Rec.0

La cosa està moguda.

El menys constitucional del tribunal constitucional, són els jutges que el composen

Si els polítics els elegim el poble en eleccions democràtiques i aquestos polítics són els que escolleixen els jutges del tribunal constitucional, quan el poble que som nosaltres, en un referèndum democràtic referendem un Estatut, no ha ni tribunal constitucional, ni jutge que sigui vàlid per tirar enrere o corregir una decisió democràtica del poble.

Si ho fan, estan fora de la legalitat, tant els jutges com els polítics que els recolzen. Sent els vots del poble Català tan vàlids com els de qualsevol Espanyol, se'n han d 'assabentar d'una vegada per totes, de que les lleis, les constitucions i els polítics depenen de la voluntat democràtica del poble i no a l'inrevés.

Per tant, que els jutges del TC deixin de fer el ridícul. I els del PP, se n’adonin de que estan fen el ruc intentant obstruir quelcom, que és una simple, clara i neta demostració de democràcia. I si algú no se n’ha assabentat encara, el “caudillo” ja fa uns quants anys que s'ha mort, i aquí vivim en una democràcia, de dret i de fet, mal els hi pesi, i hi han actuacions que no s’haurien de fer.

L'Alícia Sànchez Camacho, potser perquè el seu partit es passa la democràcia pel forro, pot estar en desacord amb el estatut, però no pot anar contra el que a Catalunya, ja que aquest s'ha aprovat per referendo popular i universal.

Ella i els seus poden camejar i bramar tal com vulguin, però amb tots els respectes per els que pensin com ella, el poble Català és sobirà i tot el que no entengui això, viuen encara en un passat que ja se’n va anar.

Encara que haig de dir que lo meu, no és l'Estatut sinó un concert econòmic, com el que tenen altres “Espanyols”, ja que segons la constitució Espanyola, tot els Espanyols tenim els mateixos drets i deures, excepte un que te la sang de color blau, o almenys es el que volen fer-nos creure. Per mi, tot el que no són pessetes són punyetes.

Adjunto l'editorial d'avui de tots els diaris de Catalunya, sobre l'Estatut.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Un oasi, una piscina? No! Simplement una posta de sol al Delta.

Piscines Municipals?

Carta publicada a l'Anoiadiari, per en David Jaume - Squaix Igualada, no vull comentar gran cosa, la carta s'explica per si sola. Que la gent comenci a prendre consciencia de les mans en les que estem i faci quelcom per canviar-ho.

Sense més dilacions la carta:

Igualada, l’oasi?

DIMARTS, 17 NOVEMBRE 2009. 03.00H

Un conegut economista del país deia fa poc en una tertúlia radiofònica que tristament els joves universitaris catalans volien ser funcionaris abans que ser Bill Gates. Aquesta realitat tant pobre em fa reflexionar sobre quina classe de país em fet entre tots.

Un país incapaç de crear empreses, on el joves talents tenen com a únic objectiu treballar sota aixopluc de l’administració, es un país malalt.

Hem creat un país on ser un petit o gran empresari es un problema enlloc de ser una feina respectada i reconeguda com qualsevol altre.

Hem creat entre tots un país, on cal fer les coses malament per rebre subvencions i el que les fa be, perquè les ha de rebre oi?

Com que la classe política solament es mobilitza quan hi ha quelcom a guanyar, ara toca l'esport. En aquí hi ha un bon filó de vots. Fa uns anys que molts petits i grans empresaris del sector esportiu catalans veuen com els polítics tallen la cinta de noves instal·lacions esportives pagades via subvencions però gestionades a nivell privat. Però vet aquí, que sempre amb presència de personatges afins del partit que governa al municipi.

En altres paraules: Terreny municipal, subvencions d'administracions públiques, canons anuals per gestionar la instal·lació, però gestió PRIVADÍSSIMA. Amb calés públics és molt fàcil ser empresari i guanyar diners.

La resposta en versió política ja la sabem: Va ser un concurs just i tothom s’hi podia presentar...però resulta que sempre guanyen els mateixos allà on es presenten.

