Poca broma!

Ja em perdonareu l'acudit fàcil, però és que no m'he pogut resistir.

Ara que esta de moda el POUM, he rescatat el cartell que acompanya el text.

El lema seria: Els socialistes, - almenys els d'Igualada - de marxistes leninistes han passat a empresaris neoliberals, íntims de la dreta. Renoi quin canvi!

Si el meu avi aixeques el cap!

Visca el POUM! El nou "of course".

http://www.igualada.cat/avan_poum/

No m'ho tingueu en compte, deu ser cosa del calor.

Bones vacances!

Josep M. Torras Payerol

Igualada, "barra" lliure?

Més del mateix.

Fent un "flash-back" mes aviat curt en el temps, he trobat aquest article d'en Jordi Puiggròs, que és la continuació natural del WTS (World Trade Scorpia) i encara que està escrit uns dies abans que el meu sobre el tema, conserva tota la frescor i vigència. Simplement felicitar a en Jordi per la seva valentia, estranya virtut en els temps que corren i per intentar despertar amb els seus crits en el desert - ja som dos - a aquesta societat endormiscada, avorrida i fastiguejada d'uns polítics amb un nivell de pena, que es dediquen a "batalletes" d'a veure qui la te més grossa, perquè el seu enteniment no dona per més, mentrestant ens estan embolicant a tots en les seves desventures i al final ja veurem qui ho arranjarà, els ciutadans com sempre acabarem de cornuts i pagant el beure i sinó al temps.

Embolica que fa fort.

Certament, a alguns polítics d'aquesta comarca els va la marxa. Llàstima que de tot plegat els que acabem rebent siguem sempre els mortals acostumats a pagar hipoteques, sofrir per arribar a final de mes, o engruixir la llarga llista d'aturats. Mireu, en època de vaques grasses fins i tot fa gràcia. En moments com els què vivim, certs moviments dels què teòricament viuen a costa nostra no només són denunciables. Són veritables suïcidis als que ens arrosseguen. Pura violència política de gènere.

La notícia que l'Ajuntament d'Igualada aprovarà la setmana vinent un projecte que ha de possibilitar la construcció del suat "outlet" en una punta de la ciutat, a tocar de l'A-2, ha provocat una corrua de reaccions de tota mena i, probablement a partir d'avui, un abans i un després per al concepte polític de la Conca d'Òdena, completament acabat, dilapidat i enterrat per molt de temps. El Pla Director, l'augment de poder de Teo Romero, les estranyes aventures de les empreses municipals d'Aymamí, el pacte CiU-ERC del Consell Comarcal, i les últimes passes per dinamitar-lo -amb estret resultat de votacions inclòs per part de tots els consellers socialistes, alguns conxorxats amb CiU- han acabat per formar un preparat químic d'alta potència explosiva que va camí de convertir-se en un escàndol que deixaria en ridícul qualsevol episodi obscur dels primers anys de la democràcia a Igualada.

No som tan idiotes com per veure que, darrere de l'operació de l'outlet d'Igualada, s'hi amaga un gest amb una càrrega política de profunditat molt evident, que pot acabar esquitxant fins i tot institucions socioeconòmiques que havien acabat, cansades i fastiguejades, per oblidar-se de l'Ajuntament i dirigir les seves esperances cap a d'altres indrets. Òdena va passar al davant amb el projecte de l'antiga Scòrpia i, pel que es veu, això no pot ser. A partir d'aquí, apareix com un bolet un projecte molt interessant però que, per les seves particularitats, pot provocar molt fàcilment comentaris incòmodes que convindria, a qui correspongui, evitar amb completa transparència.

Ens hem estat cinc anys deixant passar el tren de l'outlet amb ambigüitats -per part de tothom- i ara, com passa en moltes coses de la vida política, social i cultural d'aquest territori, tenim dues coses del mateix. De cop i volta, ens arriben en tres mesos de diferència dues empreses de fora disposades a deixar anar els calés -molts calés- pel nostre territori i callar de cop totes les boques reàcies a pensar que els nostres camps de secà servirien per omplir botigues, McDonald's, cinemes com Déu mana i boleres de colors.

