Ser Catalá no és simplement viure a Catalunya, és un sentiment.

"Causa comuna", no hauria de ser "cosa nostra".

Quan un grup polític intenta minimitzar, quelcom que fa la competència - especialment quan aquesta sembla haver trobat un element d'èxit - ha de tenir sempre molta cura en com ho fa, perquè una cosa és crear i un altre intentar copiar. Des de sempre s'ha dit que una còpia denota manca d'imaginació i absència d'idees, i a més mai no serà l'original.

Em refereixo ara a això de "causa comuna". Perquè ens entenguem, el "nou" invent del PSC, què significa? És una variant, una còpia o un succedani?

Mireu, si el que es vol és trobar un lloc comú, no cal buscar gaire. El PSOE és la "causa comuna" a tots els castellanoparlants i espanyolistes d'esquerres. Però no sembla que sigui el lloc confortable per la "gauche divine", catalanoparlants, intel·lectuals i d'esquerres, que hi havien en el PSC, doncs com diu un dels seus propis analistes, "Es dramática e inquietante - y casi dolorosa - la correlación negativa entre hablar catalán y votar PSC". Per tant, algú em pot indicar de què es tracta l'invent "causa comuna", o solament es cosa d'algun il·luminat que es pensa que amb dues paraules ja en hi ha prou per engalipar al personal? No en tenien ja prou, amb allò de PSC-PSOE?

Perquè al final, amb la "causa" es quedaran només en uns quants catalanoparlants i d'esquerres. Potser també s'hi poden afegir algun "pijoprogre" o d'Esquerra si amb la "causa comuna" també s'hi poden encabir independentistes, sense que els marxin els espanyolistes. És a dir s'entén això de "causa", però costa entendre això de "comuna".

Clar que els significats de "comuna" són molts i variats, i a casa nostra s'hi identifiquen moltes altres coses. Al final del post hi podeu trobar definicions de diccionari, ben peculiars de la paraula "comuna". La paraula "causa" posada al davant no matisa massa.

Que ho païu bé i fins un altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

PD: Comuna (Del fr. Commune); sust. f. 1. Conjunt de persones que conformen una unitat bàsica de convivència alternativa a les organitzacions socials i familiars tradicionals. 2. [Per extensió] Forma d'organització social i econòmica basada en la propietat col lectiva i en l'eliminació dels tradicionals valors familiars: durant els anys seixanta i setanta, molts joves es van anar a viure en comunes rurals. 3. [Ús familiar] excusat, lloc condicionat per realitzar les necessitats fisiològiques.

Del mateix color, però enfrontats

Amb tots els respectes "Ens estan prenent el pèl"

D'una banda admiro el treball que estan portant a terme l'amic Ramon, el president de la UEA, i en Teo, president de la CESCA. Que colze amb colze cerquen obtenir per l'Anoia l'Aeroport corporatiu. Però no es veu el mateix interès per part del president i el vicepresident del Consorci de l'Aeròdrom, en Guisado i en Aymami.

La qüestió és que alguns polítics de la comarca, encara que són de la mateixa corda, son incapaços d'estar cinc minuts junts. Ni per sortir a la fotografia! I els ha de costar molt, perquè per "xupar càmera" fan meravelles. Però està vist que el "bé de la Comarca" no és el mateix per cadascun d'ells.

És una mica depriment que en certs projectes cadascú vagi pel seu cantó, arribant fins al punt, - i mai més ben dit - que en el tema de l'Outlet de Can Riba l'Ajuntament d'Igualada fa retrets a tothom i els estenen a associacions com FAGEPI. Ho barregen tot, i no saben el que es diuen, perquè quan fan les manifestacions contra l'Aeròdrom del Bages - com ja hi fet esment en un altre post - l'Ajuntament d'Òdena els hi podria retornar lletra per lletra canviant el nom del projecte pel de l'Outlet que ells voldrien al Scorpia. En fi "campi qui pugui".

Per altra banda i tan de bo m'equivoqui, en Felip i en Romero, seguiran rebent bones paraules de l'estil del tots conegut "recolzaré", perquè el retard en decidir sobre l'Aeroport Corporatiu, fa molta mala espina i mentrestant els mateixos que fan promeses, com en Nadal i en Montilla, vindran a fer algun que altre bon àpat i alguna passejada per mantenir el caliu, promeses pel 2025 i la comarca de l'Anoia, que faci volar estels i globus, que qui dia passa any empeny.