Si això no es competència deslleial ja em direu que és sinó.

Jo em pregunto quina subvenció va donar l’ajuntament a un centre de fitness inaugurat fa dos anys a Cal Font o quina ha rebut un club també igualadí recentment inaugurat al Polígon.

O quina ha rebut, el nostre club en 23 anys d’història i sempre complint religiosament amb la seva aportació anual a les arques de l’ajuntament via IBIS immorals, escombraries escandaloses o guals caríssims per fer aparcaments pel nostres socis. Per no esmentar altres impostos directes o indirectes com normatives, riscos, permisos, llicencies, etc...

Em pregunto perquè serveixen els nostres impostos... per finançar a la competència?

El més trist de tot és que l’ajuntament no en tenia prou i calia afavorir un xic més als de sempre i amb un “alarde” d'eficàcia, ha dotat d’aquesta nova instal·lació de ponts, palanques, carrils bicis i rotondes per facilitar-ne els accessos.

També ens preguntem quantes facilitats hem rebut del nostre ajuntament aquests centres esportius o d’altres de privats més petits perquè els seus clients hi puguin accedir amb més comoditat.

La cirereta del pastís la posa l’empresa que ha construït el flamant nou equipament, entre altres moltes obres públiques de la ciutat que ha dut a terme.

Resulta que aquesta empresa, participa en la gestió privada del mateix en un percentatge prou important i a més curiosament està presumptivament relacionada amb el cas “pretoria”, trama de corruptela urbanística de grans proporcions. Caram!!!

Però clar, sota el paraigües de l’administració pública aquí no passa res. Això es producte de normalitat democràtica i un escàndol taparà l’altre.

Decididament i conforme em faig gran m’adono que en aquest país, cal ser amic de.. i que els nivells d’intervencionisme polític són inaguantables i seguint aquest camí no arribarem ni a la cantonada. A aquest pas ningú voldrà fer cap iniciativa i llavors ve quan ens preguntem perquè desapareixen les PIMES!!.

I els igualadins? que fem els igualadins?. Doncs el que hem fet sempre: Ens queixem de portes endins però paguem i callem.

I amb tot el que cau, a sobre ens diuen que anem a votar. Mare de deu!!!

I aquesta és la meva ciutat, tristament un oasi?

PD: La carta iels comentaris:http://www.anoiadiari.cat/carta/4460/igualada-l-oasi

Clara, neta i transparent.

Permutes i obres gratuïtes. Una perversió de la llei?

Entre moltes altres coses aquests dies es parla de permutes i obres gratuïtes, com a mitjans per obtenir concessions d'obres publiques als Ajuntaments i com una forma de finançament del mateixos.

La idea en si em sembla perversa, encara que hi hagi una llei que ho permeti, doncs la llei només fixa la forma, no el fons.

M'explico. Sembla ser que quan es fa un concurs públic, per adjudicar una obra es molt habitual, que el constructor presenti els seus plecs al concurs sobre l'obra esmentada i alguns - els més espavilats - no ho fan solament sobre l'obra motiu del concurs, sinó que prometen a l'Ajuntament uns extres, depenent de la importància de l'obra. Des d'asfaltar un carrer, fer un camp de futbol, un Centre Cívic o un poliesportiu, sense cost addicional per l'Ajuntament. Moltes vegades aquest plus serveix per adjudicar el contracte a uns o altres i per justificar l'adjudicació davant de la gent del Municipi, (és que aquest ens fa un camp de Futbol gratuït, un centre cívic, etc.)

Aquesta forma de fer les coses, serà legal però no és ètica, i si em permeteu poc intel·ligent, pels qui han fet la llei, perquè només pensant una mica, podem arribar a certes conclusions que expliquen algun dels casos de presumpta corrupció, que ara són noticia en els mitjans de comunicació.