I, embolica que fa fort, a més dels dos hotels que hi ha avui, que no fan ni cinc de calaix, se'n preveuen tres més, amén del desaparegut hotel previst en el seu dia a Cal Font, en una operació municipal immobiliària de la qual se'n parla molt poc però que, si l'oposició fos de veritat oposició, donaria molt per parlar. Com pensen omplir, tants hotels, tantes botigues, tants restaurants? Insisteixo, com feia fa alguns dies en un article titulat "World Trade Scorpia", que en aquest territori -anomenem-lo com ens doni la gana- fan falta tants projectes emprenedors com sigui possible. Benvinguts siguin tots ells. Però això no treu que cadascú faci el que vulgui amb una atribuïda autonomia i sobirania municipal que, a aquestes altures, quan l'empresa on hem treballat tota la vida pot acabar en una república caucàsica i el món és global, fa riure i no té cap mena de sentit. No podem entendre Igualada amb els seus ridículs 8 quilòmetres quadrats, com tampoc Montbui, Òdena, Piera, la Pobla o Jorba poden pensar-se que tenen el futur del món a les seves mans. De què? A l'altra banda, l'Ajuntament d'Òdena, que també va per la vida a la seva bola, presenta un projecte beneït pels amics d'en Montilla, assegurant per tot arreu que la "seva" proposta triomfarà als feréstecs passadissos de la Generalitat davant la "pataleta" d'Aymamí i els seus adlàters, que, diuen, no pinten res de res Bruc enllà.

Certament, aquest no és l'exemple que hauríem de donar als nostres fills, si és que realment pensem que pensen.

Qui respondrà el dia que ens demanin comptes?

Jordi Puiggròs

http://jordipuiggros.blogspot.com/

Periodista

Carnívor i depredador.

Requalifica que fa fort, o quan es perd la vergonya.

Vagi per davant com sempre i no em canso de repetir el meu respecte per les persones i la meva crítica per com actuen.

Aquests últims dies he assistit estordit a un fet que està fora de la meva capacitat de comprensió.

Resulta que l'Ajuntament d'Igualada presenta al ple la requalificació d'un terreny de industrial a sol urbà d'ús comercial, recreatiu i hoteler, fins ací tot correcte, però si analitzem el fet de una forma raonada, es quan hi trobem el mal ús que es fa del poder.

• El projecte te tres setmanes, si, si, tres setmanes, del no res a estar requalificat el terreny, record "Guinness" de planificació i pel Ajuntament el projecte aprovat amb més rapidesa de l'historia, segur que ni a Marbella anaven més despresa, en època d'en Franco.
  

• Que el propietari del terreny tingui vinculacions familiars amb el primer tinent d'Alcalde de l'Ajuntament, evidentment no hi te res a veure!
  

• Que el advocat que presenta el projecte sigui secretari d'empreses Municipals d'Igualada tampoc te res a veure, ell es un professional i el lloga qui vol! Faltaria més!

• Que en el criteri "utilitat publica" per justificar l'aprovació del projecte, es faci servir el "outlet" - cinc anys donant llargues als de Fagepi amb una prepotència que feia fastig i ara correm-hi tots, que se'ns escapa el tren - és del tot normal!

• Que un ajuntament veí hagi fet els deures amb un projecte incloent l'"outlet", desenvolupat sense preses, com cal i amb cara i ulls, tampoc hi te res que veure.

• La Generalitat només donarà permís a dos "outlets" a tot Catalunya. És que hi ha alguna possibilitat de en donin dos de junts a l'Anoia? A que bé ho de "utilitat publica" amb les mans buides en aquest aspecte. Tot normal?
  

• Que es requalifiqui amb l'eufemisme de comercial, recreatiu i hoteler, sense cap condicionant al terme d'"utilitat publica" perque inclou un "outlet", fa pudor de socarrim, que passa si no si fa un l'"outlet" i sí altres coses que no son d'"utilitat publica"?

Em pregunto com podem tenir a l'administració local, gent amb aquest nivell de desvergonyiment, que a l'hora de fer "entrar el clau per la cabota", son capaços de jugar sense escrúpols, amb el peregrí i hipòcrita argument, que si l'oposició no ho aprova, és que van contra empresaris "emprenedors" i contra la creació de llocs de treball, només a efectes de fer xantatge polític, per aconseguir la seva finalitat. Quina barra!

En vistes de tot això, podem arribar a la conclusió i proclamar als quatre vents que l'Ajuntament d'Igualada en el futur, aprovarà qualsevol requalificació de terreny d'ús industrial a comercial, recreatiu i hoteler, sempre que es faci menció a un "outltet" - com més en demanin millor –, hi hagi una relació de parentesc amb algun dels regidors i sigui un projecte que toqui els "bemolls" a algun ajuntament veí, amb aquestes premises la requalificació està assegurada en un màxim de 21 dies des de la creació del projecte; ho que després es faci en el terreny, no anirà lligat a la condició per la qual es considera d'"interès públic" i a partir d'aquí, campi qui pugui.