Si ara que els socialistes manen a tot arreu, la comarca de l'Anoia no rep res de res, és que ens tenen per uns pobres desgraciats i els nostres representants, com si fossin de cartró pedra. En fi, que anem apanyats.

Deixeu-me fer futurisme en sentit optimista i que de tot al que aspirem, ens caigui un Outlet, si pot ser el que ha fet millor els deures, però sense menysprear a cap dels dos. Al menys un "per la mor de Déu"! Que és l'expressió que es fa servir quan es demana caritat.

De l'avinguda dels faraons, em refereixo a la de Catalunya a Igualada, de moment ni Palau de congressos ni WTC i un silenci que fa fredor. Això si, el pàrquing de pagament del nou Hospital, ens el anirem menjat amb pa amb tomàquet, de mica en mica. L'Escorxador en maqueta. La Cotonera per allà el 2014. El mercat de la Massuca a esperar que caigui un altre "colomí" que ho pagui tot. I sobre tot a fer vivenda social amb els "calers" de tots, que de pisos en falten. I a lliurar-los a la part mes desvalguda de la nostra societat, o sigui als amics i als immigrants. Tot sigui per la vivenda social, que ara està de moda!

Mentrestant anem posant cartells en els parcs, amenaçant als portadors de gossos per les deposicions dels seus animals - en un sol parc tres! -, però sense ningú que vigili! Estranya manera de fer les coses, ens haurem de posar la multa nosaltres mateixos!

En fi, que de voler fer les coses a l'ho gran, ara resulta que no saben fer ni les petites.

Ah! Per cert, sembla que hi torna a haver concurs per atorgar la concessió de la recollida de la brossa, espero que les normes no les estigui redactant, el mateix que ja té la concessió, com a mínim seria sospitós. També espero que el PPc, tan primmirat en certs temes i com que hi va demostrar molt interès, faci d'àrbitre neutral. De totes maneres i m'hi jugo un cigronet de l'Anoia, que recau en els mateixos.

Per cert m'agradaria preguntar al secretari, com s'ho va fer, per tornar a entrar i fer passar desapercebudes les factures resultants de la neteja extra de la ciutat, per abans de les municipals, rebutjades a la primera, ja que sobrepassaven els límits del contracte, però clar i hi ha coses que més val no saber-les.

Com deia al principi, ens estan prenent el pel, però probablement o tal vegada amb tota certitud, tenim el que ens mereixem, per tan, ni el dret al cameig.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

Igualada és la ciutat dels meus somnis?

Una model de ciutat, des de les arrels o he tingut un somni!

Fa dies que estic pensant amb el model de ciutat que m'agradaria i a mes que fos un model participatiu i de sentit comú.

En el curs del temps, he parlat amb gent i he intercanviat idees, també he explicat les meves, que no venen de cap factoria d'aborregament, o sigui que no tenen res a veure amb els lemes que els partits fan servir, abans de les eleccions municipals i que desprès obliden amb un cinisme i una rapidesa, que fa fredor.

La ciutat dels meus somnis, és una ciutat participada de baix cap dalt, una ciutat en la que els ciutadans diuen i expressen en el dia a dia, com volen viure, aquestes inquietuds s'encausen a traves de les associacions de barri i a aquestes través d'una federació d'associacions i prevalen en les actuacions de futur sobre la ciutat.

En soc conscient que alguns parlaran de consell de barri, aquesta ja me la sé, és simplement una manera de donar certa respectabilitat a les decisions preses des de dalt i en el que les opinions des del ciutadà de peu, no prevalen mai (Per quelcom hem sigut votats!).

En quant a les activitats de la ciutat, els gremis i la federació de gremis i en el cas de les industries, la federació d'empresaris, fan arribar les seves inquietuds i idees als governants i aquest les canalitzen.

Els governants en aquest cas només son el que haurien de ser normalment, administradors, servidors i executors de la voluntat del poble, no l'expressada en unes eleccions, sinó d'una corrent diària de necessitats reals i actuals, acanalada i dirigida cap el benestar de la ciutat, executant simplement, els desitjos dels ciutadans.

Això no significa fer com fins ara o sigui tutelar, fer veure que s'interpreta la voluntat dels ciutadans, exercir les consignes del partit, parlar de models de ciutat, etc. De model de ciutat només n'existeix un, que és la que es fa en el dia a dia de tots els ciutadans. Una ciutat sense monuments a l' incompetència.

