Jo, només vaig manar vuit anys - El gat Josema

Joan Vic i Adzet l’alcalde de Vilanova del Camí i les paradoxes.

Recordo l'any 1968, a d’universitat de Barcelona en plena revolució estudiantil, com a ressò de la revolta d'estudiants a França encapçalada per l'Enric “el roig”.

Un dia qualsevol al pati de lletres de l’universitat Central una conversa, més o menys com segueix:

- Ei! Joan, que hi fas aquí?

- Avui hi ha manifestació i estic esperant que comenci.

- Però tu no estudies aquí, oi?

- No però vaig a tot les manifestacions.

- Bé, jo vaig cap a classe. (No és que jo fos un estudiant model, però escollia les meves pròpies "guerres").

Poca estona desprès la manifestació començava, una de les vegades van trencar la porta de les dependències del Rector, van fer servir un banc com ariet i van destrossar el contingut d’una sala.

La policia entrava a dins al recinte, fins i tot a cavall, repartint a tort i a dret, molts dels manifestants es refugiaven en les aules on es donava classe, en recordo un que d’una puntada de peu va fer caure un gran vitrall, sota la mirada estordida de tots els estudiants que estaven en l’aula.

Eren mes o menys les manifestacions contra el franquisme, per la llibertat, contra la gerra del Vietnam, etc.

Bé el meu amic Joan no se’n perdia una, no sé el que estudiava, però no crec que tingues temps per acabar cap carrera.

Una vegada arribada la democràcia, es va presentar per alcalde a la primera legislatura democràtica, com a mèrits, esser lluitador contra el franquisme, i ara 30 anys després encara és alcalde.

La paradoxa és la següent:

Lluitava conta un dictador que va estar 40 anys en el poder, a ell només ni falten 10 i ara en hi han que lluiten perquè ho deixi d’una vegada. En això no vull dir que sigui un dictador, però el poder corromp i a vegades ha actuat d’una manera semblant a ho que ell avanç detestaba.

Feia manifestacions i ara que mana les critica i les intenta reprimir, estava en el bàndol dels manifestants i ara està a l’altre banda.

Les manifestacions de l’universitat eren amb violència per ambdues parts i ell estava en una d’elles.

Francament, haver anat a manifestacions per comptes d’estudiar no crec que sigui un mèrit, per estar 30 anys d’alcalde, crec que tant de temps manant genera de “per se“ corrupció “el poder corromp” i tal vegada hauria de reflexionar si s’ha tornat allò que detestava i lluitava per fer fora.

Amb les meves paraules no estic donant recolzament a la gent que protesta amb violència, deu me’n guardi, però si que voldria que en Joan reflexiones, perquè ara ell està en el bàndol oposat.

Estar arrapat a una cadira durant tant de temps no és adret per la democràcia, perquè sembla que aquesta persona faci ja molt de temps que hagi arribat a límit de la seva capacitat i no sigui bo per res més i fins i tot barri el pas a companys, amb tota probabilitat amb idees i il·lusions, més fresques que les seves.

Joan ves-te’n a casa faràs un favor a la democràcia i a tu mateix, la teva lluita actual només és per conservar la cadira, que no és teva, encara que tu creguis que si.

Amic Joan fins un altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

PD: La meva més ferma repulsa per la gent que creu que amb violència pot aconseguir les coses dintre de la democràcia i la meva més ferma demanda a que no es deixi, que els mal dits demòcrates, s’arrapin a la cadira durant tant de temps i acabin sent una imatge, de lo que ells més odiaven i per lo que lluitaven en contra.

Ajuntament sense memòria?

Web de l'Ajuntament

Amics, fa uns dies que no escric per motius de feina, però penso continuar escrivint i denunciant sense més, les coses que per desídia, per por, per interessos periodístics, econòmics o per no ser políticament correcte, molt poca gent, comenta, critica o escriu sobre elles a nivell local.

Avui introduiré en el meu blog un articulet sobre l’Ajuntament d’Igualada que el meu amic en Miquel Saumell ha escrit en el seu blog “el radar de Sarrià” enllaç que tinc posat en els meus links.

Sense comentaris.

