Els compliments fan honor a qui l’escriu, com es nota que tot el que sap ho sap només de oïdes.
“Por la boca muere el pez” o els salvapàtries impotents.
Com ja vaig explicar el primer dia, pertanyo a una generació que no ha viscut la dictadura, o si més no, l’ha viscut a través dels llibres i documentals, a l’escola o en videojocs, o en les històries i vivències que ens expliquen els nostres avis/es, o els nostres pares i mares. I què en sé de la dictadura? Doncs una repetició endèmica de la història d’Espanya, on uns quants homes es lleven un dia i creuen que Espanya està en perill, es trenca, i decideixen engegar una guerra per poder-la governar i poder-la “redreçar”, o més aviat, “conservar”.
La democràcia ha estat l’anestèsia, esperem que per molt de temps, d’aquest tipus d’ideal salvapàtries tan clàssic a la història recent, però en veritat la democràcia ens ha salvat dels salvapàtries d’acció de guerra, perquè d’orals, aquells que volen salvar la seva “pàtria”, sigui país, ciutat o patrimoni, a través de discursos en tenim molts, però al quedar-se només en paraules i no passar a cap tipus d’acció semblen una mica...impotents, que no pas impertinents, ja que tota opinió és benvinguda per debatre.
Aquestes persones només creuen convenients per governar el país, o la ciutat, el seus i els demés són “grans demagogs, mentiders, xiquiliflauticos, llibertins, desgraciats o xarlatans”, i insisteixen en dir-ho, i repetir-ho, posant dubtes i ombres a tot el que fa el govern de torn diferent del que interessa.
A part d’això, desligitimen tot el sistema electoral, dient que els vots no serveixen per governar, amb una curiosa frase de “millor la qualitat que la quantitat”; és un gran principi que va aplicar el general Franco: el meu vot val per 1 i la resta de població 0. O el que és el mateix, el vot als meus val per 2 i els vots als altres val per 1.
En resum, aquests suposats salvapàtries no volen millorar res, simplement volen els seus, i com no els tenen on volen, doncs a l’atac... verbal. I d’aquí al ridícul alguns ja han passat la línia, i en suposades denúncies de mala gestió basades en criteris d’ADN... no denuncien res, potser perquè no poden, potser perquè saben que no tenen raó.
Però certament, aquestes persones són un estímul. Un estímul a seguir explicant les coses, a seguir desgranant i detallant les idees per poder-les debatre, en definitiva, un estímul a seguir parlant i participant de la vida política, a treballar per la ciutat, o si més no, a donar un altre punt de vista a la visió que aquests “salvapàtries impotents” intenten donar de les coses i que creuen com a veritats absolutes basades en les seves “rumiades”.
El nostre país, estat, ciutat, comarca, en definitiva, territori no necessita salvapàtries inoperants, necessita gent moguda, i que faci moure la ciutat, que cregui de veritat en totes les potencialitats que tenim, com a persones, com a municipi, com a capital de comarca. Aquests salvapàtries impotents embafen de pessimisme, i creuen que com pitjor vagi, millor per a ells... i els seus.
No tinc “plumero” de salvapàtries, ni ganes de ser-ho, i espero en els escrits que han vingut i els que vinguin que no es vegi aquesta idea; en tot cas, sí que sóc la seva part oposada, estimulat a seguir-los donant canya, a seguir explicant idees, a seguir donant aquesta altra visió de les coses que aquestes embafadores veus pessimistes volen establir, i això, a tot arreu on sigui necessari. Perquè una cosa tinc clara de la democràcia, i és que hi ha llibertat per pensar, per parlar i per opinar. I tinc anys per seguir-ho tenint clar.
CARLES CUERVA i CLAVER
“Por la boca muere el pez” o els salvapàtries impotents.
Com ja vaig explicar el primer dia, pertanyo a una generació que no ha viscut la dictadura, o si més no, l’ha viscut a través dels llibres i documentals, a l’escola o en videojocs, o en les històries i vivències que ens expliquen els nostres avis/es, o els nostres pares i mares. I què en sé de la dictadura? Doncs una repetició endèmica de la història d’Espanya, on uns quants homes es lleven un dia i creuen que Espanya està en perill, es trenca, i decideixen engegar una guerra per poder-la governar i poder-la “redreçar”, o més aviat, “conservar”.
La democràcia ha estat l’anestèsia, esperem que per molt de temps, d’aquest tipus d’ideal salvapàtries tan clàssic a la història recent, però en veritat la democràcia ens ha salvat dels salvapàtries d’acció de guerra, perquè d’orals, aquells que volen salvar la seva “pàtria”, sigui país, ciutat o patrimoni, a través de discursos en tenim molts, però al quedar-se només en paraules i no passar a cap tipus d’acció semblen una mica...impotents, que no pas impertinents, ja que tota opinió és benvinguda per debatre.
Aquestes persones només creuen convenients per governar el país, o la ciutat, el seus i els demés són “grans demagogs, mentiders, xiquiliflauticos, llibertins, desgraciats o xarlatans”, i insisteixen en dir-ho, i repetir-ho, posant dubtes i ombres a tot el que fa el govern de torn diferent del que interessa.
A part d’això, desligitimen tot el sistema electoral, dient que els vots no serveixen per governar, amb una curiosa frase de “millor la qualitat que la quantitat”; és un gran principi que va aplicar el general Franco: el meu vot val per 1 i la resta de població 0. O el que és el mateix, el vot als meus val per 2 i els vots als altres val per 1.
En resum, aquests suposats salvapàtries no volen millorar res, simplement volen els seus, i com no els tenen on volen, doncs a l’atac... verbal. I d’aquí al ridícul alguns ja han passat la línia, i en suposades denúncies de mala gestió basades en criteris d’ADN... no denuncien res, potser perquè no poden, potser perquè saben que no tenen raó.
Però certament, aquestes persones són un estímul. Un estímul a seguir explicant les coses, a seguir desgranant i detallant les idees per poder-les debatre, en definitiva, un estímul a seguir parlant i participant de la vida política, a treballar per la ciutat, o si més no, a donar un altre punt de vista a la visió que aquests “salvapàtries impotents” intenten donar de les coses i que creuen com a veritats absolutes basades en les seves “rumiades”.
El nostre país, estat, ciutat, comarca, en definitiva, territori no necessita salvapàtries inoperants, necessita gent moguda, i que faci moure la ciutat, que cregui de veritat en totes les potencialitats que tenim, com a persones, com a municipi, com a capital de comarca. Aquests salvapàtries impotents embafen de pessimisme, i creuen que com pitjor vagi, millor per a ells... i els seus.
No tinc “plumero” de salvapàtries, ni ganes de ser-ho, i espero en els escrits que han vingut i els que vinguin que no es vegi aquesta idea; en tot cas, sí que sóc la seva part oposada, estimulat a seguir-los donant canya, a seguir explicant idees, a seguir donant aquesta altra visió de les coses que aquestes embafadores veus pessimistes volen establir, i això, a tot arreu on sigui necessari. Perquè una cosa tinc clara de la democràcia, i és que hi ha llibertat per pensar, per parlar i per opinar. I tinc anys per seguir-ho tenint clar.
CARLES CUERVA i CLAVER
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada