dimarts, 29 d’abril del 2008
Lluites internes als partits
Os faig avinent un altre article del amic Pere Escolà, que crec que il·lustra força sobra un tema que avui és de molta actualitat i que alguns l'haurien de llegir molt detingudament per extreure'n conseqüències, encara que aquestes siguin caire polític, si no saben arribar més enllà.
A vegades sorprèn que els polítics es preocupin pel desinterès dels ciutadans envers la política, i es queixen de la desafecció, de que no es prenguin seriosament les eleccions, l’estat, la cosa pública i el poder. O simplement, perquè tenen tanta audiència programes com el Polònia, que se’n fot de tot plegat. Ells que pretenen convèncer al ciutadà del bé que fan la seva feina i que només pensen en el seu benestar, no entenen que se’ls veu el llautó. L’anomenada societat civil viu avui lluny del que ells representen, i el que més li preocupa a la gent no rebre gaires patacades, i poder mirar el que fan “els seus representants” des de la butaca de casa, com si estiguessin al teatre.
En un període on molts partits organitzen el seus congressos només cal veure les maniobres que fan, quan ells haurien de ser els garants del sistema i els que haurien de donar més exemple. Malgrat l’article sisè de la Constitució, i els estatuts de cada partit, preveuen una estructura i funcionament democràtic, tots fan joc brut, que a més revesteixen de formes participatives, i els capitostes es barallen oberta o soterradament per veure com poden continuar en el poder, o prop d’ell i quant en tindran.
La democràcia que practiquen és pura retòrica, i els que en cada moment tenen el control dels aparells fan gecs i mànegues per assegurar els resultats que desitgen. Així comencen utilitzant la designació de compromissaris amb mecanismes on les urnes són pura pantomima, estructuren les ponències que després intenten fer votar amb les aportacions que són l’entreteniment dels congressistes, i una vegada aprovades, les obliden en un prestatge que s’emplena de pols.
Així, amb honroses excepcions, poques són les vegades que hi ha diversos candidats i verdader debat. Les cúpules dels partits només treballen per construir-se una estructura a la seva mida i sovint imposen una guàrdia pretoriana de fidels als qui reparteixen els càrrecs.
I també, com passava en l’antiga Roma, els que maten a l’emperador són quasi sempre gent del seu entorn. I aquesta ha estat la constant al llarg de la història, encara que no cal que la mort sigui física. Els propers, a còpia de veure la ineptitud dels que manen, creuen que les seves poques capacitats tampoc desdiran, i es senten capacitats per ocupar les més altes instancies de poder. I amb paciència, i aguantant el que calgui, acaben ocupant-les.
Així és corrent veure avui a presidents, ministres, consellers, alcaldes, regidors que no aconseguirien un lloc de treball en cap empresa en la que tinguessin que competir pel càrrec en base als seus mereixements i qualitats. I és que per accedir-hi en la política el que els cal és medrar i recolzar-se amb gent tan ambiciosa i mesquina com ells i així anar guanyant experiència i escalar posicions.
A casa nostra, tant si guanyen com si perden, els polítics sempre diuen que ells són els millors i finalment sempre acaben guanyant un càrrec o un altre, i és molt rar que es quedin a l’atur. Per això molts són els que pensen que no cal perdre el temps fent-los el gara gara. Creuen, amb raó, que per treure’ls només cal esperar a que algú de la seva colla acabi per clavar-los la punyalada per l’espatlla amb un somriure, i ja el posaran en un altra lloc que destorbi menys. Tristament es pensa que no és tan important qui mani, sinó que ho faci el menys malament possible. Tant fa que digui mentides, que enganyi, que robi i que prengui el pel del poble, mentre aquest pugui anar tirant i el viure no li sigui massa difícil.
Al final potser serà que tothom s’ha acostumat a aquest procedir i ja no hi ha interès per lluitar i canviar-ho. Potser perquè en les lluites sempre es produeixen enfrontaments i es queda enemistat amb algú… i això és un problema en un país on és corrent cercar algun conegut que et faci de bo o que et realitzi una gestió que es necessita. El nostre sembla ser el reialme dels favor i dels agraïments. I el cost no és gaire alt. A vegades, si hi ha sort, amb una caixa de bombons es passa...
Pere Escolà
11-4-08
Publicat a la Veu de l'Anoia
Article d'en Jordi Puiggros - Periodista, més de lo mateix.
Avui publico el article del blog d'en Jordi Puiggros, el qual trovo força interessant i que illustra una mica la situació de la vivenda, Cal Font incluit. Per cert el vull felicitar per el impuls i el nou "look" que ha donat al seu blog.
Rics i rucs.
Fa pocs dies, el Fons Monetari Internacional (FMI) publicava que, en els propers anys, l’habitatge baixarà un 20% el seu preu a Espanya. Segons l’informe, realitzat per l’economista Roberto Cardarelli, la inversió residencial patirà una contracció important, ja que el nivell actual de preus, que ha fet rics a molts, és del tot insostenible. Certament, en això darrer hi estaríem tots d’acord. El percentatge del 20% -n’hi ha que el situen al voltant del 15%- s’ha fet en base al sobrepreu actual de l’habitatge, que no està justificat per l’augment de la població, els interessos hipotecaris, els ingressos dels ciutadans, i el creixement del crèdit.
Davant del missatge pessimista -potser real- del FMI, n’hi ha que asseguren que aquest 20% és, en el fons, la rebaixa que les immobiliàries estan disposades a fer als seus clients amb l’únic objectiu de vendre alguna cosa, ja que en els darrers mesos no es ven res de res. De fer-se això, en aquest país es trencaria la màxima segons la qual mai res del que puja torna a baixar, sobretot en el sector del totxo. Els experts diuen que l’escenari actual no és pas dolent per comprar, sempre que es tingui un bon feix d’euros cansadet de dormir a la caixa forta. L’absència de demanda i l’excès d’oferta ha convertit el comprador en el rei del barri.
Fa un parell d’anys l’especulador començava a fixar-se en mercats foranis, després d’haver trinxat el de Catalunya i Espanya, gràcies a la paradògica manera del govern del PSOE d’entendre el progressisme, que ha convertit la pell de brau en una immensa pista de ball on sempre som els mateixos els que ballem amb la més lletja.
La República Txeca, Polònia, Rumania, Hongria, les repúbliques bàltiques o la costa del Marroc s’han convertit en perfectes destins on abocar milions d’euros a la recerca, com sempre, de la pela fàcil. Els que van carregar-se el nostre mercat immobiliari, en un assumpte d’Estat com l’habitatge, defensat a ultrança en les pírriques campanyes electorals, ara ensenyen els seus vestits o es penjen l’americana en països desgraciadets amb altres nous clients disposats a caure a les seves afilades ungles. No respireu tranquils, perque tornaran. Coses del sistema.
Igualada i l’Anoia sencera són un bon exemple de l’enorme salt en el preu de l’habitatge, que en el seu dia va produir el naixement com bolets d’oficines immobiliàries, promotors de fireta que canviaven d’un dia per l’altre el Corsa per un Mercedes, o innocents pixapins que pensaven que viure a Piera o Igualada tenia els mateixos avantatges que a Vilafranca o Vilanova i la Geltrú.