Igualada: la memòria històrica perduda

Els assessors d’aquest blog em diuen que s’han de deixar passar un parell de mesos des de la presentació d’un escrit al registre d’entrada d’un ajuntament abans de treure’n cap conclusió. Si després d’aquest termini no és rep cap mena de resposta es pot considerar que hi ha el que se’n diu, al meu entendre perversament, silenci administratiu, que es pot interpretar de diverses maneres. La meva particular interpretació és que hi ha, com a mínim, una manca de sensibilitat del receptor de l’escrit envers el ciutadà que s’hi ha adreçat.

Fa dos mesos l’autor d’aquest blog es va adreçar al Il·ltre. Senyor Alcalde d’Igualada, senyor Jordi Aymamí, mitjançant una instància redactada amb tots els ets i uts, en la que, entre altres coses, demanava que s’inclogués a la nova web de l’Ajuntament “la relació de tots els alcaldes que ha tingut la ciutat des que hi hagi constatació escrita, amb noms i cognoms, dates de principi i fi de mandat i, allà on sigui possible, les corresponents fotografies i altres detalls que es puguin considerar d’interès històric i/o ciutadà. Ara sembla que aquest ajuntament comenci i acabi amb el Sr. Aymamí, i potser tampoc és això. Hi ha una memòria històrica que no reflecteix la web de l’Ajuntament”.

Convé aclarir que no s’estava demanant res de l’altre món doncs a l’antiga web la informació ja hi era. Només es demanava el restabliment d’aquella informació que ja hi havia hagut abans, completant-la amb algunes dades més.

L’Ajuntament d’Igualada està governat per una coalició de socialistes i comunistes (que em sembla que ara, per despistar, se’n diuen verds), i disposen de l’ajut inestimable del PP que els complementa la majoria necessària per a governar. És un exemple més de que el senyor Laureano López Rodó, ministre de Franco, tenia més raó que un sant i una gran visió de futur quan va dir que “la política hace extraños compañeros de cama”. A Igualada, els dos partits genuïns d’aquí, vull dir els que no depenen de gent forana, CiU i ERC, treballen des de l’oposició. Com es pot veure, la memòria històrica cadascú l’entén a la seva manera. L’equip de govern municipal de la capital de l’Anoia la va entendre per la via ràpida de suprimir-la mitjançant un simple clic a l’ordinador municipal.

Fa dues setmanes el Financial Times va dedicar la meitat d’un article sobre la política econòmica espanyola a comentar la situació concreta de la ciutat d’Igualada. Si la Leslie Crawford, autora de l’article, se’n assabentés de quina manera l’Ajuntament tracta la seva pròpia memòria històrica, potser no s’ho creuria i faria alguna cosa. Des d’aquesta finestra pública, em permeto demanar a la senyora Crawford que faci una mica de pressió a l’Ajuntament en vista de que a l’autor d’aquest blog, fill d’igualadins i nét i besnét d’alcaldes d’Igualada, no li fan punyetero cas.

MIQUEL SAUMELL

Canya de pescar llagostins

Carme Chacón i el preu dels llagostins II.

“No hi ha més sord que el que no vol sentir, ni més cec que qui no vol veure.”

Estem al final d’un cicle que m’entres durava, el que els polítics no els importava que es menges tot el que era gras, perquè ells també anaven grassos i com sempre, no tenien la més mínima visió de futur.

Però de sobte es va desencadenar la “crisi del llagostí”.

Ja ningú comprava llagostins, havia deixat d’estar de moda menjar-ne, eren massa cars i els diners avançats per comprar-ne, ara eren difícils de tornar, de fet serien difícils de tornar durant molts anys, la gent ja no veia els llagostins com el menjar del futur.

Els que els pescaven no tenien els diners per continuar pescant, els preus que durant anys havien augmentat sense mesura, no sols s’estabilitzaven sinó que baixaven, els diners avançats dels consumidors per continuar la pesca no arribaven i els beneficis no sols baixaven sinó que es convertien en pèrdues, a ells només els interessava conservar el seu nivell de profit en ser i ser encara més rics i en no perdre cap dels diners que havien guanyat especulant amb la pesca del llagostí.

Els que els comercialitzaven ja no tenien compradors, els llagostins ja no eren la moda i la bicoca que els havien fet creure i la gent no manllevava diners per comprar-ne.