Si el concurs públic és per una obra, s'ha de decidir la major o menor bondat d'un projecte a través de les normes de la contractació de l'obra en sí. Els criteris poden ser el preu, l'experiència, la tecnologia, la capacitat per acabar-la en un termini raonable, etc. Mai s'ha de posar a la balança quelcom que en principi té l'aparença de gratuït, i que no te a veure amb el projecte.

Si el que es proposa és un premi addicional gratuït, per exemple un Centre Cívic, el que crec que seria mes just valorar-lo i descomptar-lo del cost del projecte i desprès fer un concurs addicional per fer-lo amb totes les garanties. Perquè ni el cervell més disminuït, pot pensar que aquest serà gratuït. Les misses ja se sap d'on sortiran des del principi i no fa falta fer veure que algú regala quelcom d'una forma altruista. No es tracta de mecenes es tracta d'empresaris que es guanyen la vida construint, no regalant.

Aquests canvis, permutes o regals, no fan més que corrompre les que haurien de ser unes relacions clares i netes entre regidors que prenen decisions sobre urbanisme i companyies constructores. I l'excusa de que d'aquesta manera s'estalvien tràmits és també una trampa, perquè una vegada aconseguit el projecte, el constructor que ha fet una promesa, sol variar el contingut de l'obra original amb l'excusa que s'ha enganxat els dits. En aquest moment ja te als regidors agafats pels bemolls i pot exigir que li requalifiquin l'obra, d'una manera que aquests dies n'hem vist, llegit i escoltat prou exemples. Aleshores és quan es veu que els regals, no eren tals, perquè només han servit d'esquer per pescar el peix. Moltes altres vegades tampoc es compleix amb la promesa gratuïta i al final tampoc es fa el que s'havia promès fer i només havia servit per justificar el que és injustificable.

Mentrestant els altres constructors - els que havien actuat de "bona fe" - amb un projecte que complia sobradament amb les normes del concurs, es troben amb un pam de nas, doncs se'ls hi han rigut a la cara al estar l'obra concedida a un altre, fins i tot a preus més alts que els que ells havien ofertat.

Per tant sigui legal o no, la llei que autoritza aquests tripijocs no és una llei intel·ligent, doncs permet la manipulació interessada de la mateixa, en comptes de marcar una pauta i donar seguretat jurídica, evitar discrecionalitats i assegurar d'igualtat d'oportunitats. Que per això es fan les lleis, perquè siguin justes.

I fins ara no hem parlat de corrupció, simplement de manipulació de la llei en benefici d'un determinat constructor. Perquè d'això altre ja se'n cuida qui se n'ha de cuidar, doncs presumptament de "haberla haila".

Que ho requalifiqueu bé i fins un altre.

Josep M. Torras Payerol

Regeneració de la pell? No! Simplement el gripau s'ha mort.

Regeneració política.

Ara que pinten bastos per alguns, s'escolta aquesta frase en la boca de certs alts càrrecs de la política Catalana: Regeneració política. Què volen dir amb això?

Hi ha molta gent que s'ha esforçat moltíssim en la vida i ha sacrificat moltes coses per fer una carrera, unes oposicions, fer un mòdul de formació o per muntar una empresa. Es guanyen la vida com poden. Alguns de mil·leuristes i altres fent realment equilibris per sobreviure. Per això és absolutament injust que persones que només han hagut de seguir les directrius del seu partit - la majoria de les vegades sols dir si senyor, al de torn - faci més de 20 anys que estan vivint de la política, siguin del partit que siguin.

Evidentment la selecció natural inversa fa que en aquests casos, cada vegada siguin els mes misèrrims els que s'hi arrapen i es mantenen. Fora de la política el seu nivell de vida disminuiria d'una manera dramàtica, deixarien l'Olimp dels deus per convertir-se en un mortal com la resta de ciutadans. Per això no n'hi ha cap que es desenganxi de la mamella, ni per casualitat. I així el nivell de la classe política va disminuint fins a límits realment patètics, perquè els que són una mica vàlids, fan nosa, s'acaben cansant i han de marxar lluny d'aquesta morralla.