Avui, són una bona colla els que començen a desfilar amb cara de pocs amics les sucursals de caixes i bancs, a la recerca de diners per pagar les hipoteques de dotzenes de pisos i cases per vendre. Ningú no compra. No hi ha plata, i això ofega il.lusions dels qui no poden buscar-se una teulada on iniciar l’alliberament familiar, i mata definitivament els qui pensaven que encara podien fer-se rics quan eren simplement uns rucs de càrrega.
No m’estranya que, per tot plegat, els igualadins haguem de veure com a Cal Font s’amunteguen els titaranys per la pseudofallida de la immobiliària Fbex, que ha deixat la millor plaça d’Igualada amb una imatge molt poc digna, o que alguns alcaldes de l’Anoia resin per no veure l’inspector del cadastre trucant a la porta de l’ajuntament. N’hi ha que ja han avisat a la secretària de dir que no hi són.
I és que per acabar-ho d’adobar, alguns han de soportar la impresentable revisió del cadastre en el moment més inoportú. Després del fiasc de Vilanova, el d’Òdena, que en un inici semblava més tranquil, ha acabat essent potser pitjor. De què serveix valorar l’habitatge per pagar una fortuna d’IBI d’aquí 10 anys, si llavors pot valdre bastant menys de la xifra que ens l’han valorat avui? Quina garantia pública del cobrador -l’Estat, poca broma- tenim de que això no passarà? És simplement patètic veure com ens situen a tots els ciutadans a l’altura de l’especulador més desvergonyit. Veure com gent gran que s’ha fet, amb el seu esforç, una casa on viure dignament la resta de la seva vida, li arriba un rebut de l’IBI que pot arribar a multiplicar per cinc el que cobra cada mes és senzillament producte d’un sistema que s’ha sortit de mare i que viu d’esquena al país.
Jo no vull fer de casa meva una capsa de riquesa.
Només vull que em deixin viure en pau.
Jordi Puiggros - Periodista
http://jordipuiggros.blogspot.com/
dilluns, 28 d’abril del 2008
Per l’Antoni Dalmau, escriptor.
Ja fa dies que ho havia de fer.
El petit escrit d’avui es només per felicitar a Antoni Dalmau, per el seu magnífic article estrella, en la revista Historia de Nacional Geographic Nº 47: Cátaros: La fe de los herejes.
Vaig tenir una doble satisfacció en llegir-ho i en saber que l’havia escrit l'Antoni, no tothom pot publicar un article en aquesta prestigiosa revista i menys que sigui el tema estrella, apart de que vaig aprendre i gaudir molt de la seva lectura.
Felicitats dons per l'Antoni, un Igualadí que traspassa fronteres, i moltes gracies per l’agradable estona que em vas fer passar.
Os recomano la lectura que tracta d’uns que anaven contracorrent i no fan tenir un final feliç, però almenys defensaven les seves creences amb risc de la seva vida, i això si que ho respecto.
Hi han corrents religioses i politiques que no accepten la competència i això es molt actual.
Segueix escrivint Antoni, ens en beneficiarem tots.
JOSEP M.
Tirar amb la pólvora del Rei, que divertit que és.
Avui esbrinarem les previsions futuristes 2005 del equip de govern al Ajuntament respecte a l’edifici que en teoria la companyia Fbex hauria ja de tenir construït a la Plaça de Cal Font, el qual a dia de avui és un forat en lloc de un edifici i que segons sembla l’empresa ha demanat una prorroga d’un any per començar la seva construcció.
Si algú és creu que d’ací un any s’estarà fent l’edifici amb els vents que corren, que s’ho faci mirar.
M’agradaria constatar el que és va dir en el seu moment, el que és en realitat i el valor que podem donar a les paraules i previsions dels socialistes de l'Ajuntament conjuntament amb els seus no-socis del PPC.
L'alcalde va anunciar el 2005 a “bombo i platets” en substancia el següent:
"Ha arribat a bon port”. La venda del edifici.
"També permetrà millorar la nostra situació econòmica i financera”.
“La salut de l'Ajuntament és bona, però en aquests moments difícils per a l'economia tradicional requeria una actitud valenta per part de l'administració pública”.
“Malgrat algunes crítiques de l'oposició demostrem ara que aquest camí és la bona direcció".
"Gràcies a la seva intel·ligència política", la del PP.
"Escoltarem ara les crítiques de l'oposició, però damunt la taula hi ha un exemple contrastat i incontestable d'eficàcia".
Per on comencem, per l'incontestable contrastada eficàcia, per la bona direcció, per l'actitud valenta, per l’intel·ligència política del PP o per dir-ne blat sense estar al sac i ben lligat o simplement per preguntar de quina manera ha millorat la salut financera de l’Ajuntament, si es fa evident que s’ho han gastat tot en la reforma del mateix, trasllats, desviació pressupostària de uns € 800.000 i altres minúcies, o és que avui a 2008 la situació financera és més bona que aleshores?
En base a aquestes premisses, quin grau de credibilitat poden tenir les paraules dels socialistes i socis, quan ens vanen que crear empreses amb els diners de tots és la panacea, amb quina cara ho diuen, amb quina força moral o amb quina serietat o simplement es dediquen a fer una fuita endavant amb els diners de tots?
Qui de tots ells és empresari amb els seus diners, qui d’ells arrisca el més mínim dels seus o quina responsabilitat tenen davant dels socis (els ciutadans) o de la llei si les coses no van com prediquen, os ho diré, responsabilitat política això i res, és el mateix. Que passarà si les seves previsions d’il·luminats no es compleixen, dons cap, nosaltres pagarem durant anys per les seves ínfules de grandesa i aquesta vegada no seran quatre quartos, sinó molts milers de milers d'euros que per comptes d'estar invertits en serveis al ciutadà, es perdran riu anoia avall.
A banda de fer competència deslleial a empreses i empresaris privats, que no poden tibar de beta o tirar amb la pólvora del Rei, que estan passant dificultats i que els bancs si els hi donen crèdits és perquè posen de garantia el seu patrimoni, no el de tots, com fan aquests sòmines o quelcom menys innocent que ens governen.
Algú a aquestes altures es pot creure que estan al servei del ciutadà, quan el que fan és fer pagar per tot, on és el progressisme, apart que ells vagin millor?
Per avui ja en hi a prou, passi-ho bé i fins un altre.
JOSEP M. TORRAS PAYEROL
PD: Recomano al PPC que abandoni la política de recolzar sense fissures a l'equip de govern, estan fen un flac favor als empresaris que diuen representar i amb ells a tots els ciutadans, abans que sigui massa tard, dons el plat de llenties se’ls pot engargussar.
Fotografies: http://picasaweb.google.es/josepm.torras/CalFontdivendres, 18 d’abril del 2008
Cal Font i altres minucies al 2005
Aquest escrit del 2005 va ser redactat en base a la noticia anterior i no el vaig publicar, només el vaig enviar per email a un polític d'esquerres sense que m'envies cap comentari, avui canviant uns arxius de l'ordinador de lloc l'he trobat, el publico tal qual sense tocar res i només faré unes petites observacions:
- L'Ajuntament ha costat a dia de avui 800.000 euros més del pressupostat.
- L'empresa Febex està en greus dificultats financeres i de lo acordat amb el Ajuntament està en prorroga, que a aquest pas serà "sine die".
- Seguim tenint un solar al centre del poble, que és un exemple de previsió de futur i en aquest cas era una empresa professional i rendible en el seu moment, per el poble "0".
