianof va tractar de passar als seus “companys de viatge”. Lenin va ser una de les grans ments que la humanitat ha concebut, fonament la seva ideologia per als pobres, per a les persones que morien de fam i fred, que en l’economia de l’època pre guerra eren fets a un costat per a donar pas a la ja establerta democràcia “monetària” i m’atreveixo a agregar monetària perquè en aquella època només es va encarregar de ser la base dels grans monopolis, en els quals les nostres nacions i també les mundials es troben atrapats.

L’abús de poder seguit per la supressió violenta del dia a dia de la granja. Fa veure que l’establiment d’un ideal tan elevat ho fa acabar en un intent fallit com molts altres per aconseguir una utopia que està molt lluny de les nostres mans i que només deixa mort i desolació a la terra que la va veure néixer i morir. Ja que com esmenta Kissinger tot canvi o revolució comporta la “llei de ferro de les revolucions: com més extensa sigui l’eradicació de l’autoritat, tant més hauran de basar-se els seus successors en la força bruta per a establir-se”.

Com tota filosofia política el comunisme suposava un grau de desenvolupament mai vist per la raça humana i com tota filosofia pot ser suplantada i substituïda per una altra millor o simplement diferent. Un fragment d’una obra consultada comenta un ideal comunista: “amb la desaparició de les classes, es compliran també les funcions de tots els instruments de la lluita classista – Els partits polítics i l’aparell de l’estat – Una vegada acabada la seva unió històrica, aquests es tornaran superflus i moriran gradualment. La humanitat hi haurà llavors aconseguit una etapa més elevada”.

Podem concloure que la política tal com la coneixem, tal com va ser pensada, pels primers pensadors és una utopia. Que només es podrà aconseguir estudiant nostre passat i idealitzant el nostre futur. Ja que com va ser esmentat al principi d’aquest assaig tot, absolutament tot, torna a l’inici i els qui ho obliden es veuen condemnats a repetir-ho.

Un altre bandera? M'agrada aquesta!

Banderes, nomes símbols o quelcom més?

L'altre dia vaig llegir que l'inefable, pagat per tots inclosa la seva dona, Sr. Calbò PPero major d'Igualada, va exigir que per imperatiu de la llei, s'havia d'hissar la bandera d'Espanya al costat de la Catalana al Consell Comarcal de l'Anoia, després de 17 anys que no es feia.

A casa meva d'aquestes exigències en diuen “poca feina”, es nota que venen eleccions generals i un ha de fer gestos no fos cas que els del cap de munt deixessin de pagar-li el sou.

Miri Sr. Calbó a mi ja m'estava bé la bandera Catalana sola i no es per depreciar-ne qualsevol altre, totes mereixen el respecte que el que la gent que les venera, te per a mi.

Sap, jo vaig viure l'època franquista i d'imposicions en conec moltes, des de no poder parlar la meva llengua vernacle, fins haver d'adorar el deu sol a l'escola amb el braç aixecat i la má oberta al front, , li sona quelcom?

Les coses obligades deixen marca i el no poder expressar els sentiments o parlar la llengua o tenir una bandera diferent, fan que a dintre teu creixi un mon en el qual guardes tot lo que no t'és permès fer, per gent que et vol sotmetre, que s'oblida que els conqueridors no són herois sinó vil·lans, de gent que volen que no siguis com ets i aquest sentiments queden marcats en foc, al fons de l'ànima.

Actualment no hem sento apreciat per la gent que adora aquesta altra bandera, que vostè per llei vol imposar que onegi a costat de la que porto a l'anima, està bé, si es per llei que la posin, per a mi serà transparent, com si no hi fos, però també per a mi i per a molta altre gent vostè serà l'impositor i per tant el meu respecte per a vostè i sobre tots els altres impositors, serà nul.

A ningú no se l'hi pot imposar que estimi lo que no estima, però de la mateixa manera si quelcom és imposat no es pot evitar que s'arribi a odiar-ho o a obviar-ho.