Representants de tota aquesta gent esmentada o representants professionals seus, haurien de formar part juntament amb els polítics en un consell de la ciutat i que ells tinguessin també vot i veu i que mai i dic mai amb tot el sentit de la paraula, pogués prevaldre quelcom polític, sobre les necessitats reals de la ciutat.

Aquests representants haurien de ser retribuïts per la seva feina i els polítics haurien de ser retribuïts en funció del valor del seu currículum de la societat civil (Per exemple un 25% més del seu sou interprofessional, en cas de dedicació exclusiva, i proporcional en cas de dedicació parcial, però res més), evitaríem tenir polítics que decidissin el seu propi sou i que a vegades s'adjudiquessin sous en molts casos fins a 3,4 o més vegades del que reverien per les seves aptituds, en una empresa publica o privada. Si com tots diuen, que treballen i es sacrifiquen pel bé de la ciutat, dons seria una manera molt bonica de demostrar-ho i sinó, no cal que es sacrifiquin tant.

Els polítics haurien de ser escollits en llistes obertes i per barris, s'obriria pas a molts independents, que per raons obvies no es poden presentar ara, la proximitat amb la gent els faria molt més creïbles i si no ho feien bé, durarien ben poc, només una legislatura.

Els càrrecs de confiança en cas que els representants dels ciutadans ho creguessin necessari, s'escollirien entre els funcionaris, específics de la funció que se'ls hi vol encarregar, per quelcom han de passar oposicions i aquestos ja estan pagats.

La durada en càrrecs polítics de la ciutat no hauria d'esser de més de dues legislatures (tal com diu la dita "el poder corromp" i no cal donar, l'oportunitat i el temps que això passi).

Aquest només és un esbós i només a nivell local, però que entre molta gent podríem fer real i/o globalitzar-lo.

Ho vull compartir amb vosaltres la gent lliure de pensament, per veure si entre tots i d'una vegada la societat civil pot tenir un pes real en la presa de decisions que l'afecten i deixar de ser un simple espectador, ensarronat per venedors de fum.

Pot ser hauria de dir, he tingut un somni, tal vegada és només una utopia, malgrat tot, s'accepten iniciatives, idees i/o suggerències, per si fos el cas.

Fins un altre. Bon cap de setmana.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

Quan ho cremes tot, al final nomès queda cendra.

Benach i el fru-fru del vellut.

Ernest, com és que cada vegada que obres la boca en temes de partit, el número de gent que us vota disminueix dràsticament? 

Recordo molt bé les meves filles, en les eleccions al parlament del 2003, súper il·lusionades - eren les seves primeres eleccions -, de votar al partit independentista, en aquell moment anomenant Esquerra Republicana de Catalunya. A casa som demòcrates i encara que jo voto sempre a Convergència, la dona i les filles fan ús de la seva llibertat democràtica, res a dir. Doncs bé, recordo perfectament que vaig fer una incursió a la web d'aquell partit, (que no s'assembla gens al d'ara), i vaig veure una web absolutament entregada a l'independentisme, inclosa una constitució per la Catalunya independent. L'endemà de les eleccions, la web va ser "tunejada" de dalt a baix, ja éreu partit de govern amb una web institucional. Quan encara que no se sabia exactament, qui seria el soci i si manaríeu o no. Camaleònic i esperpèntic. 

Amb les teves declaracions al parlament dient "l'independència no és prioritària en aquesta legislatura" - ni en l'actual, pel que es veu - per si no te'n vas donar compte, vas fer perdre al teu partit als voltant d'uns 200.000 vots de joves, que confiaven en la vostra paraula, entre ells el de les meves filles. Els joves que es van sentir traïts i venuts pel fru-fru de les cadires del Parlament i la Generalitat. Bona jugada! 

Després us vàreu dedicar a desencisar als de convergència que us havien votat, perquè esperaven un canvi, però també un pacte Nacionalista. Amb la vostra ànsia de poder heu deixat pel camí uns 350.000 vots. Felicitats! 

Deveu tenir un equip d'assessors molt professional, perquè per "cagar-la" tan grossa - parafrasejant un article d'en Iu Forn en l'AVUI - s'ha d'estar molt preparat i s'ha d'haver fet exprés. Ves a saber amb quina finalitat! 