Em dóna l'impressió que aquesta colla de socialistes i adlàters de l'ajuntament, han arribat a un nivell altament perillós - pel ciutadà – de un "tant menfotisme" que s'ho haurien de fer mirar i de fen-s'ho mirar tots plegats; els vots no son una patent de corsari i aquests ja fa dies que voregen la línia, tan a efecte de decisions presses, com a efectes d'endeutament, al cap i a la fi s'estan jugant els nostres i qualsevol dia la passaran, si no ho han fet ja i aleshores correm-hi tots.

Espero que els ciutadans ho tinguin en compte en les pròximes eleccions i si no és així, serà que tenim el que ens mereixem.

Una última pregunta, quants hotels es creuen que Igualada pot assolir? Es pensen que això és Las Vegas o què?

Fins un altre i a veure si ens espavilem, que estem tots una mica endormiscats.

Josep M. Torras Payerol

PD: Que ho fa que els del PPc votin sempre amb els socialistes vorejant la submissió o exercint de "oposició de l'oposició", quan hi ha temes en els que els seus vots son imprescindibles? El bé d'Igualada o una altre cosa?

On es el gall?

Partits, congressos i democràcia

La Pilar Rahola ha publicat el següent article a la Vanguardia que he traduït bonament al Català amb alguna ajuda mecànica, ja perdonareu si hi ha algun castellanisme, però m'ha semblat prou interessant per abonar en lo que vaig escriure jo sobre els dos congressos el del PPc i el de CDC, hi han bastants punts en comú, o haig de dir de sentit comú?

En les regles de la societat mediàtica, els reis són els polítics díscols. Els díscols o els castigats, tant munta, perquè ambdós donen lluentor a les notícies insulses que generen els congressos dels partits. És tal la sensació que tot està fet, cuinat, deglutit i servit per oferiment de les masses, que quan apareix una audaç Nebrera, o un pertinaç Castells, o quan els Madí i els El Vendrell són sonorament castigats, la revolada adquireix dimensions de festa major, com si per fi passés alguna cosa, allí on mai passa res. Fins i tot, a manca d'un mos, fins i tot ens engolim amb gust una simple xiulada contra algun convidat.

Els resultats a la búlgara, que vénen sent el segell de distinció dels partits, des que existeix la democràcia, es veuen quelcom esquitxats per aquestes alegries inesperades, sobretot les que protagonitzen solitaris Robin Hood. I és cert que, vesteixo en perspectiva, alguna cosa ha canviat des de la transició, quan la dinàmica dels partits era, pràcticament, un calco del més pur estalinisme. Zapatero va arribar amb unes primàries i el congrés d'ERC, malgrat ser una baralla de galls, que no un debat seriós de projectes, també va oferir un plus de debò democràtica. Però, amb algunes dignes excepcions, que generalment van quedar en aigua de maig, els partits espanyols continuen oferint un esquema rotundament antic, que difícilment té cabuda, i sobretot credibilitat, en el dinàmic i exigent segle XXI.

En l'era de les autopistes de la comunicació, quan la mentida d'un polític és contrastada al segon per desenes d'informacions que arriben des de la xarxa, quan els ciutadans aprenen a assumir el seu protagonisme i opinen de qualsevol manera, en aquestos temps de poc amor al dirigisme, els partits realment són cossos d'una altra galàxia. Quins són les virtuts del bon militant, aquelles que li garantiran poder medrar en el futur? Amb el sistema actual, on no hi ha líders sinó servidors, on la llibertat d'expressió queda subscrita a la categoria d'exercici sota sospita, i on els que triomfen són els que confonen el servilisme amb la lleialtat, és difícil imaginar que els millors arriben a dalt. És cert que els que arriben tenen virtuts indiscutibles - no en va han superat una àrdua carrera d'obstacles -, però de quin tipus? Més enllà de la capacitat pel lideratge, que se'ls suposa, la majoria han d'haver estat grans conspiradores, magnífics serfs i, sens dubte, posseïdors de resistents estómacs, no en va hauran hagut de menjar-se molts gripaus. A diferència d'altres sistemes democràtics, on impera el paper de l'individu per sobre de la maquinària, en el nostre sistema, la maquinària devora de tal forma al militant, que només sobreviu el que baixa el cap.

