dijous, 25 de novembre del 2010
Les Zones Blaves ataquen de nou, ple extraordinari!
Aquesta setmana a l’Ajuntament d’Igualada s’ha produït un nou capítol de la novella per entregues sobre les Zones Blaves. El ple per revocar el poder del Alcalde per treure-les.
O sigui que s’ha de fer un ple extraordinari per treure-li la potestat de posar-ne més i un altre per treure-li la potestat de treure’n. Sembla ser que aquest ple ha sigut degut a l’entestament del secretari (sota pressió de ves a saber qui) que va dir que era necessari. Pel ciutadà corrent sembla d’una evidència palmària, que quan és treu una potestat es treuen totes. No s’entén gens que s’hagin de fer dos plens. El Sr. Secretari que s’ho faci mirar.
Be, el ple extraordinari, em va semblar estrany. Les postures de l’oposició eren tres, però a l’hora de votar ho van fer tots a una. Per tant ara ja ha quedat ben clar: l’Alcalde no pot ni posar, ni treure Zones Blaves per decret. No sé si encara sortirà algun altra estirabot, però esperem que no.
Els d’Esquerra diuen que va ser una oportunitat perduda, fer un ple per només votar això. Creuen que s’hauria d’haver fet un ple monogràfic per tots els temes de mobilitat perquè ara s’han frustrat les expectatives de molts ciutadans.
Convergència va dir que aquest ple venia obligat per la postura del Sr. Secretari i que només era una batalla més en una guerra de conceptes que ha de definir com s’ha de tractar al ciutadà, i que el pla general per plantejar com ha de ser l’estructura ciutadana de mobilitat, està en mans dels partits que tenen sis mesos per estudiar-ho i fer una proposta conjunta, o individualitzada, cara a les properes eleccions Municipals del mes de Maig.
El PP va dir que el ple no era necessari en el sentit que es plantejava. Vist que el representant del PP te la carrera d’advocat, hagués sigut interessant un debat entre el Sr. Calbó i el Sr. Secretari, cosa que no va succeir, per decepció d’algun dels presents.
En Riba en representació del govern, va tornar a posar en marxa la màquina de tirar fum .... Que ara ferien política de nous aparcaments soterrats i de pagament. Ni més ni menys que uns 1.000.... Clar que això no és res de nou. Aquests aparcaments surten any rere any als pressupostos Municipals. Vaja que són els de sempre que fins ara no s’han fet i ja veurem si es faran mai. Però el més supressiu del cas és que ara diuen que entraran socis privats a SIMA i que aquesta serà una empresa mixta. I ho presenten com una cosa feta. Per cert va criticar a l’oposició per convocar un altre ple, pel tema ja esmentat, quan la culpa de que es convoqués va ser l’entestament del secretari. El cinisme del Sr. Riba em deixa cada dia mes estorat i preocupat. Sempre acaba donant la culpa als altres del que ell i els seus provoquen.
Podríem fer una versió polonesa del Sr. Riba parafrasejant una persona a la qui tinc en molt estima:
“Clar que quan es va fer el pàrquing de l’Hospital no es va trobar finançament privat, encara que ara sembla que si, clar que no se sap si serà pels nous o pel ja fet, clar que no sabem si al concurs es presentarà ningú, (com al de la Massuca, el pla “B” del Sr. Figueres ha sigut pintar el pàrquing de sobre el mercat de blanc), clar que no sabem si és legal que SIMA es quedi amb la taxa de les Zones Blaves i no la retorni als ciutadans (a l’Ajuntament), clar que les paraules del Sr. Riba ... s’ha acabat la festa i pels ciutadans no hi haurà res gratuït... no se si era un advertiment o una amenaça. Clar que a partir d’ara no es malbarataran cabdals públic en coses absolutament innecessàries, com certes compres de vots, duplicant infraestructures que ja existeixen. Clar que no es traspassaran més dines del pressupost a les Empreses Municipals, que al final serveixen tapar el forat del seu compte d’explotació, per comptes de destinar-los al que va aprovar el ple. Clar que es renunciaran a certes prebendes del càrrec en base a àpats i bodega. Clar que suprimiran definitivament els càrrecs de confiança.” En fi ja que si la festa s’ha ’acabat, ha de ser per tots i no només pels ciutadans.
Per cert, només per recordar-li que en el tema que pertoca, aparcament i altres, ja paguem un impost de circulació molt onerós cada any, que hauria de cobrir certes necessitats, o sigui que de gratuït res de res.
Com que algú va esmentar que la forma de actuar en la plaça de les Tortugues, seria un exemple a seguir en el futur, jo proposo un exercici virtual d’aplicació dels mateixos criteris en els tres aparcaments (mil places) si és seguís el mateix procediment.
Els passos serien els següents:
- Traspassar als comptes de SIMA uns € 2.550.000 del pressupost Municipal del l’any que ve, pels tres pàrquings previstos. Pel de la plaça de les Tortugues, que no s’ha fet, van ser € 850.000. Si després es decideix que no es fan els pàrquings, es queden a SIMA i no es retornen a l’Ajuntament (que som tots) i es poden destinar a seguir tapant el forat de l’empresa o a el que es vulgui. Així és com s’ha fet amb els diners que s’havien destinats al pàrquing de l’esmentada plaça, que com es veu no deuen ser cap problema per la tresoreria municipal.
