dimarts, 26 d’octubre del 2010
Es pot ser mes patètic, que aquesta gent d'Entesa i els seu entestament amb el POUM?
A continuació us poso integra una noticia que he trobat al diari Regió 7, llegiu-la bé perquè a la segona part hi poso el meu comentari sobre la mateixa. La veritat és que és realment tragicòmic veure com aquesta gent no accepten el joc democràtic, ni escolten els arguments més o menys assenyats dels altres. Potser són una mena d'alienígenes que viuen en un mon paral·lel, que no te cap classe de contacte amb la realitat. O encara viuen dins la bombolla immobiliària, que ha petat per tothom, però ells no se n’han assabentat malgrat deuen haver notat que per aquest capítol no entren tants diners a la caixa de l’Ajuntament. L'ultim que voldria pensar és que són més rucs que un sabatot, amb tots els respectes pel sabatot. En fi llegiu i trèieu les vostres pròpies conclusions:
“El govern d´Igualada creu que el mercat dels pisos justifica ara el pla urbanístic.
El regidor Pàmies reclama que en el proper mandat es presenti el POUM que l'oposició no vol.
21-10-2010
F.V.IGUALADA
El govern de l'Ajuntament d'Igualada (Entesa) es recolza en l'evolució del preu dels pisos a la ciutat per reclamar la reactivació del Pla General. El regidor d'Urbanisme, Antoni Pàmies, ha assenyalat que les xifres del preu de l'habitatge s'ajusten a les de la proposta de pla urbanístic que va tombar l'oposició al ple del febrer passat. Els càlculs de l'Ajuntament per les plusvàlues eren de 2.305 euros per metre quadrat; ara, els preus a Igualada fins i tot ja han superat aquesta xifra: 2.347 euros.
De fet, el preu per metre quadrat d'habitatge a Igualada és superior ara al de fa dos anys, segons les xifres del ministeri. El 2009 va començar amb preus de 2.288 euros per metre quadrat. Que l'evolució del preu hagi superat els 2.300 euros per metre quadrat demostra, segons Pàmies, que "els preus que havíem fixat eren a prop de la realitat. Ara ens anem situant a la posició que prevèiem".
El govern igualadí contrasta els valors actuals amb els de l'estudi de l'Associació d'Afectats del Rec, que havia parlat de "xifres inflades" en el projecte de POUM de l'Entesa.
Els propietaris de l'àmbit de les adoberies adduïen que els preus calculats per l'Ajuntament en el Pla General no originarien plusvàlues i que invalidarien el projecte urbanístic.
Les dades reforcen, al parer de Pàmies, la intenció del projecte polític de l'Entesa de reactivar el Pla General la legislatura que ve si es pot reeditar el govern. "El temps ens està donant la raó", afirma Pàmies, que recorda el cas de Vic, on el seu POUM sí que es va poder aprovar, malgrat tenir moltes al·legacions. Segons l'edil socialista, "a Vic fa un mes que està aprovat; aquí es va paralitzar, i això comporta un retard en la projecció de la ciutat. Patirem per no haver aprovat el Pla General".
L'evolució del preu de l'habitatge va experimentar una correcció sensible el primer semestre d'enguany, ja que va baixar a 2.150,9 euros per metre quadrat, mentre que l'any passat es va tancar amb uns càlculs de 2.429,5. “
En Pamies podria escriure un article desacreditant al diari “The Economist” ell i els seus entesos en saben més d’aquestes coses. Faltaria més!
“Barcelona
Els pisos a Espanya encara estan sobrevalorats en un 47% en el seu conjunt, segons "The Economist":
Actualitzat a les 09:47 h 25/10/2010
El preu dels pisos continua pels núvols. Segons "The Economist", el cost d'adquirir un habitatge està sobrevalorat en un 47,6%. El setmanari econòmic basa aquestes dades en un índex propi que calcula la relació entre el preu dels pisos i el del lloguer, i la seva evolució a llarg termini. Segons aquesta xifra, Espanya és el país d'Europa en què més estan sobrevalorats els pisos i un dels primers del món. Tot i això, el setmanari reconeix que la caiguda del preu dels habitatges s'ha desaccelerat en l'últim any, amb un descens del 3,4%, molt per sota del 8,3% anterior.”
Renoi que n'és de dur voler fer entrar el clau per la cabota!
Passa allò d’aquell acudit que ja he repetit en una altre ocasió. Per la radio del cotxe se sent la policia que diu: “Atenció que hi ha un boix que condueix en direcció contraria” i ell li diu a la dona “aquests de la policia no s’en assabenten. No n’hi ha un, sinó milers”.
Però la millor definició la vaig trobar l'altre dia:
“Aquests d'Entesa de l'Ajuntament són uns fatxendes que faronegen com si tinguessin un rei al cos”.
Doncs això, patètics!
Espero que cap d'ells s'hagi de vendre el pis, perquè aleshores s’adonarà de com estan les coses. La realitat és crua i dura, encara que alguns s'entestin en no voler-la acceptar. En fi Entesa “is different”. No vol dir que entenguin res, sinó que donen les coses per enteses i ja se sap...
Que ho camegin bé i fins un altre.
Josep M. Torras Payerol
diumenge, 24 d’octubre del 2010
L'insult insuls
Buscant per Internet he trobat aquesta perla, que forma part d'un escrit més extens de'n Bernat Puigtobella, datat a 1996 i que m'agradaria compartir amb tots vosaltres, doncs el trobo deliciós i enriquidor.
“Vivim en un país tan políticament correcte que gairebé s'ha fet impossible sentir un insult intel.ligible. Recordo l'anècdota d' un amic del centre excursionista que, un dia que caminava per la Garrotxa, va presenciar una escridassada entre una colla de caps rapats de la zona metropolitana i un pagès indignat de veure com li aixafaven la collita. Els fatxendes de Barcelona li deien "pagès" com si no fos obvi que el pobre home es guanyava la vida cultivant la terra i el pagès es defensava amb insults prehistòrics, cridant borinots, un apel·latiu ben encertat però del tot inintel·ligible per aquella trepa metropolitana sense un pèl de seny. I és que ens hem de felicitar! Ens hem tornat tan políticament correctes que amb prou feines ens han quedat quatre mots arreplegats per dir-nos el nom del porc. Fins i tot amb això, estalviadors com som, serem econòmics. És clar que sempre hi haurà cràpules que només viuran en la disbauxa. Tindrem taujans i gamarussos, aquests enzes mig curts de gambals i aturadets que s'ho deixaran fer tot com uns tanoques. Però amb prou feines en direm capullos, si hi arribem i ja no en sabrem dir capsigranys, bordegassos o carallots, si no és amb la inspiració de l'escurçó negre. També tindrem els fatxendes de sempre, aquests que faronegen com si tinguessin un rei al cos, bandarres, galifardeus, pets bufats que fanfarronejaran fent-se el pinxo. I amb prou feines en direm xuletes o xulos acabats. A un nostàlgic de tota aquesta parafernàlia de renecs, li diré que en l'essència mateixa de l'insult hi ha el canvi espontani, la deformació, en part perquè una de les gràcies d'insultar és que l'altre no pugui controlar del tot què li estàs dient. També és cert que els insults són com les pedres de riu, que roden, es llimen, moren i ressusciten. No fa gaire en un càsting de televisió una actriu de casa nostra va proferir la paraula imbècil, i un corrector torracollons i llepafils de l'emissora la va amonestar dient-li que més valia que digués brètol. Em sembla un purisme excessiu, i més tractant-se d'insults. No costa gaire de veure que avui en dia si dius a algú garneu, borinot, betzol, brètol, gambirot, etc... més aviat t'insultes a tu mateix. Són insults bumerang.
