L'altre dia vaig llegir que l'inefable, pagat per tots inclosa la seva dona, Sr. Calbò PPero major d'Igualada, va exigir que per imperatiu de la llei, s'havia d'hissar la bandera d'Espanya al costat de la Catalana al Consell Comarcal de l'Anoia, després de 17 anys que no es feia.
A casa meva d'aquestes exigències en diuen “poca feina”, es nota que venen eleccions generals i un ha de fer gestos no fos cas que els del cap de munt deixessin de pagar-li el sou.
Miri Sr. Calbó a mi ja m'estava bé
Sap, jo vaig viure l'època franquista i d'imposicions en conec moltes, des de no poder parlar la meva llengua vernacle, fins haver d'adorar el deu sol a l'escola amb el braç aixecat i la má oberta al front, , li sona quelcom?
Les coses obligades deixen marca i el no poder expressar els sentiments o parlar la llengua o tenir una bandera diferent, fan que a dintre teu creixi un mon en el qual guardes tot lo que no t'és permès fer, per gent que et vol sotmetre, que s'oblida que els conqueridors no són herois sinó vil·lans, de gent que volen que no siguis com ets i aquest sentiments queden marcats en foc, al fons de l'ànima.
Actualment no hem sento apreciat per la gent que adora aquesta altra bandera, que vostè per llei vol imposar que onegi a costat de la que porto a l'anima, està bé, si es per llei que la posin, per a mi serà transparent, com si no hi fos, però també per a mi i per a molta altre gent vostè serà l'impositor i per tant el meu respecte per a vostè i sobre tots els altres impositors, serà nul.
A ningú no se l'hi pot imposar que estimi lo que no estima, però de la mateixa manera si quelcom és imposat no es pot evitar que s'arribi a odiar-ho o a obviar-ho.
Espero que el nou tipus de ciutadà de Catalunya el “català emprenyat” floreixi com una nova força social i que cansats de polítics submisos i deslleials, a la terra on deuen tot el que tenen, els facin fora i d'una vegada el poble pugui escollir el seu propi destí, sigui el que sigui aquest, però que sigui un destí de lliure elecció, mai imposat; si no ens volen, nosaltres tampoc els volem, si no ens necessiten, nosaltres tampoc els necessitem, si no ens estimen, nosaltres tampoc els estimem.
La meva bandera es una bandera de aixopluga no de imposició, no vull ser robat i passar per lladre, no vull alimentar els enemics de la meva bandera i a sobre ser malt vist, no vull que lo meu serveixi per engreixar els altres i per aprimar el meu país, ja en hi a prou de bandolers, els Catalans sempre hem segut solidaris, però els altres no ho han estat mai amb nosaltres, doncs bé ja és l'hora de passar comptes i de no adorar a falsos deus.
Sr. Calbò definitivament desitjo que la meva bandera, aquesta que porto a l'ànima, no sigui menystenida per gent que fa de l'hipocresia el seu “modus vivendi”, que adora el deu del centralisme, que no reconeix la nostra realitat, la realitat d'uns Catalans que ja en tenim prou, que ja estem farts de paraules i de maltractaments, que simplement volem ser tractats per lo que som, no per lo que podem donar o per lo que se'ns pot robar, de ser representats per gent que no ens representa, de polítics únicament preocupats per no perdre la cadira i que fan tot el necessari per perpetuar-se en ella, aquest son els nostres principals enemics, no els de fora sinó els de casa, aquestos són els pitjors.
Ah! I perquè consti, no sóc catalanista sóc català, així de clar, així de senzill.
"Que disfrute de su bandera Sr. Calbò, hasta otra".
JOSEP
Entrades