Per acabar-ho d'adobar avui llegeixo unes declaracions teves, dient que no esteu preparats per fer primàries, que els americans potser si, però vosaltres no, i que el candidat ha de ser de consens!? Si no recordo malament Esquerra és un partit assembleari, encara que potser m'he perdut quelcom pel camí. Quan dius que els americans si, i vosaltres no, deus estar parlant de democràcia, oi! Quan parles d'arribar a un consens, deus parlar de passar-te pel forro, l'assemblea del partit i repartir-vos les cireres en petit comitè, oi!  

On és aquell partit d'abans del 2003, democràtic, assembleari i independentista? 

A fe que si us el volíeu carregar, i ja no parlo ni del pacte amb el tripartit, ho feu de luxe. Sou uns verdaders, i parlo pels dirigents, enderrocadors professionals. 

Com que encara i deu haver algú amb seny, criteri i coherència dins el partit - jo sóc un admirador d'en Carretero - espero que us parin els peus, abans de convertir quelcom il·lusionant, en un cadàver. 

Les cadires us faran perdre la casa. 

Tots els meus respectes i simpaties, als militants de peu d'Esquerra. 

Fins un altre. 

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

Molta morralla, de poca consistencia.

José Zaragoza i la falca "El PSC probablement no existeix, relaxa't, i segueix votant al PSOE"

La falca no és meva, però és real com la vida mateixa, i lliga perfectament amb les darreres declaracions d'en José Zaragoza, director de la factoria d'aborregament del PSOEpsc, que diu que en Ramon Tremosa és la Sara Palin de CDC.

Pepe, "que passa tío!" Ara desvaries perquè se t'acaben els arguments, per la vostre nefasta gestió de l'aplicació de l'estatut?

Només recordar-te que en Tremosa és un professor universitari reconegut i a més d'Economia, i la Palin, encara que governadora d'Alaska no sap ni on es Espanya. En Tremosa no mata óssos amb fusell i és un independentista Català - no pas un radical de dretes -, tira ves per on, més aviat cap a l'esquerra.

La majoria del teu electorat, als que adreces els teus missatges, no tenen ni idea de qui és en Tremosa o la Palin. Per tant he de pensar que aquest acudit va per "la gauche divine" del teu partit, és a dir, pels presumptes intel·lectuals Catalans i d'esquerra del PSC autèntic, però com diu la falca de l'inici, probablement ja no en queden. Per tant estàs perdent el temps, i si en vols caçar de nous hauràs de canviar de tàctica.

Molt apurat has d'estar, o potser t'ha agafat un atac de pànic i els nervis et traeixen, perquè la comparació, ni és intel·ligent, ni és adient, ni té res de comparable.

Pro clar per un ideòleg, que s'ha d'esforçar per torbar acudits que encaixin amb el seu electorat, potser ja li va bé. Però sembla que darrerament li fan perdre suport electoral, com es va veure en les passades eleccions del Parlament. Potser pel fet de ser cada vegada més, un partit eminentment Espanyolista. I probablement el que passa ara, és que tens un punt de gelosia en veure com gent de reconegut prestigi en el món intel·lectual Català, s'apunta a la competència.

Dius que el teu partit PSOEpsc defensa l'Estatut, doncs mira, a la vista de la tonteria i la incompetència de tots plegats, em sembla que ja és hora que la societat Catalana surti al carrer a reclamar el concert econòmic. Que al menys sabrem amb el que comptem, i si és bo pels bascos també ho serà per nosaltres. Aleshores recaptarem tot el que ens pertoca i ja discutirem el preu dels serveis que ens "dona" la "madre patria", però amb els calers a les nostres butxaques i no a les seves.

Creu-me, pren-te una til·la. Relaxa't. I si pots fes vacances, que se't veu molt apurat.

Que tingueu tots plegats un bon dia.

Josep M. Torras Payerol

Lloc per meditar.

Beneits, beneïts i il•luminats.

Estic una estorat del nivell del personal polític que ens governa. Fa un temps, abans de començar a escriure, m'ho mirava des la barrera. Però m'he adonat que tot aquest bestiar, del que jo també en formo part per ser militant, que no fanàtic de CDC, no es pot deixar pasturar sol. Dic això de la meva militància abans que algú m'ho retregui. Més val estar definit, que et defineixin.