- Que passarà si l'empresa fa fallida?
La resta i com a cosa futurista la podeu llegir en el article.
IGUALADA "QUO VADIS" 2005
He llegit detingudament la noticia de que l'Ajuntament d'Igualada s'ha venut Cal Font per 9 milions d'euros, hi ha certament algunes preguntes que hem faig com a ciutadà i que m'agradaria que algú em contestes:
- Com pot ser que en una subhasta pública i amb unes condicions a complir, hi pugin haver ofertes tan dispars. La que ha guanyat és d'un 209 % sobre la quarta, un 87% de la que obtingut el tercer lloc i un 47% de la que ha obtingut el segon lloc.
- Si totes quatre tenien que complir les mateixes condicions, on està el truc. Podem pensar que uns sabien més que uns altres (Perquè i com?), o que les concessions que es feien a uns eren més bones que les que es feien els altres (Perquè).
Ningú amb la seva capacitat de raonament no alterada pot comprendre, aquestes grans diferencies, que fan "tuf" de quelcom que se'ns escapa a la gent normal i que algú si sabia avanç de la subhasta; en les subhastes publiques amb condicions idèntiques de projecte, es impossible que es puguin donar aquestes diferencies, si es així que algú m'expliqui el perquè.
Entesa per Igualada és una formació progressista, en això penso que tothom hi està d'acord. Bé, com s'entén que una força política d'esquerres perdi l'oportunitat de crear pisos protegits i assequibles en terreny de propietat municipal i en canvi deixi fer 42 pisos de luxe, que parteixen de la base de 20 milions de les antigues pessetes per pis nomes d'afectació de terreny, en comptes de fer habitatge social; suposo que s'haurien pogut fer en aquest terreny uns 80 ó 100 pisos per joves o per gent gran, sense tenir que encarir encara més, des d'ara el terreny de la zona i fer per comparació que els altres pisos del voltants segueixin l'exemple i es converteixi només, en una zona per rics. Els especuladors immobiliaris els hi faran un monument. Pregunto de nou per qui treballen els socialistes i on tenen el progressisme, d'en Calbò s'entén tot, però dels socialistes i comunistes, penso que s'han venut l'enteniment, l'anima i pot ser alguna altre cosa.
Ah! El canviar la requalificació d'una zona d'Igualada per poder-la vendre, se'n diu manipulació especulativa per augmentar el preu de les coses, no intel·ligència política. Ves per on uns progressistes fent d'especuladors.
- El gran benefici que en teoria suposa per Igualada, si contem que el nou Ajuntament tindrà un cost de 6 milions d'euros al que cal sumar-l'hi els increments injustificats o per desídia, que te tota obra municipal (partides complementaries molt grans en els nous pressupostos, per cobrir l'extra cost de la plaça de la Creu i del Carrer del Rec per imprevisió Municipal) contem-n'hi 2 milions de més i segur que hem quedo curt, finalment el trasllat i condicionament de l'Amelior durant dos anys, com a seu provisional i tornada al Ajuntament i condicionar-ho tot de nou 2 milions d'euros mes, menys 1 milió d'euros que va costar. Per la ciutat ens queda "0" "patatero".
En fi que si aquestos son els nostres administradors en col·lusió amb el Sr. Calbo i companyia (ves quins estranys company de llit) apaga i anem-nos.
Bé per acabar-ho d'adobar, també m'agradaria preguntar:
- que s'està fent a la "Cotonera"! ves per on ací també hi esta implicat el Sr. Calbó.
- o perquè un Hospital es fa entre dues gasolineres i una fabrica que treu fum i en una via que es col·lapsa amb massa freqüència en hores punta (en la qual abans només hi havien semàfors i ara hi han semàfors, rotondes amb semàfors, gran novetat!, tres carrils que convergeixen en un, idea genial! i rotondes en les que els camions pugen a la vorera per poder passar, tot un "tutti frutti" de genialitats) havent-hi hagut ofertes de terreny molt més adequades i més ben comunicades, de municipis de la conca, no acceptades, perquè el Sr. Aymami i companyia volen que tothom recordi que l'hospital l'han fet ells a dins la ciutat i no en un lloc més idoni, però que no els donaria tanta publicitat (el seu interès abans que d'interès de la ciutat).
- Finalment poden explicar-me perquè tanta acumulació de serveis u obres en mans de FCC?, literalment:
Escombraries, recollida selectiva, neteja de parcs i jardins (subrogació a altres que abans ho feien directament), pàrking de la plaça de la Creu, Hospital nou i suposo que em deixo alguna cosa, tanta acumulació em fa pensar en la frase de "¿Qui mana a la cort, el porc o el Senyor?" i a bon entenedor poques paraules fan falta.
Bé, en la seva desgreuge sempre penso que no estan a l'Ajuntament per la seva intel·ligència, ni per la seva capacitat administrativa, ni tan sols per la seva xerrameca, sinó per els vots dels ciutadans i per un servei temporal a la ciutat, però hi deu haver quelcom que se m'escapa, perquè molts d'ells, sembla que s'hi vulguin perpetuar.
Cordialment.
JOSEP M. TORRAS PAYEROL
06/07/2005
- L'Ajuntament ha costat a dia de avui 800.000 euros més del pressupostat.
- L'empresa Febex està en greus dificultats financeres i de lo acordat amb el Ajuntament està en prorroga, que a aquest pas serà "sine die".
- Seguim tenint un solar al centre del poble, que és un exemple de previsió de futur i en aquest cas era una empresa professional i rendible en el seu moment, per el poble "0".
- Que passarà si l'empresa fa fallida?
La resta i com a cosa futurista la podeu llegir en el article.
IGUALADA "QUO VADIS" 2005
He llegit detingudament la noticia de que l'Ajuntament d'Igualada s'ha venut Cal Font per 9 milions d'euros, hi ha certament algunes preguntes que hem faig com a ciutadà i que m'agradaria que algú em contestes:
- Com pot ser que en una subhasta pública i amb unes condicions a complir, hi pugin haver ofertes tan dispars. La que ha guanyat és d'un 209 % sobre la quarta, un 87% de la que obtingut el tercer lloc i un 47% de la que ha obtingut el segon lloc.
- Si totes quatre tenien que complir les mateixes condicions, on està el truc. Podem pensar que uns sabien més que uns altres (Perquè i com?), o que les concessions que es feien a uns eren més bones que les que es feien els altres (Perquè).
Ningú amb la seva capacitat de raonament no alterada pot comprendre, aquestes grans diferencies, que fan "tuf" de quelcom que se'ns escapa a la gent normal i que algú si sabia avanç de la subhasta; en les subhastes publiques amb condicions idèntiques de projecte, es impossible que es puguin donar aquestes diferencies, si es així que algú m'expliqui el perquè.
Entesa per Igualada és una formació progressista, en això penso que tothom hi està d'acord. Bé, com s'entén que una força política d'esquerres perdi l'oportunitat de crear pisos protegits i assequibles en terreny de propietat municipal i en canvi deixi fer 42 pisos de luxe, que parteixen de la base de 20 milions de les antigues pessetes per pis nomes d'afectació de terreny, en comptes de fer habitatge social; suposo que s'haurien pogut fer en aquest terreny uns 80 ó 100 pisos per joves o per gent gran, sense tenir que encarir encara més, des d'ara el terreny de la zona i fer per comparació que els altres pisos del voltants segueixin l'exemple i es converteixi només, en una zona per rics. Els especuladors immobiliaris els hi faran un monument. Pregunto de nou per qui treballen els socialistes i on tenen el progressisme, d'en Calbò s'entén tot, però dels socialistes i comunistes, penso que s'han venut l'enteniment, l'anima i pot ser alguna altre cosa.