Ara bé, perdre'ns insults com sòmines, llonze, estaquirot, cap de pardals i passar-los tots per l'adreçador del vulgar gilipolles em sembla d'una pobresa imperdonable. És clar que els insults no es poden aprendre i administrar a cops de diccionari, com l'amistat tampoc no es pot comprar a cops de talonari. Però em sap greu comprovar com allà on em diuen guarro, la meva àvia em podia dir, afinant molt el matís segons el cas, tant potiner com barroer, sapastre com poca-solta. I allà on em diuen xapusses o torpe, em podia dir matusser o barrut, graponer o maldestre. Allà on em diuen bulles, em podia dir busca-raons, taral·lirot o baliga-balaga, manefla o xafarder (i als més nostàlgics recordo l'escamparaons, el cerca-renous i el buscabregues). Però les restriccions mentals d'avui dia ens han portat insults de nou encuny sense matís psicològic, paraules que serveixen per tot i no volen dir res. Per qualsevol fotesa et poden dir paradillo, caracandau o kilimakuri. És txungo saber què significa tot això.
El rufià, el facinerós, el caragirat traïdor l'esbandim amb un expeditiu fill de puta o malparit. El gandul que té un os a l'esquena, el manta, el gansoner, el desmenjat, el carcamal, l'esquenadret, insults tots equivalents però de matís diferent, els hem sufocat amb noms castellans com vago o perro. D'una dona adotzenada, d'una pepa que va vestida com un gallimarsot ja només en diem una cutre, o amb una mica de sort, una hortera. Els llepes, els llepaculs i els llagoters els esbandim amb un pobre pilotes. És clar que res no dura en aquest món, però també és veritat que un insult és intraduïble i que un mangui no serà el mateix que un espanyaportes. Un fifi no serà el mateix que un finolis, ni un putero el mateix que un bagasser. I el dia que s'inventi un insult pel que fa zàpping constantment, incapaç de deixar en pau el comandament a distància, no serà el mateix que un tastaolletes. Perquè la gràcia de l'insult és que sigui inesperat. I tots els insults busquen a la llarga el seu repòs i tots els renecs volen ser redimits. Com ja va dir Sterne arran d'una jaculatòria blasfema de l'oncle del seu Tristram Shandy: "L'esperit acusador, que es va endur el renec al registre Celestial, es va posar vermell mentre el denunciava, i l'àngel registrador, mentre l'anotava, va deixar que caigués una llàgrima damunt del mot i el va esborrar per sempre".
El pagès bé que es va defensar a bastonades fins que va haver fet fora els caps pelats lluny del seu tros. Però una llengua tan políticament correcte que ja no sap ni insultar, com es podrà defensar?”
BERNAT PUIGTOBELLA
New Haven, Connecticut, novembre de 1996
bernat.puig@yale.edu
dissabte, 23 d’octubre del 2010
Igualada es mereix quelcom més, que un “noi” fatxenda d'Andorra, per ocupar la cadira de l'Alcalde.
Estic profundament indignat per les paraules d'aquest “noi” d'Andorra, en una entrevista a la Veu de l’Anoia, on sembla que no representi els ciutadans d'Igualada sinó a si mateix.
Comencem parlant del perquè del tracte de “noi” i no el de Senyor.
Resulta que parlant de les Zones Blaves qualifica a la Sra. Imma Canas de noia, i per tant no trobarà malament que a ell el tractin de noi. I és que també falta al respecte a tota la gent que va signar el document en contra de la seva política d’aparcaments (només 10.750) i que fins a dia d'avui ha tingut la barra i el menyspreu de no contestar-los, ni fer cas mínimament a les seves demandes. No content amb això insulta a la Sra. Imma Cannas dient que:: “una noia que regenta un Bar a la Masuca i que va encapçalar una recollida de signatures, quan el que vol aquesta persona és que li treguin les zones blaves de davant de casa seva, no d'altres llocs de la ciutat....” S'ha de ser cínic, barrut, fatxenda i mentider, per fer unes declaracions com aquestes.
Aquest “noi” és cínic perquè menysprea als ciutadans, menysté les persones que han signat i insulta a la Sra. Imma Canas, ciutadana d'Igualada, que viu a Igualada i que paga els seus impostos a Igualada, anomenant-la com “una noia”. Menys mal que després la tracta de “persona”, al menys reconeix que pertany al gènere humà.