Ara observo i analitzo les actuacions de tots plegats i em dóna l'impressió d'estar al pati del col·legi o pitjor en una pel·lícula surrealista feta, amb pocs recursos.

Hi ha un fet, que últimament n'estan fent abús, suposo que per tenir el personal distret, que és el de les limitacions de velocitat a l'entrada de Barcelona.

Veiem-ne aguna de les moltes perles amb les que adornen el seu discurs:

Baixarem la pol·lució el 20%, - bé s'ha baixat el 3%, no, el 5% i no a tot arreu. A 80 és quan es contamina menys - bé depèn del cotxe. Les multes són el de menys - aquest any només recaptarem 95 milions d'euros.  Per en Nadal, Hereu i l'alcalde d'Hospitalet la velocitat hauria de ser flexible a l'alça. Per en Montilla, recolzant en Saura,  "no passaran" – bé, que el límit no pujarà de 80. En Saura acusa d'assetjament  - bé espero que no estigui parlant del sexual encara que tot plegat sigui una qüestió de bemolls. A l'autopista de Castelldefels un conductor que vagi a 80 ha de llegir cada 20 segons un panell i desprès verificar la seva velocitat - bé després et foten la multa per distreure't amb el telèfon. Clar que segons les estadístiques, la major part dels accidents son per distracció.

En fi una pel·lícula que els germans Marx no haurien acceptat. Primer perquè no fa riure i segon perquè els reis de la paranoia l'hagueren trobat massa paranoica. Sempre hi ha gent que es supera a si mateixa dia a dia, en aquest cas, costa avall.

Dons mira amb tot això, el personal distret i del finançament ben poca cosa. Que si ja hi posaran números (ja veus, enviar una proposta de finançament sense números i per sobre d'una llei orgànica, deu ser molt divertit, es deuen estar fotent un "panxot" de riure a costa nostra), Els d'aquí, que bé, esperen que la següent proposta, que no estem tant lluny (d'on? De la lluna? de l'acord?), I així que si naps que si cols i al final, com que estem entretinguts amb altres coses, tornarem al de sempre: Una pastanaga virtual i un garrot dels de veres.

De l'altre tema que ens distreu, Palestina, no en vull parlar gaire, doncs "doctors té l'església" diguis el que diguis. Només pot ser blanc o negre i jo tinc molts amics, tan un bàndol com de l'altre, per tant amb un condol i dolor a l'anima, per les víctimes civils que al cap i a la fi, són les que reben sempre,  i una tristor infinita per la naturalesa humana, m'acomiado d'aquest tema. Mai n'aprendrem.

O sigui que distrets ho estem. Que la crisi és culpa de la crisi mateixa. Que els "tontos segueixen fent rellotges".  Que el de menys és que marquin les hores i que "el més calent, està a l'aigüera".  

L'Estatut pel "forro" i aquí tots contents, que ens fan pallassos cada dia, (no precisament els de Polònia, que aquestos són intel·ligents).  Riem molt i mengem poc, però tant se val, tot sigui pel progrés i la "solidaridat" dels pebrots!

Que tingueu un bon dia i ja ens veurem.

Josep M. Torras Payerol

Jo també m'estimo el meu país.

De la lleialtat i de l'humilitat o carta oberta a n'Ignasi Guardans.

Una part de l'intitulat ja el vaig fer servir fa temps en un escrit per una altre persona, per tant em repeteixo, que no em plagio.

Aquesta caparrada d'avui va dirigida a n'Ignasi Guardans, representant Europeu de CiU, que no repetirà càrrec.

Ignasi, no ens coneixem personalment. Som tots dos de Convergència, jo per devoció i filiació i tu per devoció, filiació i ofici. T'he de dir que no he entès la teva reacció, podem dir desairada i desmesurada, arran la notícia de que no repetiries a la llista per les europees i la visceral manera de pronunciar-te una vegada confirmada la designació d'en Ramon Tremosa, pel lloc que tu aspiraves conservar - mai més ben dit - també m'ha sorprés molt.

Primerament, mal anem si creiem que és de propietat un lloc de designació que fa el partit i que pertany doncs al partit. Tot el treball que es fa des d'aquest lloc ha de ser pensant en les directrius del partit i no en funció de conservar-lo, encara que ja sé que aquest no és el teu cas.

Parlo de lleialtat, perquè tu i tots els que militem el partit, hem de ser lleials. No parlo de seguir cegament les consignes, sinó simplement d'estar al servei i a disposició del partit.

El lloc pel que vas ser escollit, i que encara tens, et va ser assignat perquè vas semblar ser la persona més adient per ocupar-lo en aquell moment. Ara per la mateixa regla de tres, el partit ha decidit que el més adient és un altre i punt.

No és elegant ni de rebut, i no voldria dir poc intel·ligent - perquè em consta que aquesta és una de les teves millors qualitats - reaccionar amb la supèrbia i la ràbia que ho has fet. El teu servei al partit i al País ja l'has complert i ara se't demana que deixessis pas. És qüestió de lleialtat i humilitat.

Si tu ets més bo o més dolent en les funcions que has fet, o si tu ets més adient o no, crec que no has de ser tu qui ho valori, dons per aquesta regla, jo també vull ser candidat (parlo 5 idiomes, he voltat molt pel mon soc "free lance" i m'estimo Catalunya i t'asseguro que millors que jo, en conec uns quants i dels que voldrien tenir les prebendes del càrrec, molts més, sobretot en els temps que corren), En fi que has perdut una gran oportunitat de fer servei al teu partit i al teu País, havent demostrant una mica més d'humilitat i lleialtat. Sobre tot a un partit que t'ha permès tenir el càrrec que has tingut, amb el que tot això significa.

Si vols fer cas a un que sap més per vell que per diable, posa't a disposició del partit, no enraonis més del tema, doncs estàs embolicant la troca i ajuda si pots ajudar, que d'enemics que no ens volen el bé ja en tenim prous, com per haver de protegirnos també dels de casa.

Una cosa més, promocionar-se tant un mateix, és lleig i poc creïble, encara que en política estigui ben vist.

En la teva descarrega he de dir que també penso, que els càrrecs tampoc són propietat del pinyol del partit i els temes importants s'han de debatre. Sinó CDC - Casa Gran - semblarà cada vegada més l'hortet d'uns pocs. Una mica de debat, no ens aniria gens malament i ens faria més creïbles. No podem esperar sempre que pel malament que ho fan uns altres, nosaltres siguem "bons". Simplement hem procurar millorar constantment i això s'aconsegueix amb debat intern, sense que els arbres ens amaguin el bosc. No ens obliden que la democràcia ben entesa comença per un mateix.

Quedo a la teva disposició.

Fins un altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

En estat pur i lliure.

La Nebrera en estat pur

He trobat aquest article en el blog de la Nebrera, un d’aquest rars personatges, que tenen la valentia de dir el que pensen, sense ser primmirats i que a vegades creus que estan en el lloc equivocat, però no en el moment equivocat. Com l’hi he dit a ella alguna vegada al facebook, “quin bon vassall si tingués un bon señor”. Hi ha moltes coses en aquest article fet amb l’ànima desbocada, que ens haurien de fer reflexionar a tots plegats, no es pot prescindir de gent com ella, no en hi ha gaire, amb quotes o amb sense. Val la pena llegir-ho. Per cer l'he traduït a Català, l’original el podeu llegir al seu blog: 

http://www.montsenebrera.cat/blog/2009/01/11/acentos-cantos-de-sirena-y-cuentos-chinos/

Accents, cants de sirena i contes xinesos.

La Ministra de Foment és un acudit de molt mal gust, entre altres coses perquè la paguem de la nostra butxaca. No em representa ni com a dona (ja veuen al que condueix la quota...) ni com andalusa (ho sóc, almenys en un 50 per cent de la meva sang, els dolgui o no a alguns renegats del que són), ni com espanyola, perquè sento vergonya que per ella des de fora puguin creure que som així en Espanya. Hi ha més com ella en el Govern, de fet fins i tot en els que diuen les enquestes que aproven en la valoració ciutadana no seríem capaços de trobar una sola frase lúcida, un gest que arribés una mica més enllà del cop d'imatge, una possibilitat d'haver parlat a l'opinió pública sense un miserable xulla davant. En hi ha més com la Álvarez, això és cert, i sigui quin sigui el seu origen territorial, són l'exemple més clar de la decadència que viu la política: una tropa d'inútils en qualsevol àmbit de la vida que no sigui la mateixa política, que mai han cotitzat a la Seguretat Social, que si ho van fer va ser amb pas breu i vergonyant resultat. Una generació política decadent i covard, doncs excepte en el cas del Ministre Corcuera, mai cap va ser capaç de dimitir quan no va estar a l'altura de les seves responsabilitats.

