Contra gustos, colors!

Fotografies Igualada Octubre 2009: http://picasaweb.google.es/josepm.torras/IgualadaFinalsOctubre2009#

“Errare humanum est, diabolicum perseverare”

Errar es humà, però diabòlic perseverar en els errors.

Avui parlaré de perquè soc com soc, escric com escric i dic el que dic. Potser trobareu a faltar aquella crítica punyent, però avui ni en tinc ganes, ni crec que toqui. Ja n'hi ha prou amb la que cau. De la situació actual que cadascú en tregui les conseqüències i els paral·lelismes que cregui adients.

Una bona part de la meva moral me la va inculcar el meu pare, home dur i recte, tant amb els seus com per la seva forma d'actuar. Em va fer comprendre el que era la honradesa, l'ètica i la paraula donada. Em va ensenyar a no mentir, a no ser hipòcrita i a enfrontar-me a les meves debilitats. Em va inculcar que un home (en el sentit genèric de la paraula i per tant sense connotacions masclistes) ha de tenir aquestes qualitats tant en el seu pensar, en el seu dir, en el seu quefer i ha d'aprendre dels seus errors.

Recordo també que quan portava les notes a casa, - jo era un estudiant molt irregular, en certes coses, les que m'agradaven, era dels millors i en les que no m'agradaven o no em satisfeia la forma d'ensenyar del professor, era una mica "desastril-lo", no de zeros, però si d'aprovats raspats - el meu pare mai m'afalagava per les notes bones, sinó que sempre em criticava les dolentes. Encara que jo hagués fet un esforç i hagués millorat d'un més a l'altre, no n'hi havia prou. La meva obligació, deia, era treure bones notes. Aquella forma d'educar m'ha fet perfeccionista i per la meva manera encuriosida de ser, m'he fet també un autodidacta. Pel que fa a l'ètica, honradesa i ser home de paraula no em toca a mi jutjar-ho. El que si intento fer sempre, és harmonitzar el que penso, el que dic i el que faig.

La conseqüència de tot això és que no m'agrada quan la gent pública es fa propaganda de les seves obres, de com les fan o del bé que les fan, perquè és simplement el que pertoca. Per tant:

· Complir amb l'obligació, quan es té una responsabilitat, no és cap mèrit. Faltaria més.

· Fer bé les coses que t'han estat encomanades, és el que toca.

· Ser honrat és el que s'espera de tots i cadascun de nosaltres.

· Dir les veritats tampoc és cap mèrit, encara que en certs ambients sigui quasi un esport de risc.

· D'ètics ho hauríem de ser tots, encara que realment hi hagin moltes tentacions per no ser-ho.

· Tenir paraula, tampoc té cap de mèrit, encara que a vegades, estem temptats de no mantenir-la. La frase "val mes cinc minuts vermell, que tota la vida verd" que fan servir alguns per justificar-se, és la negació de la paraula i sense paraula no són res.

He comés molts errors en la vida, però he après de tots ells i mai m'ha encegat l'ambició. Tinc el que tinc i crec fermament que trencar els meus principis no em faria més feliç.

No vull donar lliçons a ningú. Ni vull fer de pare, ni tan sols d'avi, que això ja ho exerceixo quan pertoca i sé que molts no combregaran amb les meves idees, perquè ells viuen en un altre món o simplement es regeixen per unes altres regles de joc.

Però les coses que estan passant aquests moments al nostre voltant i que estan creant tanta preocupació i alarma social - a uns pels fets en si, i a altres per allò de que "quan vegis la barba del veí afaitar, posa la teva en remull" - potser ens facin reflexionar a tots plegats una mica. Sinó per intel·ligència, per por, o per prudència.

Que ser honrat, ètic, persona de paraula i responsable, sigui la norma i no l'excepció!

Fins un altre i ànims que no som tan dolents!

Josep M. Torras Payerol

Barra lliure, per fer brindis al sol!

Realitat virtual o una entelèquia per vendre fum?