Les seves paraules son indignes del que hauria de ser el representant de tots els ciutadans, també de la Sra. Canas i dels que van signar, i demostra un grau de supèrbia fora de tota mesura.
És un mentider quan diu que aquesta “noia” només volia que li traguessin les zones blaves de davant de casa seva. Primerament he de suposar que vol dir, que les havien de treure de davant el seu Bar. Clar que per fer certes afirmacions, s'ha de tenir coneixement del que es diu i ell demostra una suposada ignorància i una barroeria fora de lloc. Davant del Bar no hi han zones blaves “noiet” d'Andorra! Solament pàrquings “lliures” i zones de carrega i descarrega. Per més “inri”, al costat del Bar, que per quelcom és diu Bar Pàrquing 2, hi ha l'aparcament del Mercat Municipal, quasi mai ple excepte en contades ocasions. Per quin motiu aquesta “noia”, voldria que li traguessin unes zones blaves inexistents de davant de casa seva?
És per això que dic que menteix descaradament amb absolut cinisme, perquè on viu és molt a la vora. Però potser no es dóna compte del que passa a la Ciutat o sols menysprea els ciutadans. Sigui una cosa o l’altra, dir aquestes bajanades són una falta de respecte intolerable.
Però no s'acaba tot amb els pàrquings. Quan ho fa amb el POUM, i diu “van cometre un error molt gros”, torna a fer una nova manifestació de supèrbia i fatxenderia. Sempre pensa que tots els altres estan equivocats. Afortunadament en democràcia onze són més que deu. I la raó no és té o es deixa de tenir, sinó que simplement s'apliquen criteris democràtics per tirar endavant o no un projecte. Per tant, entossudir-se en voler tenir la raó, en quelcom resultat de una votació democràtica, demostra la seva manca de cultura democràtica.
Si tingués una mica de dignitat, primer hauria de demanar perdó a la Sra. Imma Canas, i després als ciutadans que menysté i menysprea amb les seves declaracions. I si no ho fa que no pateixi que ja li passaran comptes a les properes eleccions, si és que es presenta, perquè tothom sap que el seu partit compta poc a l’hora de parlar d’Igualada. I tant va el canti a la font que un dia es trenca. I això després de la trencadissa que tindrà ara el 28-N no és gens descabellat. Clar que mai se sap. Dir que Montilla és un superheroi ja vol dir tenir pa a l’ull, tant com el que té l'avui Alcalde d’Igualada, que ja fa temps que ha perdut el Nord i els papers.
No crec que hi hagi molts ciutadans que vulguin ser tractats de “noiets” o “noietes”, però els que els agradi que els tractin així o acceptin que es tracti així a altres conciutadans, ja saben a qui han de votar. Jo la veritat no crec que “el noi” d’Andorra, sigui el que Igualada necessita. Ja es veu quin es el seu tarannà, en els anys en que estat al càrrec.
I aquesta anècdota és una més d’una llarga llista de fatxendaries, prepotències i gestions maldestres.
Que ho noitegeu be i fins un altre.
Josep M. Torras Payerol
dilluns, 18 d’octubre del 2010
diumenge, 17 d’octubre del 2010
divendres, 8 d’octubre del 2010
ARTESANS DEL CUIR - FIRA D’IGUALADA 2010
ARTESANS DE LA PELL - FIRA D’IGUALADA 2010 from JOSEPMT on Vimeo.
Nota: Aquest vídeo ha estat produit per Julián Sañudo i editat per mi.
dijous, 7 d’octubre del 2010
S'han de crear necessitats allà on no hi són, per fer quadrar els comptes Municipals?
Un amic meu m'ha fet observar, que per mirar-me les coses de massa aprop, no m’havia adonat de quelcom ben evident. El seu raonament és ben senzill. Si tenim un pàrquing Municipal, buit o quasi buit, de 300 places al costat de l'Hospital, és d'un absolut cinisme, fariseisme i hipocresia, dir que manquen places d'aparcament als voltants d’aquest servei públic. Voler justificar les Zones Blaves, per facilitat la rotació de vehicles i ajudar a un comerç quasi inexistent a la zona, és un contrasentit.
Per molts aparcaments externs que hagin eliminat, deixalleria Municipal, antic pàrquing gratuït, pseudo-carrils bici, dipòsit de materials (davant del Canaletes), Zones Blaves al voltant del Hospital d’Igualada, el pàrquing segueix buit. Ho sigui que teníem quasi 300 places lliures. El problema és que són de pagament!
És això el que els d'Entesa “entenen” per política d'empresa, el intentar forçar als ciutadans a fer quelcom, que es neguen a fer?
En quant a la necessitat de construir un pàrquing (que potser va ser, perquè la Generalitat no donava permís per construir l'Hospital), ens podríem preguntar:
- El pàrquing gratuït (avui deixalleria i diposit), no servia?
- Obligava la Generalitat a fer un pàrquing cobert de luxe?
- Obligava a crear una empresa Municipal d'aparcaments – SIMA -?
- Obligava a concedir la construcció directament a l'empresa de moda a Igualada, en aquell moment PROINOSA, avui en concurs de creditors i involucrada en el cas Pretòria?
- O simplement amb un pàrquing extern, normal i corrent, ja passàvem?
Perquè per posar un exemple, en una plataforma elevada per aterrar helicòpters s'han gastat € 800.000 (no sé si ja funciona, per problemes amb l'ascensor). La pregunta és: Que no servia reservar una part de la plaça de costat de l'Hospital, perquè l'Helicòpter pogués aterrar i amb unes tanques i pintura passàvem, o és que algú obliga a fer Heliports en plataformes elevades i amb ascensor? Perquè a més de l’estretor de l’ascensor, que no permet posar-hi camilles medicalitzades (normalment les que es requereixen si el malalt s’ha de traslladar en helicòpter) i hi ha un problema de vents que sembla que en molts casos impossibilitarà el seu ús.
El seu equivalent seria un pàrquing de cotxes extern, infinitament més barat i menys polèmic. Però clar si montes un negoci Municipal amb els diners dels ciutadans, s'ha de fer tot “a lo grande” perquè sinó no hi ha negoci! L'eficiència empresarial és gastar el just i necessari. I pel que es veu el de les Empreses Municipals fer-ho tot a “tutti pleni”. Al cap i a la fi, els diners no són seus i com més se’n remen millor, perquè la saviesa popular diu que, “qui toca oli els dits s’unta”...
Deixem-nos de romanços i quan s'ompli el pàrquing, ja podrem parlar d'organitzar els aparcaments. Tot el demés és pura demagògia. Mai s’han de posar les necessitats de l'empresa Municipal SIMA, per sobre les necessitats dels ciutadans, forçant unes Zones Blaves totalment prescindibles.
Bona nit i comenceu a tapar-vos, que aviat farà fred.
Josep M. Torras Payerol
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Origen dels topónims "Catalunya" i “català”, diverses teories.
El diumenge vaig anar a la Fira del llibre a Bellprat i amb un antic amic vam tenir una conversa prou interessant, sobre l'origen de la paraula Català o Catalans, cosa que no se'm havia acudit pensar mai. A la nit vaig fer una recerca, més per curiositat que per res més, de les diferents teories del origen del mot, que exposo a continuació, si algú en coneix més o en te alguna altre, li agrairia m'ho fes saber.
A sota hi aniré posant les diferents teories que vagi rebent i que tinguin una certa verosimilitud, algunes són versions de la mateixa teoria, amb més o diferents detalls.
Gracies.
- Podria venir de "castellum" i el sufix -unya procediria de -onia (semblant a Gascunya -Vasconia). Així, vindria de *castellonia, una mena de "terra de castells”
- La invasió àrab d'Europa es va aturar al sud de França, després de la batalla de Poitiers. Després d'aquest succés, els àrabs d'Al-Andalus van començar a referir-se als francs amb el nom despectiu de Qâtil (assassí, matador), en plural Qâtilain, i al "país dels matadors", com Qâtilûniya. Amb el temps, aquesta denominació dels francs del sud, va passar a denominar als territoris francs de la península ibèrica (la marca hispànica, és a dir, els comtats de la "Catalunya vella”).