Els que deixaven els diners per comprar llagostins, havien tancat l’aixeta doncs n’havien deixat tants i en condicions tan dolentes, que ara tenien por de tenir-se que menjar els llagostins ells i tot el que eren abans avantatges, eren ara inconvenients.

Els que vivien a l’esquena de tots ells, estaven espantats, perquè ja no podien explicar que eren ells els que feien que els llagostins fossin tan importants i tan cars i deixarien de rebre diners de re qualificar àrees de pesca, diners de pescadors agraïts pels seus favors i dels impostos als pescadors, venedors i compradors de llagostins.

La situació feia por.

De sobte va sortir del no res una ministre del llagostí, que deia que tenia solucions pel problema i com que el temps se’ls tirava a sobre doncs s’acostaven les eleccions, va fer les següents propostes.

- Subvencionar els compradors de llagostins, que no tenien prou diners per comprar-ne o simplement menjar-ne.
- Canviar el nom de les àrees de pesca sota el de “populars” i crear-ne més perquè pesquessin encara més llagostins i més llagostins, declarant els llagostins “menjar popular”.
- Subvencionar els propietaris dels llagostins congelats, perquè els poguessin vendre.

Però amb les presses no va tenir en compte, que molts dels que havien comprat llagostins cars, no podien pagar els diners manllevats per comprar-los, doncs els sous estaven molt baixos i els interessos no paraven de pujar i no tenien diners per la resta de les coses necessàries.

Els que havien de posar els diners per comprar més llagostins, ja no podien o no volien donar-ne més.

Els consumidors finals dels llagostins estaven tips o els que encara no havien acceptat la moda de menjar llagostins, no podien, no tenien diners de propis o no podien manllevar diners, doncs els que el deixaven ara posaven unes condicions inacceptables.

En hi havien també molts que se’n havien donat compte que la febre del llagostí, havia tornat a fer com sempre, molt més rics als llagostineros i molt més pobres als compradors de llagostins. Aquestos no volien endeutar-se una gran part de la seva vida, per tornar els diners manllevats per comprar llagostins cars.

Hom es preguntava, perquè ara una ministra es dedicava intentar posar ordre al ram de la pesca del llagostí, si fins ara no havien fet res per parar una disbauxa que ho havia fet malbé tot, i que ja no tenia remei.

No sabien si deia que tenia un remei màgic o que amb les seves decisions encara faria que empitjores més la situació i els diners anirien a la fi a parar a les butxaques dels pescadors de llagostins.

Però bé com s’acostaven eleccions i s’havien de prometre miracles, això feia la ministra, malbaratant els diners de tots, enlluernat a uns i procurant que els pescadors de llagostins rics, ara no hi perdessin diners i els compradors de llagostins pobres, s’enredessin més encara.

No fos el cas que ells, no poguessin seguir vivint a l’esquena de tots els compradors de llagostins.

Fins ací el compte, que sembla broma però no ho és.

Passiu bé i fins un altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

Cuita amb les esquitxades, no fos cas que ens mullèssim.

El “Finacial Times”, el director d'una caixa d'Igualada i la seva "tia".

Dimecres em va telefonar un amic, dient que a veure si havia llegit el article del "Financial Times" sobre la crisis econòmica a Espanya i les seves mencions a Igualada en l'article, minuts desprès un altre amic em deia que a la COPE en feien referència, avui dijous molts altres diaris en parlen.

- Que hi ha eleccions el mes de mars, ho sap tothom.
- Que el sector immobiliari ha sofert una parada, desprès de molts anys de bonança i abús, també ho sap tothom.
- Lo de la revisió del creixement econòmic a la baixa i del repunt d’inflexió, també.
- Que la corresponsal que ha escrit l'article no es simpatitzant dels socialistes, es nota.

Però a mi lo que més em preocupa i em toca, dons soc, em sento i exerceixo d’igualadí, es que un, que pertany a la part dels culpables i col·laboradors necessaris en la disbauxa, ara que hi ha crisis es dediqui a fer agafar por, per no dir pànic a la gent d’Igualada i a actuar de catastrofista.