Aquests falsos indignats per les meves paraules, la major part blogaires enviats per la seu partit a distreure l'atenció i marejar la perdiu, ells i uns quants polítics sense quota de pantalla prestats a guanyar-la a qualsevol preu, no són andalusos de veritat.

Aquests politiquets de tres al quart que s'ofenen per la meva burla l' accent fanfarró i ennuegat de la Ministra, agegantat en la seva incomprensibilitat pel fet de ser andalusa i, per tant, ràpida, em fan pensar en el que dirien si jo m'ofèn per la manera, semblant, però en "polonès", en què parla Joan Tardà. I és el mateix. Amb un accent o un altre, amb major o menor rapidesa en l'emissió dels fonemes el problema és el fons. L'analfabetisme polític. I el mediàtic, perquè és igual de trist veure als mitjans de comunicació convertir en notícia aquesta ximpleria, com la del vestit i el maquillatge, la panxa fetal o l'implant de cabell.

La qüestió, amb la connivència d'uns mitjans de comunicació que han perdut el seu sentit originari és seguir corrent cortines de fum sobre la realitat punyent, sobre els milions d'aturats, sobre el creixement exponencial d'un sector públic absolutament insostenible en moments com aquest, sobre les nòmines d'amics que van minvant la nostra capacitat de consum, amb greu i acumulat menyscapte de l'economia productiva, tot això ben trufat de mentides com la de la despesa social.

Mireu-se les butxaques, el futur, fins i tot la panxa i pregunteu-vos simplement si estan millor que fa cinc anys. N'hi ha prou amb això i amb les imatges de Barajas per canviar el ridícul titular "Nebrera ofèn als andalusos "pel de" Maleni ofèn als andalusos i el seu cap, a tots els espanyols que pateixen el seu mal govern, la seva infinita imprevisió, la seva barra excusatòria, la seva ben ordida xarxa de propaganda presta a tapar-l'hi les vergonyes per seguir vivint de la "moma"..

El meu avi va ajudar a construir Barcelona ja fa gairebé un segle. La meva àvia, que era de Baeza, com ell, va aprendre a llegir i a escriure sola, tot i la condemna d'analfabetisme que el seu pare havia triat per ella pel fet de ser dona. Va ser capaç de comprar el seu pis quan els arrendadors van fer fóra els inquilins de gairebé tot l'immoble al carrer, allà pels anys 50. Havia estat capaç, amb un sol sou i cinc boques que alimentar, d'estalviar les quatre mil pessetes que van sorprendre a tots.

Aquests andalusos, com tants d'altres que conec no s'ofenen per les meves paraules, s’entristeixen per haver d'assumir que una paisana seva els deixi en tan mal lloc. Com els deixen en mal lloc tots els que amb ella fan pinya per un mal entès patriotisme groller. O és que són millors els andalusos que els extremenys, aquests que els gallecs o els asturians que els bascos? O és que el nacionalisme és quelcom més visceral del que alguns volen creure? Dins de cent anys ningú es recordarà d'ella, ni de cap ministre d'aquest Govern d'acudit, amb aprenent de bruixot al cap davant, permanentment convençut alhora d'estar en possessió de la veritat i que la veritat és un fenomen contingent que depèn del que digui la majoria. Ningú se'n recordarà d'ella, ni de mi, de gairebé ningú.

Però potser es recordi que aquest va ser el moment en què una generació de persones amb voluntat de servei, sense por al sistema podrit (tal vegada perquè no tenen res a perdre) va decidir donar un pas endavant i desafiar els "Exotismes": el color, l'accent, el sexe, l'origen, factors determinants en el final d'un temps.

En el pervindre s’ha d'imposar la rectitud de mires, el coneixement, la saviesa forjada en l'experiència, el coratge de no callar i l'amor per la veritat i per les persones. I aquí, us ho asseguro, qui hàgim estat capaços de fixar-nos en el fons de les coses, ens trobarem.

Montse Nebrera

11.01.2009 

A què juguem, sense tauler i amb peces per terra?

Reflexions sobre la conxorxa dels beneits i III.