- Origen gal, ja que existia en la Champagne francesa una tribu de la Galia Belga, subdivisió dels Remi de Reims, anomenada dels Catalauni, la capital era Duro Catalaunum, l'actual Châlons-sur-Marne. Sembla que després de la batalla dels Camps Catalàunics, contra Àtila al 451 d.C., un grup important d'ells s'hauria desplaçat al sud i assentat entre Perpinyà i Barcelona.
- A la Gàl·lia septentrional hi havia el poble dels catalauni; aquest nom adquirí celebritat en el segle V per la gran batalla que es lliurà l'any 451 en els Campos Catalaunicos (prop de l'actual Châlons sur-Marne) i que determinà la desfeta d'Atila. Aquesta batalla salvà l'Europa occidental de la invasió dels huns, i naturalment tingué gran ressonància el nom de la regió on havia tingut lloc; són multitud els cronistes que en parlen en els segles V, VI i següents. Un dels prínceps que hi prengueren part i que hi morí fou Teodored, rei dels visigods; com aquests tenien per capital Barcelona, i per altra part en aquella batalla prengueren part els francs que estaven estesos per tota la Gàl·lia, és molt probable que el nom per Catalania que devia esser el vertader nom de la nostra terra es convertís en Catalaunia per etimologia popular en llavis dels pobles de la Gàl·lia, bons coneixedors de l'existencia dels Camps Catalàunics. Aquesta forma Catalaunia es degué convertir després normalment en Catalonia i més tard en Catalunya pel mateix procés per Gasconia > Gascunya, Bononia> Bolunya, Colonia> Colunya, etc.
- Podria derivar-se de la veu "càtar", nom que es donava a la heregía gnòstica albigesa, i que va motivar la creuada franca contra els comtes occitans. El nom «càtar» ve probablement del grec καθαρός (Kazar): "blanc pur"o simplement "pur". I per això el Sol es diu Lorenzo (pel llorer, emblema de Febus) i la Lluna, Catalina ...
- Otger Cataló (o Catalon) també conegut com a Pare de la Pàtria, és un personatge llegendari que amb els Nou Barons de la Fama hauria conquerit Catalunya als sarraïns. Segons algunes antigues teories, el nom de Catalunya hauria derivat del seu cognom. En tot cas, les referències escrites més antigues sobre aquest personatge que han perdurat són del segle XV, molt posteriors a la seva època en el s. VIII. La llegenda va ser recuperada sobretot a partir del segle XIX amb l'aparició del catalanisme i per les obres dels autors de la Renaixença catalana: Víctor Balaguer, Antoni Ferrer i Codina i Jacint Verdaguer. La llegenda es basa en fets succeïts en tres generacions diferents. Otger coincideix en el nom i en la data de defunció amb Otger (671-735), Arcomte de Catalanum (710-735), Duc d'Aquitània, que va morir en la batalla per la reconquesta de Roses i va ser enterrat al Monestir de l'illa de Ré.
- Al segle VIII hi hagué un príncep alemany, Otger Golant, que posseïa un castell que es deia Cathaló, per la qual cosa ell fou anomenat Otger Cathaló i les seves gents eren dites Catalons. Aquest príncep, acompanyat d'altres nou barons i comandant un exèrcit nombrós, tingué el propòsit de conquistar la terra dels Gots; s'establí en els Pirineus, bastí castells al Pallars, a la Cerdanya i al Capcir i féu incursions contra els sarraïns fins que morí l'any 735 en el setge d'Empúries i els nou barons amb les seves gents es retiraren a les muntanyes, on romangueren fins que Rotlan, venint a conquistar aquesta terra, els anà a trobar i els presentà a l'emperador Carlemany; quan aquest prosseguí la conquista al Sud dels Pirineus, anomenà aquesta terra Cathalonia en memòria del príncep Otger Cathaló, i els seus habitants foren anomenats Cathalans. Aquesta explicació, que en l'aspecte lingüístic no es descabellada per explicar l'orígen del nom, i de fet podria ser, perquè els antics romans quan fan referència al territori català ho fan anomenant els noms de les tribus que hi vivien.