Resulta que el “babau” de la pel·lícula, mencionat en el “Financial Times”, com a director de sucursal d'una caixa d’estalvis d’Igualada, que es reserva de dir el seu nom, faltaria més! Fa les següents catastròfiques afirmacions:

- "Fa 28 anys que estic a la banca i mai no havia vist una situació semblant".
- "Abans de l’agost 2007 la meva sucursal donava una mitjana de 12 hipoteques per mes, ara només n’ha donat una des d’aleshores."
- "La gent esta tornant les claus dels pisos al banc a causa de no poden pagar l’hipoteca."
- "La gent prefereix perdre els diners donats a compte, que hipotecar-se."
- "Els pisos han sofert a Igualada una davallada del 20% i no hi ha demanda."
- "Els promotors abandonen les noves promocions a mitges."
- "El preu de les vivendes ja no cobreix el valor de les hipoteques."

Aquestes entre altres “perles”.

Jo l’hi pregunto a aquest "individu" que m’expliqui, no perquè la seva caixa ara nomes concedeix una hipoteca cada 6 mesos, sinó quines exigències tenia abans per concedir-ne 12 cada mes.

No pot ser que estiguis entre els culpables d'una situació, que has ajudat a provocar i ara et queixis del desastre:

- Fa de “ruc” dir-ho.
- Fa de “ruc” generalitzar de la forma que ho fa aquest “individu”.
- Fa de “ruc” crear por, quan ets tu el que has de donar seguretat.
- Fa de “ruc” no assolir les pròpies equivocacions.
- Lo que si fa molta por es que en la direcció de caixes d’estalvi hi hagin "subjectes" com aquest, el nivell que demostra quan l’hi posen un micròfon (telèfon en aquest cas) al davant, es absolutament de parvulari.
- Fa de “ruc” també que la corresponsal del diari Anglès, generalitzi fiant-se d’aquest “tipus”, això no diu gaire ni a favor d'ella ni a favor del diari.

Però en època d’eleccions està tot es permès, o no?

No comento la crisis perquè “haberla haila”, però lo que si que no necessitem ara són xerraires de fira, quan han estat 10 anys “fardant” que ells feien tantes i quantes hipoteques i que donaven tantes i quantes facilitats, “de esos polvos, esos lodos”.

En fi que a qui pertoqui, investiguin ràpidament qui es aquesta persona i que la posin al nivell que l’hi correspon, “individus” com aquest fan molt mal a tothom, que facin que deixi tranqui-la a Igualada, que de problemes ja en tenim prous, no cal que ens els agreugin, des de fora.

Amaguis bé Sr. director de sucursal de Caixa d’estalvis d’Igualada, no fos cas que un amic l’hi demanés un préstec.

Un consell gratuït, dediquis a una altre cosa.

Passi-ho bé i fins un altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

Enllaç amb l'article:
http://www.ft.com/cms/s/0/5e43160a-b...0779fd2ac.html

Jo menjo gambes salades.

Carme Chacón i el preu dels llagostins.

Les solucions dels problemes per la via socialista, acaben amb la meva capacitat de sorpresa, que es molta. L'última “pallassada” ha segut la súper genial i lluminosa idea, única en el “mon mundial” d'ajudar als joves a llogar vivenda, donant un ajut a fons perdut de € 240 al mes.

Jo ja no sé si tenim un país governat pels últims de la classe de quan anàvem a escola, aquests que es passaven el dia a la lluna de València o donant pel”sac” amb perdó, que no se n'assabentaven de res i ara resulta que son els que manen i tenen idees lluminoses o estan il·luminats, o bé simplement son uns espavilats que viuen a la nostra esquena i ens tenen a tots enganyats.

No en tenim prou amb la representació Catalana al govern, un ministre de justícia-industria, que amb perdó “no te punyetera idea de res”, que està tan perdut, que no es troba ni a si mateix i que cada vegada que obra la boca em fa sentir vergonya aliena, que ara havia de sortir una altre il·luminada del pscPSOE a solucionar un problema agreujant-lo.

En fi la quadratura del cercle, però anem a pams, perquè sigui entenedor:

- Tots estem d'acord o hauríem d'estar-hi que en el mercat impera la llei de l'oferta i de la demanda i que s'equilibra en aquest sentit. (Durant l'any els llangostins tenen un preu equilibrat) D'acord?