- Destinar € 33.000 pels projectes a € 11.000 per pàrquing.
- Destinar € 180.000 (3 x € 60.000) a fer una campanya per saber si els veïns volen tenir un pàrquing del que mai seran propietaris (lloguer per 50 anys) al mòdic preu de € 25.000, quan els pàrquings a Igualada van de € 10.000 a € 18.000 depenent de la zona, això si aquests en propietat. Per cert el tríptic i la campanya qui les fa? Que per € 60.000 em sembla que algú si fa quelcom més que l’arròs, la mariscada i la bodega a tot donar. Algú hauria de demanar l’informe detallat, d’aquesta despesa, per estudiar-lo amb deteniment a la facultat d’econòmiques... o a la fiscalia...
- Destinar € ....., per si no es fa el pàrquing i si fa una plaça a sobre, per preguntar als veïns si volen que els hi treguin els aparcaments de superfície o no.
- Finalment preveure € 2.100.000 de més a més, per fer-hi les places a sobre, ja que els traspassats a SIMA (“Santa Rita, Santa Rita, lo que se da no se quita”); no tenen retorn encara que no es faci el pàrquing.
Ja no entro gaire a comentar sobre la nova plaça de les Tortugues, que fins i tot els nens petis diuen als seus avis que els hi han destrossat. La reducció de la superfície de jocs i pels adults ha sigut absolutament radical, dues minses rodones, quatre bancs mal comptats i mal situats, ciment per tot arreu i un nombre exagerat de parterres (antiga ocupació del que va obtenir la concessió de la plaça - plantes i parterres) han aconseguit que una plaça que la gent aprofitava en un 80/90% ara li quedi a menys de un 40%. Si això es una millora que baixi Déu i ho vegi. I no ho dic jo, sinó tothom que feia us de la plaça abans i ara, nens inclosos i repto a l’equip Municipal a fer una enquesta per comprovar-ho. O sigui que de plaça que és un model o que està ben feta, res de res. Les places no han de ser fonamentalment estètiques i visuals, sinó útils i funcionals a l’ús que se’n fa, cosa que semblem oblidar els qui les dissenyen – amb el cul a la cadira i davant d’un ordinador - i que es dediquen a cobrir els espais d’us públic de ciment, plantes, pilones i ferro rovellat, sense altra utilitat que per qui les fa. Deu ser l’aplicació de la política social d’Entesa a les places públiques: molt de fum i poca utilitat.
Be, volia ser breu, però quan he començat a escriure m’ha sortit molta teca. Demano perdó als valents que tenen la gosadia de llegir els meus escrits, que ja intentaré compensar-los amb algun de més curtet i si és possible mes ocurrent.
Per avui ja n’hi a prou i dono “el ple” per acabat.
Que ho parquegeu be i fins un altre.
Josep M. Torras Payerol
dimarts, 16 de novembre del 2010
Una petita faula (o no) sobre el perquè fracassa el Socialisme.
Avui he rebut aquest post, ja sé que si el publico se’m pot dir que és pura demagògia i que el capitalisme tampoc és un bon sistema, que te moltes pegues, en el que jo també estic d’acord. Però aquest post senzillament és un bon exemple de que quan un no s’ha d’esforçar per aconseguir les coses, doncs el premi és igual tan pels que s’esmercen i pels que no ho fan, el sistema fracassa estrepitosament, és pot aplicar a la feina, als estudis i a tot allò que la gent aconsegueix amb esforç i sacrifici. Quan és menysprea l’economia productiva, que és la que genera riquesa i es gasta lo que no es te, en intentar igualar el que no es igual, tard o d’hora el sistema es veu abocat a la ruïna. Que ningú s’ofengui, el post no és meu, és qüestió només de llegir amb la ment oberta i extreure conclusions, que en aquest cas i en la meva humil opinió, són molt realistes i de sentit comú.
“Per què fracassa el Socialisme?
Un reconegut professor d'economia de la Universitat nord-americana Texas Tech va comentar que ell mai havia suspès a un dels seus estudiants però que, en una ocasió, va haver de suspendre a la classe sencera. Explica que aquesta classe li va insistir que el socialisme sí funcionava, que en aquest sistema no hi havia ni pobres ni rics, sinó una total igualtat. El professor els va proposar als seus alumnes fer un experiment a classe sobre el socialisme: Totes les notes serien amitjanades i a tots els estudiants se'ls s'assignaria la mateixa nota de manera que ningú seria suspès i ningú trauria una A (Excel·lent). Després del primer examen, les notes van ser amitjanades i tots els estudiants van treure B. Els estudiants que s'havien preparat molt bé estaven molestos i els estudiants que van estudiar poc estaven contents. Però, quan van presentar el segon examen, els estudiants que van estudiar poc van estudiar encara menys, i els estudiants que havien estudiat dur decidir no treballar tan dur ja que no anaven a aconseguir obtenir una A, i, així, també estudiar menys. La mitjana del segon examen va ser D! Ningú va estar content. Però quan es va dur a terme el tercer examen, tota la classe va treure F: suspensos a tots! Les notes mai van millorar.