Ah! El canviar la requalificació d'una zona d'Igualada per poder-la vendre, se'n diu manipulació especulativa per augmentar el preu de les coses, no intel·ligència política. Ves per on uns progressistes fent d'especuladors.
- El gran benefici que en teoria suposa per Igualada, si contem que el nou Ajuntament tindrà un cost de 6 milions d'euros al que cal sumar-l'hi els increments injustificats o per desídia, que te tota obra municipal (partides complementaries molt grans en els nous pressupostos, per cobrir l'extra cost de la plaça de la Creu i del Carrer del Rec per imprevisió Municipal) contem-n'hi 2 milions de més i segur que hem quedo curt, finalment el trasllat i condicionament de l'Amelior durant dos anys, com a seu provisional i tornada al Ajuntament i condicionar-ho tot de nou 2 milions d'euros mes, menys 1 milió d'euros que va costar. Per la ciutat ens queda "0" "patatero".
En fi que si aquestos son els nostres administradors en col·lusió amb el Sr. Calbo i companyia (ves quins estranys company de llit) apaga i anem-nos.
Bé per acabar-ho d'adobar, també m'agradaria preguntar:
- que s'està fent a la "Cotonera"! ves per on ací també hi esta implicat el Sr. Calbó.
- o perquè un Hospital es fa entre dues gasolineres i una fabrica que treu fum i en una via que es col·lapsa amb massa freqüència en hores punta (en la qual abans només hi havien semàfors i ara hi han semàfors, rotondes amb semàfors, gran novetat!, tres carrils que convergeixen en un, idea genial! i rotondes en les que els camions pugen a la vorera per poder passar, tot un "tutti frutti" de genialitats) havent-hi hagut ofertes de terreny molt més adequades i més ben comunicades, de municipis de la conca, no acceptades, perquè el Sr. Aymami i companyia volen que tothom recordi que l'hospital l'han fet ells a dins la ciutat i no en un lloc més idoni, però que no els donaria tanta publicitat (el seu interès abans que d'interès de la ciutat).
- Finalment poden explicar-me perquè tanta acumulació de serveis u obres en mans de FCC?, literalment:
Escombraries, recollida selectiva, neteja de parcs i jardins (subrogació a altres que abans ho feien directament), pàrking de la plaça de la Creu, Hospital nou i suposo que em deixo alguna cosa, tanta acumulació em fa pensar en la frase de "¿Qui mana a la cort, el porc o el Senyor?" i a bon entenedor poques paraules fan falta.
Bé, en la seva desgreuge sempre penso que no estan a l'Ajuntament per la seva intel·ligència, ni per la seva capacitat administrativa, ni tan sols per la seva xerrameca, sinó per els vots dels ciutadans i per un servei temporal a la ciutat, però hi deu haver quelcom que se m'escapa, perquè molts d'ells, sembla que s'hi vulguin perpetuar.
Cordialment.
JOSEP M. TORRAS PAYEROL
06/07/2005
Noticia venda de Cal Font - Veu de l'Anoia 2005
Avui farem memòria històrica recent, a sota un escrit a la Veu de l’Anoia, aviat farà tres anys del mateix.
L’Ajuntament d’Igualada es ven Cal
L’empresa guanyadora de la subhasta s’haurà, però, de fer càrrec de les condicions que posava l’Ajuntament per poder participar amb garanties en el procés. De fet, tal i com s’observa en el plànol inferior, tot està molt clar. L’empresa haurà de construir 42 pisos -en primera i segona plantes- que, a tenor del preu que ha costat tot plegat, segur que seran de luxe. Només cal fer una simple divisió per veure que cada pis, només comptant el valor inicial del “terreny”, se’n va als 20 milions de pessetes...
A més dels habitatges, l’empresa haurà de destinar tota la planta baixa -enorme- a locals comercials, amb l’opció de convertir un espai en sala multicinemes, però cal insistir en què això només és una possibilitat. Alhora, l’empresa ha de cedir un espai a l’Ajuntament per a que aquest hi faci un local municipal, que estarà ubicat el carrer del Clos, just al costat del Cercle Mercantil. També, entre els carrers de l’Aurora i el Clos, s’obrirà un nou carrer, de
Satisfacció al govern municipal L’alcalde d’Igualada, Jordi Aymamí, va explicar que el procés de gestió d’aquest immoble ha tingut diferents etapes. “No va ser possible en el primer moment, i ara era imprescindible desblocar-ho, perquè l’espai estava molt deteriorat, i cal permetre una reordenació de Cal Font, i donar suport d’una forma decidida per a que s’hi creï una activitat comercial potent”.
L’alcalde va anunciar que l’assumpte “ha arribat a bon port”, després que es presentessin quatre empreses a la subhasta. “També permetrà millorar la nostra situació econòmica i financera. La salut de l’Ajuntament és bona, però en aquests moments difícils per a l’economia tradicional requeria una actitud valenta per part de l’administració pública. Malgrat algunes crítiques de l’oposició demostrem ara que aquest camí és la bona direcció. La subhasta és un element estratègic que es veu que era una decisió encertada, perquè l’oferta econòmica que ens han presentat és substanciosa”. Aymamí va reconèixer “el paper que ha tingut el PP” per a que fos possible la governabilitat de l’Ajuntament “gràcies a la seva intel·ligència política”, amb l’aprovació de les taxes municipals i del pressupost. “Escoltarem ara les crítiques de l’oposició, però damunt la taula hi ha un exemple contrastat i incontestable d’eficàcia”. Per avui divendres hi ha convocat, a les dues del migdia, un ple extraordinari per aprovar definitivament aquesta subhasta pública, amb els vots a favor garantits de l’Entesa per Igualada i el PP, amb la qual cosa és segura la seva aprovació.
dijous, 17 d’abril del 2008
Modus vivendi
Escrit sense comentaris d'una persona amb molt de seny i que tinc en alta estima.
En els darrers dies s'ha publicat que els quinze departaments en què s'organitza la Generalitat van gastar més de 32 milions d'euros en informes i assessorament de caràcter tècnic durant el 2007. Alguns d'ells tracten temes prou interessants, i més quan es mira el preu que se'n va pagar. Valoreu els 27.956 euros que va costar el "Seguiment de les cloïsses brillants", els 11.965 pel "Cultiu de la xufla", els 2.328 pel "Ratpenat Nana", els 310.000 sobre "L'efecte de les formes de cuinar en els contaminants que hi ha en els aliments", els 82.000 per la campanya de prevenció per "Les caigudes de pacients ingressats" o els 11.948 per proposar deu arguments per fomentar la compra de joguets no sexistes.
Encara és més sorprenent trobar-hi alguns dels noms d'''experts" que n'han fet, dels quals no volem dubtar ni de la seva perícia, ni de la qualitat de la feina que han endegat. Així, entre altres, destaquen noms prou coneguts com Bet Font, ex-parlamentària d'lCV, Encarna Boledón, número cinc dels socialistes en la llista de Barcelona en les darreres eleccions generals, Enric Pujol Casademont, cinquè d'ERC per Girona en les darreres autonòmiques, Joaquim Tornos, ex-presídent del Consell Consultiu de la Generalitat i Elisabet Comín, habitual en candidatures del PSC.