- Quan hi ha molta demanda, els preus de l'oferta s'apugen. (Els llagostins per les festes de Nadal). Si?

- Avui en dia el lloguer dels pisos esta molt alt i fora de l'alcans de molta gent, joves principalment. (Els llagostins son massa cars, quasi ningú en compra). Cert?

- Actualment també hi ha més oferta que demanda en el mercat dels pisos, lloguer o compra. Es a dir hi ha més pisos dels que la gent necessita o que la gent pot comprar o llogar, degut al preu. (Desprès de les festes, hi han molts llagostins i pocs compradors). Veritat?

- Si toquéssim l'oferta, a base de promocionar el lloguer, construint molts pisos de lloguer per a joves en sol públic a preu real, no mitjançant tripijocs, faríem que el preu de l'oferta baixés encara més. (Si posem més llagostins al mercat, el preu d'aquests devalla). Si o no?

- Ara bé, si donem ajudes gratuïtes a una part de la demanda “els joves”, aquesta s'incrementarà i l'oferta apujarà els preus fins arribar a un equilibri. (Si la gent demana molts més llagostins dels habituals durant l'any, perquè ha rebut uns diners extra que no esperava, el preu del mateixos pujarà per la inesperada demanda). Oi?

- Conclusió, per comptes de solucionar el problema lo que aconseguiran serà, que els preus de la vivenda de lloguer augmentin, perquè posaran mes diners al mercat, lo que fara augmentar la demanda, resultat invers al que es pretén. (Per comptes de poder comprar els llagostins més barats que es lo que es pretenia, es compraran més cars). Per nassos.

- Dir que el govern controlarà que no hi hagin abusos en l'oferta, es tan ridícul que retrata a qui ho diu. Què han fet fins ara perquè la vivenda no s'apugés durant aquest últims anys o es que ara ja tenen el remei miraculós per aconseguir-ho? (Des de quan l'Estat es dedica a la pesca i comercialització de llagostins?).

Sap on aniran a parar aquest diners de tots Sra. Chacón? Dons a les butxaques dels de sempre, apart d'agreujar una mica més el problema, si això encara fos possible, i a malbaratar els diners de tots, que per cert cada vegada son menys, gracies a politics il·luminats com vostè.

La campanya electoral, facin el fotut favor de pagar-la amb diners de la seva butxaca i deixin ja de regalar “paros agrícolas” cada vegada que necessitin comprar vots, per guanyar unes eleccions.

Viuen tan fora de la realitat, que es podria pensar que son alienígenes, el problema es que les conseqüències de les seves bajanades ho paga sempre el “poble”, a qui aparentment han de servir.

L'hi recomano que dediqui part o tot, com vostè vulgui, de l'immerescut sou que guanya a costa de tots, a fer obres de caritat, per comptes de fer invents amb els nostres diners.

Que tingui un bon any i passi per l'ombra “Sra. Ministra”. Fins un altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

Una rosa per les treballadores de la neteja municipal.

Parc de “trànsit” popularment parc de la “muntanyeta” efectivament parc de la “Xapuça”.

Començo a veure que les lleis de Newton (no les del meu gos, que per cert també té el mateix nom, no com a despropòsit, sinó com a propòsit), es comencen a complir, particularment la tercera molt de l’agrada del Sr. Aymami:

“Lex III: Actioni contrariam semper et æqualem esse reactionem: sive corporum duorum actiones in se mutuo semper esse æquales et in partes contrarias dirigi”.

Ras i curt en Català:

Tercera llei o llei d'acció i reacció

Sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer:

\vec F_{ij} = -\vec F_{ji}.

No es que vulgui fer veure que sé llatí, que estudiar-ho ho vaig fer, pro només em queden paraules de missa, sinó que per simple curiositat m’he informat (el saber no ocupa lloc) a:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Lleis_de_Newton.

Be a lo que anàvem, l’altre dia vaig escriure sobre el parc en qüestió i en les següents 48 hores el meu parc, brillava de net, dues Sres. dels serveis municipals van treure unes quantes bosses de tifes i runa i el van deixar a punt de revista, la màquina de neteja tan cara de veure per aquestes llars, també i va deixar la seva empremta i en vaig veure uns que netejaven els contenidors de deixalles, no se si anava tot en el pac o si va ser casualitat, pro com deia al principi crec en la “Lex III” dels principis de Newton. Amb un però, la zona de les deixalles feia i fa fàstic, plena de brossa fora dels contenidors, pro no es pot tenir tot.