- La zona de la Marca Hispànica havia estat també anomenada Gòtia. Una teoria és que hi havien assentades les tribus dels gots -que en efecte van dominar la Península Ibèrica i el Sud de França- i els alans. De 'gothi et alani' o gothi-alani es va derivar a 'catalani' (la 'g' sonora passa a 'c' sorda). La teoria sona molt rara i forçada, perquè els alans van desaparèixer de la Península el segle V, però en quedaven algunes colònies a França.
- Catalunya es derivaria de Mont Catanu, forma medieval de Montcada, que degué generalitzar-se com a nom del país per ésser aquell la muntanya principal del comtat de Barcelona; de Catanu s'hauria format un adjectiu *catananu, que després, per dissimilació, s'hauria convertit en catalanu (amb el canvi n>l que trobem en Barcinone> Barcelona); de catalanu s'hauria derivat un nom de país Catalania, que s'hauria canviat en Catalonia.
Empreses Municipals un conflicte d'interessos? Reflexions en veu alta.
Davant el desori en el que s’han convertit les empreses municipals o simplement públiques se m’acut un plantejament que voldria compartir amb vosaltres. Tots donem per cert que els regidors, parlamentaris o senadors tenen el càrrec perquè el poble els ha votat i les seves accions han d’estar encaminades a afavorir els ciutadans. Alguns, per raó del càrrec, pertanyen a consells d'administració de empresa públiques o semipúbliques, i com a consellers, es comprometen a no perjudicar a l'empresa.
I ací comença el conflicte d’interessos. Quan es prenen decisions, com poden ser incrementar preus dels serveis en lloc d’esforçar-se en ser més eficients, potser es beneficii l'empresa, però perjudica el ciutadà. I ja no diguem si es creen serveis obligatoris pel ciutadà i que no comporten altres “avantatges” que tenir que pagar taxes ineludibles. Aleshores, quina de les dues lleialtats a de prevaldre? La lleialtat de defensar el drets dels ciutadans, i donar-los el millor servei al millor preu, o defensar el compte de resultats de l'empresa, sabent que es sobreviu pel monopoli i l’obligatorietat, malgrat la ineficiència i la ineptitud? Perquè clar, del ciutadà ja no cobra, mentre que de l’empresa en treu una compensació.
Evidentment hauria de prevaldre la defensa dels drets dels ciutadans, per sobre del benefici de l'empresa (el contrari seria prevaricació). Els vots li han donat el càrrec públic, i mercès a aquest ha accedit al càrrec “privat” en l’empresa pública... En molts casos aquests càrrecs en el consell d’administració ja són inherents al càrrec públic. I si compleix representant bé el poble, normalment incompleix amb l'altre com a conseller de l’empresa. I això és una flagrant incongruència.
Algú em pot explicar com es poden complir amb les dues condicions a l'hora? I si són contradictòries, és una fal·làcia, ja que sabem quina preval en la majoria dels casos.
Per això, jo no soc gens partidari d'empreses públiques o semipúbliques que tinguin polítics en consells d'administració. Ho considero una perversió del sistema. Només tenen responsabilitats polítiques, no es juguen els seus propis diners, són absolutament manipulables, i a més els gestors no ho són per mèrits sinó per carnet. D’ací a que la majoria de elles estiguin gestionades de manera tan nefastes, per la propia empresa i siguin tan gravoses pel ciutadà. Encara que sovint tant interessants, com a vehicle per obtenir recursos (individuals i de partit) pels que ocupen els càrrecs.
Agrairia molt que els càrrecs polítics que “gaudeixen” d’aquests càrrecs “privats” em donessin una resposta a aquesta reflexió.
Josep M. Torras Payerol
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