Espero que el nou tipus de ciutadà de Catalunya el “català emprenyat” floreixi com una nova força social i que cansats de polítics submisos i deslleials, a la terra on deuen tot el que tenen, els facin fora i d'una vegada el poble pugui escollir el seu propi destí, sigui el que sigui aquest, però que sigui un destí de lliure elecció, mai imposat; si no ens volen, nosaltres tampoc els volem, si no ens necessiten, nosaltres tampoc els necessitem, si no ens estimen, nosaltres tampoc els estimem.

La meva bandera es una bandera de aixopluga no de imposició, no vull ser robat i passar per lladre, no vull alimentar els enemics de la meva bandera i a sobre ser malt vist, no vull que lo meu serveixi per engreixar els altres i per aprimar el meu país, ja en hi a prou de bandolers, els Catalans sempre hem segut solidaris, però els altres no ho han estat mai amb nosaltres, doncs bé ja és l'hora de passar comptes i de no adorar a falsos deus.

Sr. Calbò definitivament desitjo que la meva bandera, aquesta que porto a l'ànima, no sigui menystenida per gent que fa de l'hipocresia el seu “modus vivendi”, que adora el deu del centralisme, que no reconeix la nostra realitat, la realitat d'uns Catalans que ja en tenim prou, que ja estem farts de paraules i de maltractaments, que simplement volem ser tractats per lo que som, no per lo que podem donar o per lo que se'ns pot robar, de ser representats per gent que no ens representa, de polítics únicament preocupats per no perdre la cadira i que fan tot el necessari per perpetuar-se en ella, aquest son els nostres principals enemics, no els de fora sinó els de casa, aquestos són els pitjors.

Ah! I perquè consti, no sóc catalanista sóc català, així de clar, així de senzill.

"Que disfrute de su bandera Sr. Calbò, hasta otra".

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

Quants anys i escàndols mes han de passar fins que tinguem una llei de fiançament de partits politics?

Ben aviat farà 30 anys de democràcia i resulta que encara no tenim una llei de fiançament del partits polítics i això deixa molt que desitjar, sinó esta regulat pot dir moltes coses:

- Que evidentment i hi ha corrupció en aquest sentit.

- Que els partits polítics ja els hi va bé.

- Que els que financen directa o indirectament estan contents, perquè poden moure els fils quan convingui, per fer anar els titelles del guinyol.

Tots els partits estan lligats per crèdits a poders econòmics que tenen empreses de primera necessitat, petroli, electre, gas, autopistes, etc.

A qui defensaran quan alguna decisió vagi en contra dels creditors?

Un exemple vergonyós, un ex ministre català d'industria i ex conseller delegat de una entitat creditícia catalana, actualment regint els destins de Catalunya, barallant-se amb els polítics d'un partit centralista subvencionats per una altre entitat creditícia madrilenya, per defensar o impedir cadascun a lo seu, l'OPA d'una empresa catalana!? Sobre una empresa madrilenya!?, continuat de forma totalment infantil, pel nou ministre es un dir de Justicia-Industria.

El gener de cada any quan s'apugen per nassos totes les energies i altres articles de primera necessitat en mans d'empreses amb beneficis astronòmics, no veig a cap polític sortir a la palestra per defensar els interessos del poble, talment sembla que els que els voten, siguin els poders fàctics no els ciutadans.

Els seus finançaments no oficials, venen de comissions sota ma, de re qualificacions vergonyoses, de concessions encobertes, de factures falses, d'informes innecessaris, de crèdits sense pagar, de servir l'amo del crèdit amb total submissió etc.

Inclús partits que es diuen Independentistes han abandonat les seves reclamacions, quan l'entitat en la que tenen els crèdits, els ha amenaçat en executar-los i en algun cas ho ha fet i desprès a tirat endarrere, degut a reclamacions, com a recuperar la propietat de les autopistes o que es revisessin certes concessions.

Ja hem vist prou escàndols de finançaments encoberts, com perquè ens caigui la cara de vergonya, en hi ha per tots i per tothom.

Perquè no surt un partit polític valent o si no n'hi ha, que surti la societat civil al carrer a reclamar d'una vegada per totes que es faci una llei de fiançament de partits polítics i axis si no seran mes honrats, almenys ho semblaran.

Els ciutadans de a peu amb crèdits a pagar cada mes i amb l'aigua al coll s'haurien de revelar contra les entitats creditícies, que permeten als partits polítics tenir crèdits impagats, durant tant de temps i a sobre els hi perdonen els interessos. Es que no paguen ni el capital, per la mor de deu!