Però és que en el bienni la Generalitat també va gastar 62,2 milions d'euros amb estudis d'aquests tipus. Un d'ells encarregats a Montserrat Palau, esposa de l’ aleshores conseller en cap Josep Bargalló, o els 235.780 euros que es van pagar de la conselleria de Caterina Mieras a les empreses d'Antoni Gutíérrez Rubí, molt proper al PSC, com també una avaluació de la conxa brillant (quin fixament!) que va costar 21.870 euros, els 11.872,60 per “La hibridació entre la perdiu comuna i la perdiu japonesa a Catalunya", o els 22.000 per un estudi sobre la conservació de lli gavina corsa. .
De tant en tant algú tiba de la manta. Així, la Secció Desena de l'Audiència de Barcelona ha anunciat que jutjarà el pròxim mes de novembre l'ex-conseller de Treball, Ignasi Farreras i l'ex-secretari general de la Conselleria de Treball, Josep Maria Servitje, pels presumptes delictes de prevaricació i falsedat documental en relació a malversació de diner públic, on també està acusat l'empresari Víctor Manuel Lorenzo Acuña, condemnat ja pel Cas Turisme. La Fiscalia demana cinc anys i mig de presó per als dos màxims responsables de Treball entre 1994 i 1995 ja que considerà que coneixien el desviament de 46.157 euros de fons públics mitjançant l'adjudicació a les societats Gestumer, SL i Socesca SL de vuit informes plagiats o inexistents.
En l'Administració, i també en els ajuntaments, s'ha posat de moda encarregar estudis variats, de estratègia, tècnics, arquitectònics i del que faci falta, sovint a persones i entitats satèl-lits, que són del mateix color polític. Quan no, es creen càrrecs de confiança i empreses que funcionen amb diners públics on es posen amics o familiars, encara que les seves qualitats i característiques professionals no s'hi adaptin gens.
El President Maragall, en un rampell, va parlar un dia d'una practica generalitzada de cobraments del tres per cent. Va ser una tempesta en un vas d'aigua. Ni es va fer cap investigació, ni es va denunciar cap cas als tribunals. Sols va servir per que uns i altres s'esquincessin les vestidures. I en aquest procedir sembla que tothom hi vagi bé, ja que es creen fidels, fan clientelisme amb gent addicta que obeeix els mandats dels que estan al capdamunt, be sigui perquè tenen por o perquè els hi va la menjadora.
Per assegurar-se complicitats i la boca tancada, es propicien carreres de per vida. Així poden començar militant en un partit i fer mèrits per ser promogut a regidor, alcalde, parlamentari, amb sort, ministre i després segurament acabar amb alguna entitat remunerada, caixa d'estalvis o anar-se'n a Brussel-les, És a dir, si fan bons serveis, es mullen i callen, s'asseguren un modus vivendi fins que es morin emportant-se a la tomba el seus tripijocs. I els ciutadans s'ho miren confiant que tot plegat serveixi per fer anar millor el país.
Pere Escolà
Article publicat en la Veu de l’Anoia el 11-04-08
dimecres, 16 d’abril del 2008
Crònica del ple “és un dir” d’aquest mes a l'Ajuntament.
Últimament m’he creat una obligació d’assistir sempre que pugui als plens de l’Ajuntament, mes que res per curiositat i per intentar comprendre quelcom que atenuí la meva perplexitat de com temes que al mon real, son resolts amb responsabilitat, professionalitat i coherència “no pas política”, ací es poden resoldre “es un dir” amb una banalitat, superficialitat i un “jo soc el puto amo” que fan esgarrifança. A més de veure que tots els temes importants a aprovar son absolutament precuinats amb especies peperas i alguna vegada molt poques amb essències ecològiques, es com una estranya maionesa que és fa lligar per força.
En aquest ple si més no va passar quelcom sorprenent, és va retirar un punt relacionat amb la remodelació de la xarxa de transport a la conca d’Odena, hi devia haver alguna falta de rigoròsitat habitual o algun error flagrant, perquè és retires d’aquesta manera, em consta que va crear certa fricció en el equip de no-govern expressió molt emprada per l’oposició.
Després de uns quants punts en els que la placidesa va imperar, en va arribar un en el que es parlava de l’ubicació definitiva del complexa esportiu del Puigcornet, l’oposició ha demanat “realment és picar pedra” que es traslladés uns quants metres la seva l’ubicació a fi d'evitar la tala de 121 arbres, que van ser marcats amb una creu, que sense fer cap referència històrica, vol dir que estan condemnats, aquesta demanada va se menyspreada per el partit en el govern dient que ho compensaven amb altres plantats per exemple al carrer del rec “a la riera i ha moltes canyes” no sé si aquesta es la zona verda que Igualada vol i necessita. També cal esmentar que tots els arbres del pati del antic hospital seran talats a fi de ubicar-hi el mercat provisional de la Masuca, l'apèndix ecològic del equip Municipal “ni mu” deu ser que te certes raons per deixar que Igualada s’estigui convertint en una ciutat de asfalt i ciment.
El plat fort del dia va ser una modificació de crèdit del últim pressupost de l’Ajuntament 1/08, això promet perquè sembla que enguany en hi hauran 3 més a fi i a efecte de fer equilibris financers o és diu “enginyeria financera”? O sigui fer oscil·lar els diners fins que ens quadri el balanç.
En resum euro mes euro menys 1.700.000 la major part dels quals son per les sàvies inversions de l’Ajuntament en el “conxorxi”, que cada dia es va fent mes important i per tant cal desviar diners del pressupost ordinari a fi de aprovisionar fons per al Grup Juan Palomo, € 377.000 per l’empresa de comunicació, € 340.000 per l’empresa de serveis funeraris, etc. Ah! Em deixava uns terrenys o edificis al carrer Santa Anna per valor de € 600.000 que ho fan ballar entre el Ajuntament i la empresa Municipal PHIMA, també reben una subvenció de la Diputació € 200.000 – els amics son per això – que sumada amb algun altre transvasament!? “perdó, moviment puntual de diners” els hi permet saldar el desgavell pressupostari que faria que estiguessin fora de la llei, caminar per la corda fluixa porta això.
Només uns petits comentaris, el Dr. Riba i un dels seus no-socis diuen que els diners que treuen d’altres partides, que eren valides al Gener i ara ja no ho son, no es poden tenir a la nevera i que això de les empreses es una bona inversió, si saben tant de empreses els hi recomano que juguin a la borsa “amb els seus” o que expliquin a els “pobrets” empresaris d’Igualada com se fa per aprovisionar-se amb capital social i fondos sense treure ni un “duro” de la butxaca, la conferencia la podrien fer a la UEA i els hi asseguro que omplirien. El dir que hi ha un crèdit sobre el pàrquing que pagaran els ciutadans-usuaris, ho considero una ofensa a l'intel·ligència, qui es pensen que ha avalat el crèdit sinó els mateixos ciutadans, o és que vostès tenen carta blanca al banc i si la tenen avisin, que ens en aprofitarem tots.