Avui començo a escriure deixant-me portar per sensacions i intuïcions, dons estic una mica fart del bombardeig de consignes dels uns i dels altres, dels xupa càmeres - siguin del color que siguin - i dels venedors de remeis miraculosos que curen tots els mals. Fins i tot la crisis, quan la majoria d'aquests són els que ens han portat a ella, amb una ceguesa que fa esparverar o pitjor, per emplenar-se les butxaques, sense preocupar-se gens ni mica dels seus conciutadans, que teòricament és la gent a la que havien de servir.

Hi ha gent que ha fet declaracions - reproduïdes per mitjans de comunicació i per tant ben documentades - dient que ells estaven a la política per folrar-se. Segurament són els que participen de les comissions per obtenir favors, o simplement per obtenir permisos o requalificacions. Gent que després accedeixen a càrrecs en empreses públiques o semipúbliques - amb sou de futbolista de primera línia - encara que manin els seus contraris polítics, cosa que fa pensar que en aquest país hi ha un corporativisme que fa fàstic i una col·lusió entre els poders fàctics i els poders públics que fa fredor.

Hom es pregunta, en mans de qui estem? O no serà que són sempre els mateixos gossos amb diferents collars, que es van alternat i perpetuant en el poder?.

El cas de l'Estatut és quelcom més que una presa de pel a una part del país que si més no, mereix el mateix, o major respecte que altres territoris, perquè som contribuïdors nets. Amb l'eufemisme de la solidaritat, molts han viscut, farolegen i vagaregen a la nostra esquena, i potser ja s'ha arribat a l'ós del pernil.

Podem nosaltres, els ciutadans Catalans de peu, saltar-nos una llei orgànica? Podem presentar un balanç d'una empresa sense números? Podem anar a hisenda amb una declaració, sense xifres i discutir amb ells el que hem de pagar? Podem, en fi, dir que no volem complir cap dels nostres compromisos, perquè no ens don la gana?

Perquè desprès de veure el tractament que hem tingut en quant a las balances fiscals, que sembla que només sigui de paper higiènic i tot un Estatut amb rang de llei que també el volen fer-lo servir per això. I a sobre se'n foten de la nostra candidesa. Donen ganes a cridar a la desobediència civil, fent ni més ni menys el que ells estan fen amb nosaltres. I fer-ho amb totes les galtes d'aquest mon, tal com ens estan ensenyant a fer-ho.

Ja n'estic fart de botiflers, falsos independentistes, que el únic que defensen descaradament és la seva cadira. De verds de saló, amb cotxe oficial A8 que és veu que pol·lueix poc i no paga els excessos de velocitat. De progressistes que ni tan sols saben el que vol dir la paraula progrés, que amenacen als seu germans grans i que després es caguen a les calces a la primera bufada.

N'estic fart de paraules, que en boca del seu líder, i desgraciadament el nostre President, home de poques paraules, havien de ser fets. N'estic fart que ens prenguin el pèl i a sobre intentin exculpar-se, on precisament potser no tenen cap culpa, ni poder de solució.

Cal que surti algú que seriosament digui prou! No poden ser sempre els mateixos que paguin el beure. De tota aquesta colla d'incompetents, no sé si sortirà ningú capaç de dir prou! Cal una seriositat i fermesa que no es veu per enlloc.

Ens hem de replantejar la nostra realitat i deixar d'escoltar aquesta panda de mentiders empedreïts que no es posen vermells, ni quan els agafen amb els pantalons abaixats.

Que consti que jo em considero moderat, però no em sento representat. A vegades fins i tot em fa vergonya aliena, veure aquestos anomenats representants nostres com fan el ridícul més espantós, per falta de coratge i per excés d'incompetència.

Em plau dir Visca Catalunya lliure! I lliure també d'aquestos que diuen parlar en el nostre nom. Com deien els gallecs "hay que botarlos".

A quins fets es referia la nostra màxima autoritat! Perquè és clar el "fets no paraules" s'ha quedat sense el sentit que volien donar-li. Els fets, torçuts ells, ho clarifiquen prou bé. De moment només bla, bla, bla. Anar tirant agafats a la mamella i veure-les venir. Poses, cares, escarafalls, gestos i poc més. I no cal confondre fer les coses amb seriositat, que posar cara seriosa. Per aquests gags, ja tenim el Polònia.

Abrigueu-vos fort, que venen turmentes.

Fins un altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL