Article d'en Jordi Puiggros - Periodista, més de lo mateix.

Avui publico el article del blog d'en Jordi Puiggros, el qual trovo força interessant i que illustra una mica la situació de la vivenda, Cal Font incluit. Per cert el vull felicitar per el impuls i el nou "look" que ha donat al seu blog.

Rics i rucs.

Fa pocs dies, el Fons Monetari Internacional (FMI) publicava que, en els propers anys, l’habitatge baixarà un 20% el seu preu a Espanya. Segons l’informe, realitzat per l’economista Roberto Cardarelli, la inversió residencial patirà una contracció important, ja que el nivell actual de preus, que ha fet rics a molts, és del tot insostenible. Certament, en això darrer hi estaríem tots d’acord. El percentatge del 20% -n’hi ha que el situen al voltant del 15%- s’ha fet en base al sobrepreu actual de l’habitatge, que no està justificat per l’augment de la població, els interessos hipotecaris, els ingressos dels ciutadans, i el creixement del crèdit.

Davant del missatge pessimista -potser real- del FMI, n’hi ha que asseguren que aquest 20% és, en el fons, la rebaixa que les immobiliàries estan disposades a fer als seus clients amb l’únic objectiu de vendre alguna cosa, ja que en els darrers mesos no es ven res de res. De fer-se això, en aquest país es trencaria la màxima segons la qual mai res del que puja torna a baixar, sobretot en el sector del totxo. Els experts diuen que l’escenari actual no és pas dolent per comprar, sempre que es tingui un bon feix d’euros cansadet de dormir a la caixa forta. L’absència de demanda i l’excès d’oferta ha convertit el comprador en el rei del barri.

Fa un parell d’anys l’especulador començava a fixar-se en mercats foranis, després d’haver trinxat el de Catalunya i Espanya, gràcies a la paradògica manera del govern del PSOE d’entendre el progressisme, que ha convertit la pell de brau en una immensa pista de ball on sempre som els mateixos els que ballem amb la més lletja.

La República Txeca, Polònia, Rumania, Hongria, les repúbliques bàltiques o la costa del Marroc s’han convertit en perfectes destins on abocar milions d’euros a la recerca, com sempre, de la pela fàcil. Els que van carregar-se el nostre mercat immobiliari, en un assumpte d’Estat com l’habitatge, defensat a ultrança en les pírriques campanyes electorals, ara ensenyen els seus vestits o es penjen l’americana en països desgraciadets amb altres nous clients disposats a caure a les seves afilades ungles. No respireu tranquils, perque tornaran. Coses del sistema.

Igualada i l’Anoia sencera són un bon exemple de l’enorme salt en el preu de l’habitatge, que en el seu dia va produir el naixement com bolets d’oficines immobiliàries, promotors de fireta que canviaven d’un dia per l’altre el Corsa per un Mercedes, o innocents pixapins que pensaven que viure a Piera o Igualada tenia els mateixos avantatges que a Vilafranca o Vilanova i la Geltrú.

Avui, són una bona colla els que començen a desfilar amb cara de pocs amics les sucursals de caixes i bancs, a la recerca de diners per pagar les hipoteques de dotzenes de pisos i cases per vendre. Ningú no compra. No hi ha plata, i això ofega il.lusions dels qui no poden buscar-se una teulada on iniciar l’alliberament familiar, i mata definitivament els qui pensaven que encara podien fer-se rics quan eren simplement uns rucs de càrrega.

No m’estranya que, per tot plegat, els igualadins haguem de veure com a Cal Font s’amunteguen els titaranys per la pseudofallida de la immobiliària Fbex, que ha deixat la millor plaça d’Igualada amb una imatge molt poc digna, o que alguns alcaldes de l’Anoia resin per no veure l’inspector del cadastre trucant a la porta de l’ajuntament. N’hi ha que ja han avisat a la secretària de dir que no hi són.

I és que per acabar-ho d’adobar, alguns han de soportar la impresentable revisió del cadastre en el moment més inoportú. Després del fiasc de Vilanova, el d’Òdena, que en un inici semblava més tranquil, ha acabat essent potser pitjor. De què serveix valorar l’habitatge per pagar una fortuna d’IBI d’aquí 10 anys, si llavors pot valdre bastant menys de la xifra que ens l’han valorat avui? Quina garantia pública del cobrador -l’Estat, poca broma- tenim de que això no passarà? És simplement patètic veure com ens situen a tots els ciutadans a l’altura de l’especulador més desvergonyit. Veure com gent gran que s’ha fet, amb el seu esforç, una casa on viure dignament la resta de la seva vida, li arriba un rebut de l’IBI que pot arribar a multiplicar per cinc el que cobra cada mes és senzillament producte d’un sistema que s’ha sortit de mare i que viu d’esquena al país.

Jo no vull fer de casa meva una capsa de riquesa.

Només vull que em deixin viure en pau.

Jordi Puiggros - Periodista

http://jordipuiggros.blogspot.com/