Hi ha partits que recapten part dels sous del seus càrrecs elegits i més greu, dels càrrecs de confiança elegits per ells. Si aquestos poden passar amb menys diners, lo que haurien de fer es cobrar menys i retornar els diners al poble, això es un impost revolucionari que no tenim perquè pagar, si els diners fossin seus ho trobaria bé, però els diners son nostres i han d'anar per millorar la vida dels ciutadans, no la seva.

Jo crec que hi ha persones que podrien ser honrades políticament, però la societat hauria de posar normes intel·ligents perquè no sentissin la necessitat per deixar de ser-ho, normes i castics lo suficient severs perquè no caigués en la temptació i sobretot limitar els mandats, el temps en el poder, fa que les persones es relaxin i es un element que porta a la corrupció, llistes obertes com a forma de democratitzar els partits polítics, sous en consonància a lo que es cobra a la societat civil (no costaria tan deixar la mamella), etc. Ah! I les normes per els polítics no haurien d'estar en mans dels polítics.

Tant els hi costa ser honrats, nets i clars els polítics o sinó no serien polítics? Tot si val per seguir estan agafats a la mamella?

Finalment crec que fer de la política un ofici, es un error, dons son els menys preparats i els pitjors professionals que conec, es l'únic ofici en el que no cal ni tenir el graduat escolar i de currículum ni parlar-ne i mireu que es necessita currículum fins i tot per fer d'escombriaire, que em sembla una feina tant valida com qualsevol altre, tal vegada hauríem de ser molt mes exigents amb la gent que en teoria regeix els destins del nostre país, qualsevol que sigui el nostre.

Be algú agafa el repte?

Promocio del Sr. Cuerva de carrec de confiança a portantveu dels socialistes.

Gracies per mencionar-me en un escrit seu, però de resposta ni una, el seu discurs es monotemàtic.

Jo quan vull anar a peu i vaig, però no m’hi sento obligat, veig que vostè te poca feina i pot anar passejant tot el dia per Igualada, que viu de renda o ja està retirat?

Miri normalment la gent no te temps per anar passejant, perquè te pressa, encara que a vostè no se l’hi veu per enlloc, lo de la bicicleta està molt bé si estesi’m a Holanda, i lo del transport públic si no ho han arreglat fins ara, no se a que esperen.

De totes maneres i com sempre faré preguntes i vostè que per lo que sembla s'ha erigit en portantveu dels socialistes de l’ajuntament, que suposo deu anar conjuntament amb les obligacions de un “càrrec de confiança” me les respon.

- Quanta gent va a treballar a Igualada a peu o amb bicicleta i quins fluxos de persones i ha durant el dia per els carrers? Suposo que ho deuen tenir molt ben estudiat per decidir, quins carrers mereixen escales o bulevards o carril bicicleta o treballen sobre intuïcions i capricis?

- Qui l’hi ha dit a vostè que la gent deixarà el cotxe a casa per anar a treballar o a comprar, sobre quin estudi es basa? Es veu que vostè no anat mai al mercat i no sap lo que pesa la compra per exemple. D’altre banda no sé a que ve l’empresa de fer Pàrquings, si d’ací a quatre dies tothom anirà a peu amb bicicleta o amb transport públic.! Ai ai, ai! Que els hi fotrà enlaira el negoci amb les seves idees.

- Quina gent forana va a peu al Centre Cívic de Fátima? O fan el patracol i la palanca per millorar l’accés de una gent que no el faran servir, perquè no es mouen del lloc o no van a peu?

- Vostè diu que creu que es desplaça no poca gent cap aquest barris, això es una apreciació o una afirmació i si es una afirmació en quin estudi es basa?

- Quants esportistes carretegen la borsa a peu cap el Puigcornet? Han fet fer alguna enquesta o estudi fiable?

- Em pot donar resposta de per on han de passar els cotxets de nens i els carros de minusvàlids, que no poden pujar per les escales mecàniques? Ací si que hi feia falta un ascensor.

Alguna resposta Sr. Cuerva?

Mes dissertacions no les necessito i en ciutats ideals no hi crec i menys en les ciutats socialitzades, la ciutat no la tenim per divertir-nos i anar xerrant per el carrer, per això hi ha els parcs i les zones d’esbarjo, el passeig o la rambla, durant la setmana la gent de bé, treballa i no necessita anar ample per la vorera, han d’arribar a l’hora a la feina i de gent que pugui perdre el temps, en hi ha molt poca i espero que segueixi axis.

De diners ja sé que se’n han gastat molts amb el nou ajuntament, en fundar empreses i altres “minúcies” que tenen més que veure en ho seu benefici o comoditat personal i mes faltaria que no es gastessin res en la ciutat!

Finalment vagi repartint convits a Participar al Consell Territorial, miri a mi no em ve gens de gust participar-hi, primer perquè vostès tan primmirats en tot, van obviar el meu barri en el seu programa electoral, que es “El de les Flors” i si per a vostès no existeix, no mereixen les meves idees, a més quan hi anava el meu amic que en pau descansi Sr. Josep Gomez vostès no el tractaven gaire bé.

No se si se’n aura donat compte de que totes les meves preguntes ja contenen idees, l’altre es que vostè les sàpiga copsar.

Ah! Quasi un 46,9% de abstenció + 6,7% de vots en blanc en les últimes eleccions Municipals, no es per tirar coets, molt “Igualadí cabrejat” i això no es bo per a ningú.

Espero que aplicant les seves teories quan va a treballar al ajuntament ho faci a peu o amb bici des de Montbui per donar exemple, no espero una altre cosa de vostè.

Que ho camini o “biciclegi” bé Sr. Cuerva. Fins una altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

Una de semàfors, rotondes, passos de vianants i “gendarmes couchés” a Igualada.

Abans de les eleccions Municipals de fa dues legislatures el partit del socialistes com a propaganda electoral van dir que a l'avinguda Mestre Joan Muntaner els semàfors col·locats pel Sr. Morros com a regidor de transit, eren un endarreriment, que ells posarien rotondes perquè ajudaven a una millor circulació, axis com que arranjarien la mona amb sortidor (sic) de la rotonda de desprès de l'Amèrica.

Bé han passat cinc anys i lo que tenim ara fa frisó, no solament tenim semàfors, sinó que tenim rotondes amb semàfors, arribades a la rotonda que passen de tres carrils i de dos carrils a un, semàfors fixes, semàfors taronja, muntanyetes a la calçada, i la mona que encara dona la llauna i a més, cues a dojo.

El transit es molt mes caòtic que avanç i molt mes complicat, en fi un exercici de coherència, simplificació i eficàcia al que ens tenen habitualment acostumats i com que la cosa ja no te remei i encara es pot complicar més amb els “progres” com a gestors, avui faré una sola pregunta:

Les dues muntanyes russes una a continuació de l'altre que han posat a la calçada davant del nou Hospital, podrien explicar-me quina funció tenen, per ajudar-los els i diré que una te semàfor i l'altre no.

Es que els vianants que passen per aquestes muntanyetes amb pas de vianants inclòs son ciutadans mes importants, que tots els que travessen altres semàfors o passos de vianants d'Igualada o ho han posat per fer una brometa perquè tots els conductors es diverteixin tipus tobogan “Port Aventura” o tenen en ment crear dintre del consorci una empresa tipus “Midas” al costat de l'hospital, que canviï suspensions de coxes, autobusos i camions?

Facin el fotut favor de ser mes coherents i de deixar de tocar els bemolls als pobres ciutadans, que ja tenim la vida prou difícil, com perquè vostès encara ens a la compliquen més amb les seves idees de bomber.

Estic fins els nassos de passar per les mun/-------\tanye/-------\tas.

Passiu bé i fins un altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

Sense imatges, nomes paraules

DECLARACIONS DE XIC BUARQUE. MINISTRE D'EDUCACIÓ DE BRASIL.

No tots els dies un brasiler els dóna una bona i educadíssima bufetada als nord-americans.

Durant un debat en una universitat dels Estats Units, li van preguntar a l'ex-governador del Districte Federal i actual ministre d’educació de Brasil, CRISTOVÃO ' XIC ' BUARQUE, què pensava sobre la internacionalització de l'Amazònia.

Un nord-americà en les nacions Unides va introduir la seva pregunta, dient que esperava la resposta d’un humanista i no d’un brasiler.

Aquesta va ser la resposta del Sr. Cristóvão Buarque:

'Realment, com a brasiler, només parlaria en contra de la internacionalització de l'Amazònia. Per més que els nostres governs no el cuidin degudament, aquest és el nostre patrimoni.

Com a humanista, sentint el risc de la degradació ambiental que pateix l'Amazònia, puc imaginar la seva internacionalització, com també de tota la resta, que és de la màxima importància per a la humanitat.

Si l'Amazònia, des d’una ètica humanista, ha de ser internacionalitzada, internacionalitzem també les reserves de petroli del món sencer.

El petroli és tan important per al benestar de la humanitat com l'Amazònia per al nostre futur. A pesar d’això, els amos de les reserves creuen tindre el dret d’augmentar o disminuir l’extracció de petroli i pujar o no el seu preu.

De la mateixa manera, el capital financer dels països rics hauria de ser internacionalitzat. Si l'Amazònia és una reserva per a tots els sers humans, no s’hauria de cremar només per la voluntat d’un amo o d’un país. Cremar l'Amazònia és tan greu com la desocupació provocada per les decisions arbitràries dels especuladors globals. No podem permetre que les reserves financeres serveixin per a cremar països sencers en la voluptuositat de l’especulació.

També, abans que l'Amazònia, m’agradaria veure la internacionalització dels grans museus del món. El Louvre no ha de pertànyer només a França.

Cada museu del món és el guardià de les peces més boniques produïdes pel geni humà. No es pot deixar que aquest patrimoni cultural, com és el patrimoni natural amazònic, sigui manipulat i destruït només pel plaer d’un propietari o d’un país.

No fa molt de temps, un milionari japonès va decidir enterrar, junt amb ell, un quadro d’un gran mestre. Al contrari, aquest quadro hauria d’haver estat internacionalitzat.

Durant aquesta trobada, les nacions Unides estan realitzant el Fòrum del Mil·lenni, però alguns presidents de països van tindre dificultats per a participar, a causa de situacions desagradables sorgides en la frontera dels EE.UU. Per això, crec que Nova York, com a seu de les nacions Unides, ha de ser internacionalitzada. Almenys Manhatan hauria de pertànyer a tota la humanitat. De la mateixa manera que París, Venècia, Roma, Londres, Rio de Janeiro, Brasília... cada ciutat, amb la seva bellesa específica, la seva història del món, hauria de pertànyer al món sencer.

Si EUA vol internacionalitzar l'Amazònia, per no córrer el risc de deixar-la en mans dels brasilers, internacionalitzem tots els arsenals nuclears. Basta pensar que ells ja van demostrar que són capaços d’usar aquestes armes, provocant una destrucció milers de vegades major que les lamentables cremes realitzades en els boscos de Brasil.

En els seus discursos, els actuals candidats a la presidència dels Estats Units han defès la idea d’internacionalitzar les reserves forestals del món a canvi del deute.

Comencem usant aquest deute per a garantir que cada infant del món tingui la possibilitat de menjar i d’anar a escola.

Internacionalitzem els infants, tractant-los a tots ells sense importar el país on van nàixer, com a patrimoni que mereixen la cura del món sencer. Molt més del que es mereix l'Amazònia. Quan els dirigents tractin els infants pobres del món com a Patrimoni de la Humanitat, no permetran que treballin quan haurien d’estudiar; que morin quan haurien de viure.

Com a humanista, accepto defendre la internacionalització del món; però, mentres el món em tracti com a brasiler, lluitaré perquè l'Amazònia, sigui nostra. Només nostra!'

OBSERVACIÓ: Aquest article va ser publicat en el NEW YORK TIMES, WASHINGTON POST, USA TODAY i en els majors diaris d'EUROPA i JAPÓ. A BRASIL i la resta de Llatinoamèrica, aquest article no va ser publicat.

Ajude'ns a divulgar-ho.

'La llei, en la seva majestuosa equitat, prohibeix tant a rics com a pobres dormir davall els ponts, pidolar en els carrers i robar pa' Anatole France.