Segons una de les definicions de Winkipedia:

"La Realitat virtual és un sistema o interfície informàtica que genera entorns sintètics en temps real. Representació de les coses a través de mitjans electrònics o representacions de la realitat, una realitat il·lusòria, ja que es tracta d'una realitat perceptiva sense suport objectiu, sense xarxa extensa, ja que existeix només dins de l'ordinador. Per això pot afirmar-se que la realitat virtual és una pseudorealitat alternativa, perceptivament parlant"

Aquest introit ve compte perquè des fa molt de temps veig que els inquilins temporals de l'Ajuntament d'Igualada, els d'Entesa, fan servir profusament aquesta entelèquia per substituir la crua realitat per una realitat il·lusòria tal com ve definida, sols que no és dins de l'ordinador sinó en el seu cervell i en el d'algú que se'ls creu.

En alguns casos ho fan al presentar projectes que semblen molt estudiats, estructurats i professionalitzats, i amb aquest fum enterbolir els electors, quelcom que la majoria de vegades, ha estat concebut simplement per fer soroll purament electoralista i propagandístic, sens cap voluntat de que acabi sent res concret. I aleshores fan servir els mitjans i departaments de l'Ajuntament de manera absolutament partidista. I així virtualitzen llurs deliris de grandesa, que difícilment s'arribaran a materialitzar ja sigui per dificultats econòmiques, per la pròpia dificultat o per manca de recursos humans, logístics o legals.

Els programes CAD/CAM son un gran instrument en mans dels professionals i ajuden enormement a evitar errors, que fora de la virtualitat serien molt costosos. I es fan servir sovint per estalviar i racionalitzar costos. En mans dels polítics la virtualitat es converteix en una promesa, que no hi ha cap obligació de complir, però que es ven com si fos un fet en el mon real. Simplement deformen la realitat i l'anticipen, fent creure que ja està fet i així obtenir-ne ja els rèdits polítics. Com si amb una gràfica, una imatge o una paraula, tal com ho fan tan sovint, quedés alguna cosa més, que la mateixa hipocresia i falta d'escrúpols de sempre. Perquè l'obra queda per fer. Més ben dit queda en el paper, i la promesa no es compleix.

La primera mostra de virtualitat, la vaig veure exercint de secretari de l'Associació del Barri de les Flors, en la reforma del parc del Transit, per dir-ho d'alguna manera. Entre plànol virtual que se'ns va ensenyar i la realitat que hi ha, no necessita comentaris, només cal donar una volta pel parc, per veure la xapuça que hi van fer.

Desprès n'he vist unes quantes d'altres més, fetes sempre per uns sapastres maldestres que només volen enganyar:

• World Trade Center WTC. Que ara ves per on, no es fa realitat per culpa d'uns d'ERC de la Generalitat. No diuen que el problema és que algú dels que mana no es va mirar la llei (per una manca de previsió espatarrant) i que es va gastar els diners públics com si fos deixar-se l'aixeta de l'aigua oberta. No em puc imaginar el que hauria passat si això ho hagués dit un del PSOEc del govern tripartit, perquè aleshores no haurien pogut donar les culpes als altres i s'hauria vist tota la seva incompetència. O potser no, perquè la imaginació virtual hauria trobat algú a qui tirar-li el mort. Ningú dels que mana vol assumir que la gran realitat virtual, sense cap estudi ni de viabilitat ni econòmic, costa 70 milions d'euros. Una bagatel·la que que sembla segons ells, no hi haurà cap problema per trobar. I si no, Déu no ho vulgui, i no els treuen de les fons inesgotables del seu fons de rèptils, acabaran caient al damunt de les ja molt sofrides espatlles dels ciutadans.
• Outlet de Can Riba. Vull dir Can Roca, en que estaria jo pensant! Realitat virtual, preparada en tres setmanes per afavorir un familiar i de passada, per tocar els nassos a l'Ajuntament veí.
  
• Palau de Congressos. Virtual, virtual.
  