Els estudiants van començar a barallar entre si, culpant els uns als altres per les males notes fins a arribar a insults i ressentiments, ja que cap estava disposat a estudiar perquè es beneficiés un altre que no ho feia. Per la sorpresa de tota la classe, tots van perdre l'any! I el professor els va preguntar si ara entenien la raó del gran fracàs del socialisme.
Es senzill, simplement es deu al fet que l'ésser humà està disposat a sacrificar-treballant dur quan la recompensa és atractiva i justifica l'esforç, però quan el govern treu aquest incentiu, ningú farà el sacrifici necessari per aconseguir l’excel·lència. Finalment, el fracàs serà general.
Nota:
Winston Churchill, premi Nobel el 1953 va dir: "El socialisme és la filosofia del fracàs, el credo dels ignorants, la predica de l'enveja, la seva missió és distribuir la misèria de manera igualitària pel poble.”
Per acabar una cita de l'ex-primer Ministra Britànica Margaret Thatcher: "El socialisme fracassa quan se'ls acaba els diners .... dels altres" És la pura realitat, un Govern que malbarata els diners dels altres ideològicament sense control i gasta més del que el que ingressa, porta al País a la ruïna ...”
diumenge, 14 de novembre del 2010
El compte d’un pare, un fill i un ruc.
“Hi havia una vegada un pare i un fill que van fer un viatge acompanyats d’un ruc. Com que tots dos eren prou valents anaven els dos a peu, per allò de fer salut.
Anaven tots dos feliços i contents, fins que van travessar el primer poble de la seva ruta. De sobte van sentir que uns veïns comentaven:
- Mira que en són de curts aquests dos, tenen un ruc i van a peu!
En sortint del poble el fill li diu al pare:
- Saps que? puja tu al ruc, que jo aniré a peu.
I així ho van fer, continuant el camí fins el pròxim poble. En travessant aquest, uns altres veïns en veure’ls passar van dir:
- Mira aquest quina barra que té, deixa que el jove vagi a peu mentre ell, ben descansat a dal del ruc!
Una vegada travessat el poble, el pare li diu al fill:
- Saps que? és millor que vagis tu a dalt del ruc que jo ja aniré a peu.
Travessen un altre poble i de nou uns veïns en veure’ls passar, comenten.
Mira aquest jovenet quina poca consideració, ell a dalt del ruc, mentre el més vell ha de caminar!
Una mica mosquejats, quan acaben de travessar l’últim poble, parlen entre ells i decideixen pujar tots dos a sobre el ruc.
Doncs aquesta vegada esperaven que no hi haurien comentaris negatius a la seva forma d’actuar. Però al bell mig del poble en senten a un que diu:
-Quina barra aquests dos, pobre animal a veure si el mataran amb tots dos pujats a sobre!
Amb la paciència i les possibilitats de fer canvis acabades, comenten:
-Saps que et dic?, que diguin el que vulguin els demés, que nosaltres farem el que ens sembli oportú, perquè fem el que fem, sempre hi haurà algú que ho trobarà malament.
I així ho feren i foren feliços i menjaren anissos.
Compte comptat, ja s’ha acabat.”
Doncs mira aquest compte m’ha fet pensar a les declaracions d’alguns partits polítics envers el que tots consideren que serà el guanyador, i que si fes cas del que diuen els altres acabaria boix.
- “Que expliquin si pactarà amb els conservadors” diuen els nacionalistes!
- “Que es mullin i expliquin si pactaran amb els nacionalistes”, diuen els progressistes d’aquí (per cert ells ho han fet durant set anys a Catalunya!?), i a la vegada juren i perjuren que no pactaran amb ningú, per governar, quan no s’ho creuen ni ells!
- Venen els progressistes de Madrid i diuen com si fos un pecat: “Que ens expliquin si pactaran amb els conservadors” quan ells ho estan fent al País Basc!.
- Els conservadors demanen que diguin “si pactaran amb els nacionalistes”. Ells diuen que no hi volen pactar (?).
- Els verds s’escandalitzen perquè el potencial guanyador pactarà amb els altres nacionalistes i faran un tripartit, quan ells és el que han estat fent fins ara!.
Així doncs en vista de tot aquest desgavell de declaracions contradictòries, els que en teoria guanyaran les eleccions, han de fer el que vulguin amb el seu “ruc”. I faran bé en centrar-se amb Catalunya i la seva economia, que és l’únic important en aquests moments. I a l’endemà de les eleccions, ja parlarem de qui puja puntualment al “ruc” o si s’hi pot anar sol.
Tant surrealisme, en les declaracions de certs partits és contraproduent amb la capacitat de comprensió dels ciutadans i una ofensa a la intel·ligència.
Per tant que cadascú faci la seva, expliqui el que vol pel poble i que el poble decideixi. La resta és perdre el temps i fer-lo perdre als demés.
Que ho ruquegeu be i fins un altre.
Josep M. Torras Payerol
dissabte, 13 de novembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