Estic content pro no satisfet, la netedat en els nostres parcs hauria de ser una cosa habitual, no solament abans de les eleccions sinó sempre, es clar que el “civisme” tampoc ajuda i haig de dir que hi ha molt porc@ solt, gent que tiren per terra papers, paquets de tabac, llaunes, botelles, restes de menjar, gent que deixa els gossos solts i ja sa sap si “caguen” i si no ho veus, no ho reculls i altres que a pesar de col·locar-los dintre dels pipicans, no recullen del terra, serem polits aquesta vegada, les “deposicions”, gent que es dedica als “grafits”, etc.

Partint del principi de que “no es més net qui més neteja, sinó qui menys embruta” voldria aconsellar si m’és permès, que el ajuntament dediques menys diners a netejar i es dediques a perseguir qui embruta, o no s’aplica allò de qui embruta paga? Si per comptes de netejar tant i pagar tant per la neteja, tinguéssim vigilants que impedissin que s’embrutés i sortiríem guanyant tots i el que no complexi “garrotada”, primerament informant i advertint, desprès multant pro sense sanció econòmica (que tinguin que anar al ajuntament a retirar la sanció) i finalment multant i incrementant les multes als reincidents, d’això se’n diu “educació cívica” en diferents etapes, per cert els “cartellets” els qui son tan propensos els del ajuntament, no serveixen per rés.

No estic satisfet, perquè de les moltes “xapuces” que hi han en el parc, nomes s’han limitat a rentar-l’hi la cara i això no canvia rés de les coses que estan mal fetes, però en aquest cas els hi donaré un temps de treva, a veure si son capaços de arreglar lo que està a totes llums, mal fet.

Passegin una mica que els hi anirà bé. Passiu bé i fins un altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

2008

Festa de l'Independència?

Dependència o independència de Catalunya?

Un bon amic meu, m’ha fet arribar el següent escrit en Castellà, d'Alfons López Tena que és vocal del Consell General del Poder Judicial, el qual he traduït al Català, espero no haver perdut ni una coma del seu sentit i el publico en el meu bloc, perquè trobo que les reflexions són molt interessants i toquen la rel del problema, que cadascun tregui les seves pròpies conclusions.

ALFONS LÓPEZ TENA.

Desprès de trenta anys de democràcia estable, sòlidament ancorats en la Unió Europea i l'euro, impensables els colps d'estat, integrats En la globalització i pròspers, és hora de fer balanç sobre si li convé a Catalunya seguir a Espanya.

Excepte efusions líriques, amenaces gonadals i acusacions de deliri psiquiàtric (idèntiques a les practicades per la dictadura soviètica), no se sent a Espanya cap argument que justifiqui la dependència de Catalunya.

Els unionistes catalans, excepte una certa apel·lació a la resignació I la rutina, tampoc raonen, inclús recorren creixentment al escarni i l'amenaça, ací més pròxims als usos de la dictadura Maoista.

És normal esta afàsia, que s'intenta ocultar davall abundants brams, perquè el fonament econòmic de la conveniència de pertànyer a Espanya ha desaparegut. Ja no és l'estat espanyol qui té moneda i determina els tipus de canvi, els tipus de interès i els aranzels d'importació i exportació. Ja no hi ha mercat Espanyol, ho ha absorbit l'únic europeu, i és Brussel·les qui pren aquestes decisions i s'obra a la globalització, amb el resultat inevitable de la disminució de la importància relativa del antic mercat protegit: avui Catalunya ven a la resta de l'estat menys del 40% de la seva producció, i importa d'allí menys del 35%. A Catalunya la dependència ja no li és compensada per l'accés privilegiat al mercat espanyol, que a més s'ha convertit en arriscat per ser el únic que els productes catalans són boicotejats pel fet de ser-ho (pràctica del 21% dels madrilenys, segons ABC).

Només li queda a Espanya un mecanisme d'actuació econòmica, la inversió pública, i les dades i fets són eloqüents: desprès de dècades de detraure cada any el 10% del PIB català sense invertir a Catalunya ( 19.200 milions d'euros el 2005), es desplomen els Serveis Públics que gestiona Espanya i porten la seva E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, Etc.

Què reben els catalans a canvi de l'espoli fiscal? Ni tan sols la transparència, perquè els balanços fiscals, públics en la Unió Europea, Alemanya o Regne Unit, els oculten a Espanya tant Els governs del PP com els del PSOE.

Què amaguen? Tampoc a l'hora de comprar empreses espanyoles és un avantatge estar A Espanya, perquè la presa de control catalana és bloquejada d'una u una altra manera, i contra ella es blande la Constitució i la xenofòbia, Que no s'invoca enfront d'opes alemanyes o italianes.

A l'espoli de l'estat i l'explotació monopolística dels serveis públics privatitzats s'afegeix la penúria de la Generalitat.

Només una dada: desprès de trenta anys d'autonomia, i per a 7,5 milions d'habitants, el Pressupost català és de 32.000 milions d'euros. Desprès de vuit anys de Autonomia, i per a 5 milions d'habitants, el pressupost escocès és De 46.000 milions d'euros. Escòcia en vuit anys ha aconseguit el doble per habitant d'allò que s'ha aconseguit per Catalunya en trenta.

Mal negoci és avui Espanya per a Catalunya: privada de política fiscal, crònicament objecte de desinversió pública, discriminada fins en tractats internacionals (eixos que firma l'estat espanyol prohibint que utilitzen l'aeroport de Barcelona els avions des de o cap a Toronto, Miami, Mèxic, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicotejats els seus productes, rebutjats els seus compradors com estrangers hostils, a qui li interessa continuar la dependència? Algú podria explicar algun avantatge comparatiu de la dependència respecte a la independència? (si pot ser, sense insultar).

El problema de Catalunya s'anomena Espanya, que es dedica, per mitjà del aparell de l'estat que els catalans paguen, a bloquejar tots els seus projectes: ni connexió ferroviària del port amb Europa, ni serveis públics que funcionen, ni inversions en infraestructures, Ni TGV a Europa, ni presa de control d'empreses espanyoles, ni aeroport intercontinental, ni res de res.

Ja estan aconseguits els objectius modernitzadors comuns a catalans i espanyols, Espanya ja és democràtica i europea, però tan adversa a La diversitat com sempre, no es concep com plurinacional sinó com a unitària, i percep als 'diferents' no com un actiu a promoure sinó com una molèstia a eliminar. Proclama que Catalunya és Espanya, però pensa i actua que Catalunya és d'Espanya. Una possessió.

Intentem de bona fe una correcció de l'espoli fiscal, el domini polític i la discriminació econòmica i cultural. Vam estendre la mà per a només rebre insults, boicots i enganys, i un Estatut que no s'aplica ni compleix, perquè aquest govern espanyol, com els anteriors, No té per què complir la llei quan afecta Catalunya. No passa res, ja ho avalaran com sempre els tribunals Suprem i Constitucional, que per a això els anomenen el PP i el PSOE.

S'equivoquen: bloquejada davall Espanya, maltractada a Espanya, insultada per Espanya, farta d'Espanya, a Catalunya només li queda un camí: la Independència.

Espanya té molt a guanyar amb un Estat català, perdria un membre descontent i problemàtic però guanyaria un bon veí i amic, i podria superar els bloquejos que pateixen les llibertats i la democràcia per causa d'una estructura institucional concebuda i practicada per a asegurar el domini d'una majoria nacional espanyola sobre les minories nacionals. Com ja va advertir Burke, és aquest domini la causa de les mes grans corrupcions de l'ordre constitucional.

Va dir Azaña que per a mantindre Espanya unida calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, mètode que qualificava de bàrbar però efectiu. Els bombardejos ja no són possibles, i Espanya no ha aprés en el seu lloc el mètode de guanyar l'adhesió cordial i interessada de els catalans. en el fons, tant dóna. Es posi com es posi, l’Independència de Catalunya és ineluctable i inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha començat el compte arrere.

Alfons López Tena és vocal del Consell General del Poder Judicial.