Molts d'aquest tipus que han tingut llocs de responsabilitat política, quan es retiren, van a parar als cementiris d'elefants (caixes, les empreses participades per l'administració o empreses amb les que han tingut relació en exercici de les seves responsabilitats polítiques i a les que han fet algun favor, que després els hi paguen d'aquesta manera). Podríem preguntar-los-hi a tots ells, quins van ser els serveis prestats, però no crec que cap pugui justificar ni de lluny els seus mereixements. En fi una menjadora daurada de per vida.

També pregunteu-vos perquè el poder fàctic real, (la banca, les caixes, les empreses que viuen de l'obra i dels serveis públics, antigues empreses del monopoli de l'Estat i les grans fortunes) ja els va bé que sigui aquesta gent la que ocupi llocs de tanta responsabilitat, sent persones amb una formació mediocre i d'esquerres. Doncs perquè com més justets menys problemes, i com més d'esquerres més fàcilment s'enlluernen pels diners. Així els poderosos poden fer la seva sense entrebancs. I entre incompetents que no saben on tenen la mà dreta i els llestos que els enlluernen, la societat queda ben servida.

Encara no he vist un sol d'aquests que proclamen polítiques socials, que visqui en les condicions amb les que viu la majoria social, que diu representar. Per ells el mon real no existeix. No hi ha crisis, ni problemes de final de mes, ni per pagar la hipoteca, ni por de perdre la feina. Ni han patit per estar sense feina o a l'atur.

Si aquests són els que han d'arreglar els problemes reals, o fer-se càrrec de la situació, estem ben servits. A ells no els hi afecta. Simplement es dediquen a vendre fum, per seguir vivint de la rifeta i s'agafen a la cadira com si els hi anés la vida. Perquè de fet els hi va. Al menys la bona vida...

No és el moment d'entrar a parlar dels polítics amb responsabilitats, que a més tenen ingressos extra a base de conxorxes i haver posat mà al diner públic, perquè d'això sembla que la justícia ja se'n vulgui cuidar de fer-ho.

Regeneració política, potser si. Una bona utopia, perquè caldria fer fora a tots els que fa tants anys que viuen d'ella i posar-ne de nous. Perquè regenerar vol dir realment això... o no?

Per últim una endevinalla. Sabeu quina persona ocupa tots aquests càrrecs:

Regidor@ d'Urbanisme de L'Ajuntament de Sant Just Desvern. - 1@ Tinent d'Alcalde de L'Ajuntament de Sant Just Desvern. - President@ de PROMUSA. - President@ de PROECSA. - Gerent del Consorci de la Colònia Güell. - Conseller@ del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona. - Conseller@ de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona. - Conseller@ del Túnel del Cadí, Concesionaria S.A. - Conseller@ de la Comissió Catalana de Trànsit i Segureta Viària. - Conseller@ del Barri de la Mina. - Delegad@ de L'Àrea d'Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona. - Conseller@ de La Caixa. - Conseller@ del Consell Comarcal del Baix Llobregat. - Vocal del Consorci Sanitari Integral. - Vocal de la Fundació Caviga. - Conseller@ de L'Àrea de Salut de L'Àrea Metropolitana de Barcelona.

Pistes: Podria semblar que és un gran empresari de dretes. Doncs no! Pertany a un partit d'aquests que diuen que fan polítiques socials. La veritat es que no crec que li quedi temps per gran cosa, en vista de la feina que deu tenir assistint a consells d'administració.

Us pensàveu que era en Millet que diuen era un acaparador de càrrecs i un vivales?. Doncs no! És una dona molt activa, molt preparada que compagina la vida familiar, i evidentment ha d'esforçar-se molt per poder estar a tot arreu. Però no us preocupeu que per regenerar-la, ja hi ha el seu marit que és la més alta institució del país i un dels que diu que s'ha de fer això en la política. Clar que a casa potser d'això no en parlin.

Doncs per si encara no ho heu endevinat es tracta de la Sra. Anna Hernández, que probablement mai més serà com la resta de mortals...

Que ho regenereu bé i fins un altre.

Josep M. Torras Payerol