• Escorxador. Tenim la nau central. N'Aymamí declara que per totalitzar la part que manca del virtual projecte, es necessita una inversió "vuit" vegades més gran i es queda tan ample. La imatge virtual d'aquest projecte s'ha estat fent servir des de fa 5 anys, sent els llocs en els que es desenvolupaven les activitats uns altres.
  
• Pàrquing de la plaça de les Tortugues. Pel que l'ajuntament va fer una ampliació de Capital d'uns € 800.000, el pàrquing no es farà, els diners que hagueren pogut servir per no haver de demanar crèdits al banc per sobreviure, no sa sap exactament que és el que n'han fet els de SIMA.
  
• Pàrquing de la Massuca i reforma del Mercat. Quelcom absolutament virtual.
  
• Edifici de cal Font. De realitat virtual a forat negre. Per cert algú en sap quelcom de la pròrroga? Els diners d'aquesta especulació (socialista!?) urbanística van servir per reformar l'Ajuntament. I ves per on, aquest no es una realitat virtual, clar que la caritat ben "entesa" comença per un mateix. Encara que la virtualitat amb la que es va justificar (que tots els serveis es centralitzessin en l'edifici que seria funcional i modern) continua sent un conte xinés. Ja es veu que les oficines són per tot arreu. Els serveis estan mal ubicats, el treball mediocre, i l'estètica discutible. Però les factures ben reals. I el que costaren passen dels 9 milions d'euros... Aquesta seria d'utilitat virtual, no?
  
• Escola bressol sota la Cotonera. Projecte virtual i esperpèntic, menys mal que van rectificar i amb aquest sis o set projectes virtuals mes.
  
• El pàrquing del nou Hospital. No és virtual, per desgracia de tots, però com si ho fos. En aquest cas, és com un pou sense fons, pels diners que s'hi perden. Per "corretgir-ho" SIMA, amb l'ajut del govern, ens intenta fer pagar sigui com sigui, posant noves places de Zones Blaves i fent carrils bici als voltants de l'Hospital, de jutjat de guàrdia, per la seva perillositat (ja hi ha hagut algun accident) a fi d'empènyer al ciutadà a emprar aquest monument a la incompetència.
  
• Finalment i me'n deixo uns quants, ja em perdonareu, jo visc en el mon real. Museu de Premsa a la Cotonera. Radio, televisió, Vanguardia, etc. Anunciant-ho. Aquesta es la bona? O només és per donar feina a algún "col·lega" que fent el projecte ja es farà l'arroç?
  

Desprès de tanta virtualitat, i tal vegada m'equivoqui, però segurament ens passarà com amb aquell que cridava que venia el Llop i al final ningú se'l va creure quan va venir de debò.

Els que són una mica assenyats, desprès de veure aquesta profusió de tants projectes de realitat virtual, potser arribaran a creure que estem en el món de Matrix i haurem de viure també virtualment. Deixem ja a part el que totes aquestes idees fossin viables, que econòmicament tinguessin sentit i es podés justificar la seva necessitat social... Semblen més el somni megalomaniac d'aquells que els falta un bull i que abans deien que n'hi havia més fora que a dins. De quants milions d'euros estem parlant? De 100 o 150? Quan resulta ser que l'Ajuntament d'Igualada és un dels mes endeutats d'Espanya. Té un deute de 40 milions d'euros només contant el directe de l'Ajuntament, sense sumar-hi el de les empreses Municipals... I fa ben poc va haver de refinançar una tercera part del deute (12 milions) perquè sinó no es podien pagar 40 euros per llibres als escolars o per altres peregrins arguments que es van fer servir.

En fi que cadascú pensi el que li sembli i els que vulguin pensar una mica més i treure conclusions, que les treguin. Jo de realitats virtuals per vendre fum, ja n'estic fins el "gorro". I el que menys tolero en aquesta vida son les ofenses a la intel·ligència. Ja seria hora que els ciutadans s'impliquessin una mica i no es deixessin engatussar més per aquests xerraires de fira que et venen una manta, te'n regalen una altre i que finalment, sense adonar-te'n et quedes sense mantes i cartera.

Fins un altre.

Josep M. Torras Payerol