Conyes apart fer competència a empreses de serveis que ja existeixen en el mon real, amb diner públic se'n diu “competència deslleial” axis de clar i axis de senzill, que vol dir que els del govern dels no-socis, fan com els jugadors d'advantage, jugant amb cartes marcades i no els vull sentir més de dir que el pàrquing de pagament del nou Hospital es un servei, “es la llei de l’embut” quan i han molts altres Hospitals sense anar mes lluny el de Vilafranca que no fan pagar, com sempre dic que si hi ha quelcom molt necessari, es posa dins el pressupost Municipal i prou de despistar al personal.
Finalment i me’n vaig perdre una bona part per protecció mental, hi havia una moció del PPCPP i una re-contra moció d’esquerra que resumint, volien que s’instés al govern de la generalitat a trobar un local per els avis del Casal a fi de acollir-los provisionalment, mentre s’enderroqui i es construeixi el nou, per no cansar als lectors i no sé si els avis tindran a hores d’ara el problema solucionat, però els hi asseguro que durant mes d’una hora és va discutir allò que es diu en castellà de “si son llebrers o podencs” al final resulta que tots estaven més o menys d’acord, però als presents se’ns va voler dir que fer política era “marejar la perdiu” i la perdiu no sé, però jo vaig acabar ben marejat. De veritat crec que les mocions hi sobren, però ja se sap la política “is diferent” del mon real, només es tractava de trobar una ubicació provisional pels avis, que ho faci qui l’hi correspongui a temps i prou, ni més ni menys.
Bé per avui ja en hi ha suficient i perdoneu si em deixo quelcom d’important al “tinter”.
Passiu bé i fins un altre.
JOSEP M. TORRAS PAYEROL
divendres, 11 d’abril del 2008
Quo Vadis Igualada – o com volar sense ales.
He llegit als mitjans de comunicació locals, els esforços dialèctics del Dr. Riba per intentar explicar que la seva política no és aconseguir que el ciutadà pagui menys, sinó que com fer pagar al “tontets” d’Igualada és un recurs fàcil, no cal fer cap esforç suplementari en el que seria la seva funció, és més senzill posar impostos especials, doblar les multes i muntar empreses amb els diners dels ciutadans, per comptes d’anar a buscar recursos, perquè els ciutadans d’Igualada paguessin menys. La llei de l'embut i la supèrbia és el que impera.
Les vel·leïtats d’uns socialistes que sembla que preparin el panteó funerari d’un faraó, fa que aconseguir quelcom mes de € 24 per habitant davant d’aquestes magnituds, sigui un esforç menyspreable.
Dons bé si les subvencions que ens donen fossin només a proporció com les de Vic, ciutat molt equiparable a la nostra, la diferencia faria que no haguéssim de pagar cap impost especial enguany, quasi poc quasi res, però l'o del servei al ciutadà sense pagar ho tenen en desús, uns que diuen que treballen pel poble, cobrant i molt i no precisament sous de socialistes d'em peu!
També em preocupa que la baixada del “toxo” afectés a un pressupost Municipal, fet alegrement com si les vaques grasses haguessin de durar tota la vida, però veig una certa però no excessiva preocupació en els membres del govern municipal, que inconscients ja ho son ja! Com ja fa temps que estem en el convent, he estat pensant com diabòlicament es pot salvar lo inevitable i lligat amb la pressa que s’estan donant en el projecte WTC, no se si se’ls hi haurà acudit, i sempre dic que no m’agrada donar idees, a un d’aquestos cervells modèlics que s’estilen últimament, el anar a tota pastilla perquè el permís d’obres i altres minúcies d’aquesta empresa, que és de tots, cobreixi el forat de la baixada del “toxo” en el pressupost municipal, perquè això apart de ser immoral, indecent i una trampa barroera, seria enganyar als socis i pagans que per el cap baix som uns 38.000, apart de justificar àmpliament el renom que jo l’hi dono al grup “conxorxi” Grup Juan Palomo. Però com que la quadratura del cercle es molt socialista, no m’estranyaria gens que fos axis, barrejar l'o públic amb l'o privat i endevina qui ta tocat!
Amb tot aquest enrenou hi hi ha una cosa que em queda al pap, m’explico, quan vaig anar a l’Ajuntament al ple municipal dels pressupostos d’enguany hi havia una partida per una escola bressol a la planta baixa de la Cotonera per un import de quelcom mes de € 900.000, la meva pregunta és, si les subvencions concedides per la rehabilitació de la Cotonera, que en global costarà més de € 9.000.000 - d’on sortiran? - no arribaran fins al 2010 i es suposa que la rehabilitació del local es farà a partir d’aquesta data, com s’explica el pressupost per l’escola bressol? Tal vegada pretenen habilitar la planta baixa d’un edifici en ruïna tècnica per portar-hi infants, sense rehabilitar la resta? Potser i hi ha una explicació lògica, però jo no la trobo per enlloc. Puc esperar una resposta o rebré un atac personal, per preguntar?
No sé si com deia un amic meu els socialistes han enganyat a tothom i per això manen o perquè és ni més ni menys el govern que ens mereixem i això últim seria molt lamentable, no pel que és que ho respecto, sinó pel que significa.
Apa adéu i passeu per l’ombra, no fos cas que sos escalfés el cap
JOSEP M. TORRAS PAYEROL
PD: Fresc, he llegit en un mitja local, que l’associació Entesa-PP ha aprovat construir una nova llar d’infants al Moli Nou d’Igualada, com haig de suposar que era la destinada a la Cotonera, només dues reflexions, es de “savis rectificar” i segueixo esperant alguna explicació de com es fan els pressupostos o ho deixem en el mínim possible de criteris estrictes? Si tot es axis, que deu ens agafi confessats, dons significa que els pressupostos i previsions empresarials de l'Ajuntament, son paper mullat fins i tot abans d’existir i la castanya pot ser de les que fan historia, clar que a l'Ajuntament ja tenen un expert en temes de castanyes empresarials i en aquest sentit deuen estar molt tranquils, ells hi posen la irresponsabilitat política i nosaltres els calers i el risc.
dijous, 3 d’abril del 2008
Carta d'en Miquel Saumell - Es nota que es un amic.
Hola Josep M,
T'ho envio aquí perquè ho pengis on vulguis del teu blog, o no ho pengis enlloc, o ho resumeixis al teu gust si creus que és massa llarg, o ho estripis i ho engeguis a dida si creus que no et serveix. Això sí, recorda que em deus aquell cafè.
Miquel
+ + +
Vull començar dient que segueixo aquest blog des del principi, i també des de la distància, des de la distància que hi ha entre aquesta ciutat i el meu poble, Sarrià, uns 60 quilometres. Així que formalment no sóc igualadí però sóc fill i nét d'igualadins, net i besnét d'alcaldes d'Igualada (per cert, alcaldes amb la memòria històrica esborrada a la web de l'Ajuntament). Pago impostos a Barcelona però també sóc contribuent de l'Ajuntament d'Igualada (el concepte ara no ve al cas), i em sento mig igualadí i amb tot el dret a dir-hi la meva si el Josep M, propietari d'aquest blog, m'ho permet.
He anat llegint les diverses denuncies fetes des d'aquest blog referides a la gestió de l'Ajuntament d'Igualada. Estic, doncs, més o menys al corrent.
Bé. M'he llegit amb deteniment la carta signada per en Carles, a qui no conec de res ni sé de quin peu (polític) calça. En Carles ens parla sobre els salvapàtries, la dictadura, l'anestèsia, els grans demagogs, els mentiders, els xiquiliflauticos (aquest mot no l'he trobat al diccionari), els llibertins, els desgraciats, els xarlatans, el general Franco (sempre havia pensat que era generalíssim), els criteris d'ADN (???), el "plumero" (???), i un munt de coses més que m'han il·lustrat molt.
Però haig d'admetre que no he estat capaç de llegir cap resposta, cap argument, cap concreció, en definitiva, res de res sobre les diverses denuncies fetes des d'aquest blog. Per tant, vull pensar que en Carles, amb el seu escrit, ens ha volgut fer com una mena d'introducció per situar el tema, i que aviat hi haurà una segona part del seu escrit que ens permetrà conèixer la seva posició concreta sobre les denuncies concretes fetes des d'aquesta pàgina.
Mentrestant aprofitaré aquesta tribuna per tornar demanar a l'Alcalde Aymami (ja ho vaig fer fa uns mesos amb una instància i tota la pesca) que, ara que tant es parla de la memòria històrica, no estaria gens malament que reincorporés la relació d'alcaldes d'Igualada, els seus antecessors en el càrrec, a la nova pàgina web de l'Ajuntament.
Miquel Saumell
A qui i perquè faig por?
En dues setmanes i sense temps per respirar, he rebut dos atacs roïns, malintencionats i grollers de dues persones que pertanyen al partit que regeix els destins de l'ajuntament d'Igualada, pels meus escrits públics reflectits en mitjans de comunicació locals.
La meva primera impressió és que m'he convertit en un problema important per l'atenció que em dediquen, o simplement poca feina. El primer sorprès soc jo mateix, que gent tan ocupada en grans afers, tinguin en compte les meves humils opinions encara que sigui per intentar desprestigiar el que dic; no mereixo tal honor!
El que més em preocupa de les respostes és que no van dirigides als meus escrits i raonaments, sinó a intentar desacreditat a la persona amb una barroeria que fa honor a qui escriu, però com sempre dic "no ofèn qui vol sinó qui pot" i per el que he vist hi deu haver quelcom més greu i profund que s'ha d'amagar de les actuacions Municipals, que només fer-ne esment produeix aquestes reaccions desmesurades. De què tenen por?
Com ja he indicat algunes vegades espero que pels meus escrits se'm corregeixi o se'm denuncií, però determinades reaccions viscerals fan que encara em reafirmi més en la meva forma de pensar i d'expressar les meves opinions.
Vagi per davant que totes les persones mereixen els meus respectes, encara que no estigui d'acord amb els seus raonaments, defensaré sempre la llibertat en expressar-los, tothom pensa com vol i respectaré molt més les persones que siguin capaces de rebatre els meus arguments amb seus arguments, amb fets comprovables i amb sentit comú, perquè sempre he après dels meus errors i ho penso seguir fent, no se'm cauran els anells per això.
D'altre banda les meves denuncies no estan dirigides a les persones pel que son, sinó pel que representen o sigui ho son en lo polític, no en lo personal (encara que algun cop hagi de retornar certs compliments), un favor si és necessari el faré a tothom i els que em coneixen saben que no parlo per parlar.
En quant a idees positives en tinc moltes, sempre n'he tingut, però ja hi haurà el moment d'expressar-les (no fos cas que alguns visquessin dels meus redits), les meves critiques es basen en denunciar abusos i en què tot és millorable, evidentment jo per davant, sentit de l'humor en tinc molt, no es pot viure sense i de pessimisme no veig per que tenir-ne.
Únicament una reflexió final, entenc que els meus escrits i critiques és poden prendre com quelcom personal (això va per tothom "tiris i troians"), perquè toquen a gent que treu les seves "garrofes" de la política, ho sento molt però jo no puc tenir aquest punt de vista, perquè les "garrofes" me les guanyo tot solet, sense cap necessitat de ser més papista que el papa i evidentment espero i exigeixo una mica més de respecte dels que viuen a la meva esquena i no cal donar més detalls.
Finalment espero que algun dia hi hagi uns oponents a l'altura de les circumstancies, ara per ara no els veig per enlloc, suposo perquè tenen més coses que amagar que per mostrar, evidentment seria tot molt més divertit, més positiu i més interessant.
Els hi recomano prendre molta til·la, si bé no cura la barroeria, ajuda a estar més tranquil, sinó a aquest pas els hi creixeran els "nans".
Cordialment i fins la pròxima.
JOSEP M. TORRAS PAYEROL
La meva primera impressió és que m'he convertit en un problema important per l'atenció que em dediquen, o simplement poca feina. El primer sorprès soc jo mateix, que gent tan ocupada en grans afers, tinguin en compte les meves humils opinions encara que sigui per intentar desprestigiar el que dic; no mereixo tal honor!
El que més em preocupa de les respostes és que no van dirigides als meus escrits i raonaments, sinó a intentar desacreditat a la persona amb una barroeria que fa honor a qui escriu, però com sempre dic "no ofèn qui vol sinó qui pot" i per el que he vist hi deu haver quelcom més greu i profund que s'ha d'amagar de les actuacions Municipals, que només fer-ne esment produeix aquestes reaccions desmesurades. De què tenen por?
Com ja he indicat algunes vegades espero que pels meus escrits se'm corregeixi o se'm denuncií, però determinades reaccions viscerals fan que encara em reafirmi més en la meva forma de pensar i d'expressar les meves opinions.
Vagi per davant que totes les persones mereixen els meus respectes, encara que no estigui d'acord amb els seus raonaments, defensaré sempre la llibertat en expressar-los, tothom pensa com vol i respectaré molt més les persones que siguin capaces de rebatre els meus arguments amb seus arguments, amb fets comprovables i amb sentit comú, perquè sempre he après dels meus errors i ho penso seguir fent, no se'm cauran els anells per això.
D'altre banda les meves denuncies no estan dirigides a les persones pel que son, sinó pel que representen o sigui ho son en lo polític, no en lo personal (encara que algun cop hagi de retornar certs compliments), un favor si és necessari el faré a tothom i els que em coneixen saben que no parlo per parlar.
En quant a idees positives en tinc moltes, sempre n'he tingut, però ja hi haurà el moment d'expressar-les (no fos cas que alguns visquessin dels meus redits), les meves critiques es basen en denunciar abusos i en què tot és millorable, evidentment jo per davant, sentit de l'humor en tinc molt, no es pot viure sense i de pessimisme no veig per que tenir-ne.
Únicament una reflexió final, entenc que els meus escrits i critiques és poden prendre com quelcom personal (això va per tothom "tiris i troians"), perquè toquen a gent que treu les seves "garrofes" de la política, ho sento molt però jo no puc tenir aquest punt de vista, perquè les "garrofes" me les guanyo tot solet, sense cap necessitat de ser més papista que el papa i evidentment espero i exigeixo una mica més de respecte dels que viuen a la meva esquena i no cal donar més detalls.
Finalment espero que algun dia hi hagi uns oponents a l'altura de les circumstancies, ara per ara no els veig per enlloc, suposo perquè tenen més coses que amagar que per mostrar, evidentment seria tot molt més divertit, més positiu i més interessant.
Els hi recomano prendre molta til·la, si bé no cura la barroeria, ajuda a estar més tranquil, sinó a aquest pas els hi creixeran els "nans".
Cordialment i fins la pròxima.
JOSEP M. TORRAS PAYEROL
Carta publicada en un mitja local que fa esment indirecta a la meva persona.
Els compliments fan honor a qui l’escriu, com es nota que tot el que sap ho sap només de oïdes.
“Por la boca muere el pez” o els salvapàtries impotents.
Com ja vaig explicar el primer dia, pertanyo a una generació que no ha viscut la dictadura, o si més no, l’ha viscut a través dels llibres i documentals, a l’escola o en videojocs, o en les històries i vivències que ens expliquen els nostres avis/es, o els nostres pares i mares. I què en sé de la dictadura? Doncs una repetició endèmica de la història d’Espanya, on uns quants homes es lleven un dia i creuen que Espanya està en perill, es trenca, i decideixen engegar una guerra per poder-la governar i poder-la “redreçar”, o més aviat, “conservar”.
La democràcia ha estat l’anestèsia, esperem que per molt de temps, d’aquest tipus d’ideal salvapàtries tan clàssic a la història recent, però en veritat la democràcia ens ha salvat dels salvapàtries d’acció de guerra, perquè d’orals, aquells que volen salvar la seva “pàtria”, sigui país, ciutat o patrimoni, a través de discursos en tenim molts, però al quedar-se només en paraules i no passar a cap tipus d’acció semblen una mica...impotents, que no pas impertinents, ja que tota opinió és benvinguda per debatre.
Aquestes persones només creuen convenients per governar el país, o la ciutat, el seus i els demés són “grans demagogs, mentiders, xiquiliflauticos, llibertins, desgraciats o xarlatans”, i insisteixen en dir-ho, i repetir-ho, posant dubtes i ombres a tot el que fa el govern de torn diferent del que interessa.
A part d’això, desligitimen tot el sistema electoral, dient que els vots no serveixen per governar, amb una curiosa frase de “millor la qualitat que la quantitat”; és un gran principi que va aplicar el general Franco: el meu vot val per 1 i la resta de població 0. O el que és el mateix, el vot als meus val per 2 i els vots als altres val per 1.
En resum, aquests suposats salvapàtries no volen millorar res, simplement volen els seus, i com no els tenen on volen, doncs a l’atac... verbal. I d’aquí al ridícul alguns ja han passat la línia, i en suposades denúncies de mala gestió basades en criteris d’ADN... no denuncien res, potser perquè no poden, potser perquè saben que no tenen raó.
Però certament, aquestes persones són un estímul. Un estímul a seguir explicant les coses, a seguir desgranant i detallant les idees per poder-les debatre, en definitiva, un estímul a seguir parlant i participant de la vida política, a treballar per la ciutat, o si més no, a donar un altre punt de vista a la visió que aquests “salvapàtries impotents” intenten donar de les coses i que creuen com a veritats absolutes basades en les seves “rumiades”.
El nostre país, estat, ciutat, comarca, en definitiva, territori no necessita salvapàtries inoperants, necessita gent moguda, i que faci moure la ciutat, que cregui de veritat en totes les potencialitats que tenim, com a persones, com a municipi, com a capital de comarca. Aquests salvapàtries impotents embafen de pessimisme, i creuen que com pitjor vagi, millor per a ells... i els seus.
No tinc “plumero” de salvapàtries, ni ganes de ser-ho, i espero en els escrits que han vingut i els que vinguin que no es vegi aquesta idea; en tot cas, sí que sóc la seva part oposada, estimulat a seguir-los donant canya, a seguir explicant idees, a seguir donant aquesta altra visió de les coses que aquestes embafadores veus pessimistes volen establir, i això, a tot arreu on sigui necessari. Perquè una cosa tinc clara de la democràcia, i és que hi ha llibertat per pensar, per parlar i per opinar. I tinc anys per seguir-ho tenint clar.
CARLES CUERVA i CLAVER
“Por la boca muere el pez” o els salvapàtries impotents.
Com ja vaig explicar el primer dia, pertanyo a una generació que no ha viscut la dictadura, o si més no, l’ha viscut a través dels llibres i documentals, a l’escola o en videojocs, o en les històries i vivències que ens expliquen els nostres avis/es, o els nostres pares i mares. I què en sé de la dictadura? Doncs una repetició endèmica de la història d’Espanya, on uns quants homes es lleven un dia i creuen que Espanya està en perill, es trenca, i decideixen engegar una guerra per poder-la governar i poder-la “redreçar”, o més aviat, “conservar”.
La democràcia ha estat l’anestèsia, esperem que per molt de temps, d’aquest tipus d’ideal salvapàtries tan clàssic a la història recent, però en veritat la democràcia ens ha salvat dels salvapàtries d’acció de guerra, perquè d’orals, aquells que volen salvar la seva “pàtria”, sigui país, ciutat o patrimoni, a través de discursos en tenim molts, però al quedar-se només en paraules i no passar a cap tipus d’acció semblen una mica...impotents, que no pas impertinents, ja que tota opinió és benvinguda per debatre.
Aquestes persones només creuen convenients per governar el país, o la ciutat, el seus i els demés són “grans demagogs, mentiders, xiquiliflauticos, llibertins, desgraciats o xarlatans”, i insisteixen en dir-ho, i repetir-ho, posant dubtes i ombres a tot el que fa el govern de torn diferent del que interessa.
A part d’això, desligitimen tot el sistema electoral, dient que els vots no serveixen per governar, amb una curiosa frase de “millor la qualitat que la quantitat”; és un gran principi que va aplicar el general Franco: el meu vot val per 1 i la resta de població 0. O el que és el mateix, el vot als meus val per 2 i els vots als altres val per 1.
En resum, aquests suposats salvapàtries no volen millorar res, simplement volen els seus, i com no els tenen on volen, doncs a l’atac... verbal. I d’aquí al ridícul alguns ja han passat la línia, i en suposades denúncies de mala gestió basades en criteris d’ADN... no denuncien res, potser perquè no poden, potser perquè saben que no tenen raó.
Però certament, aquestes persones són un estímul. Un estímul a seguir explicant les coses, a seguir desgranant i detallant les idees per poder-les debatre, en definitiva, un estímul a seguir parlant i participant de la vida política, a treballar per la ciutat, o si més no, a donar un altre punt de vista a la visió que aquests “salvapàtries impotents” intenten donar de les coses i que creuen com a veritats absolutes basades en les seves “rumiades”.
El nostre país, estat, ciutat, comarca, en definitiva, territori no necessita salvapàtries inoperants, necessita gent moguda, i que faci moure la ciutat, que cregui de veritat en totes les potencialitats que tenim, com a persones, com a municipi, com a capital de comarca. Aquests salvapàtries impotents embafen de pessimisme, i creuen que com pitjor vagi, millor per a ells... i els seus.
No tinc “plumero” de salvapàtries, ni ganes de ser-ho, i espero en els escrits que han vingut i els que vinguin que no es vegi aquesta idea; en tot cas, sí que sóc la seva part oposada, estimulat a seguir-los donant canya, a seguir explicant idees, a seguir donant aquesta altra visió de les coses que aquestes embafadores veus pessimistes volen establir, i això, a tot arreu on sigui necessari. Perquè una cosa tinc clara de la democràcia, i és que hi ha llibertat per pensar, per parlar i per opinar. I tinc anys per seguir-ho tenint clar.
CARLES CUERVA i CLAVER
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