Per descomptat, hi ha fractures en aquest sistema petri i torno al fenomen en apogeu del díscol, capaç de marejar i fins a deslligar un congrés bé lligat. Aquest fenomen neix de la pròpia evolució dels partits polítics o ha de veure amb la importància que adquireix un titular en la societat actual? Creo més aviat el segon, perquè si no fora pel paper mediàtic que adquireix qualsevol militant amb caràcter, capaç de plantar-se davant una estructura rígida, els partits no li donarien ni veu. No obstant això, a diferència del segle XX, quan el poder requeia, gairebé exclusivament, en l'aparell del partit i, per tant, en els seus comissaris caps, al segle XXI el poder està més repartit, i un comissari polític pot versi retratat, xiulet apunt, en el telenotícies de les nou. A més, el rebel sempre és estimat per la premsa, de manera que adquireix un protagonisme i, amb ell, un poder que un partit polític no pot menysprear fàcilment.

Aquesta és la lliçó que haurien d'aprendre els partits polítics espanyols, que, o evolucionen i democratizan la seva estructura, o seran devorats per les Juana d'Arc que els neixin en les seves entranyes. O que els vengen de fora... El cas del PP és emblemàtic: va aconseguir portar fins a el atipament a Josep Piqué, el liberalisme del qual no va poder engolir el dirigisme implacable del carrer Gènova. Però, fugit Piqué, els va créixer una Nebrera, i així, probablement, fins a l'infinit. Els partits polítics no podran mantenir molt temps aquesta estructura del segle XX, ancorada en els principis de l'autoritat indiscutida, la fidelitat pètria i la falta absoluta de llibertat. No podran perquè estem al segle XXI.

De moment, no obstant això, mantenen el seu caduca estructura, amb notable persistència i eficàcia. L'últim congrés, el del PSC, serà també l'últim exemple. Està clar que el PSC hauria de tenir grup parlamentari propi, ho volen els militants, ho exigeix la coherència històrica i ho reclamen líders carismàtics. No obstant això, ho tindrà? Mancant miracle, per descomptat que no. I no ho tindrà perquè el PSC és un gran partit, ergo té més interessos que ningú per blindar-se de possibles excessos llibertaris.

No ens enganyem. Tots ells són partits democràtics amb líders demòcrates. Però on menys democràcia hi ha és a l'interior d'aquests mateixos partits democràtics...

Pilar Rahola – La Vanguardia

www.pilarrahola.com

L'aigua es més clara i més neta, prop de la font.

Exercici de higiene democrática per la meva part o la meva crònica del congrés dels meus, CDC.

Fa dies que reflexiono, si he o no he de parlar sobre el meu partit CDC, internament ja ho he fet, la critica es bona si no s'aspira al lloc del criticat, sinó no es fa per enveja o si simplement es fa amb el cor a la ma i deixant d'imaginació lliure, també encara que objectiva la critica ha de ser sincera, veraç i que surti de l'ànima.

No sé si jo compleixo aquestes premisses que estableixo jo mateix, però ho intento i si no ho faig, educadament admeto la critica o la discrepància, mai no he aprés res de ningú que em donés per la seguida i si d'una critica lliure.

Excusat dons per aquest introit, passo a donar la meva opinió sobre el congrés de Convergència que era per cert el meu primer i pot ser serà el darrer si les coses no canvien molt.

Massa parafernàlia, molt professional i espectacular la posta en escena, xapó per la trobada de blogaires, realment enriquidora, sobre tot per part dels independents, un encert deixar entrada lliure a la ponència 4. En Marc Vidal http://www.marcvidal.cat/ realment brillant, el seu "Power point" Sociopolítica 2.0, per la seva senzillesa, la seva concreció i la definició de política, com a article de consum:

"Imaginem:
Empresa amb producte ineficient, escolta als clients cada 4 anys, menteix descaradament, critica a la competència constantment, no pots reclamar mai.
Compraríem el seu producte?"

Jo la trobo simplement genial, servirà perquè algú es replantegi el fons i les formes? Esperem que si.

Ho sento si algú s'ofèn, però a l'escenari només hi vaig veure un polític de veritat, en Jordi Pujol, ell com sempre, autèntic, fresc, improvisador, comunicador com pocs, dona trempera i encara que el seu discurs no té rés de nou, és engrescador, la resta, un discurs de executiu, més fred que res més, la major part de les vegades llegit fil per randa, sense cap ironia divertida, sense cap improvisació, es nota un cansament i un massa temps a la cadira, una cadira que no és la bona, la que es voldria; la "claca" un deu!

Les ponències m'hi sobren, sembla un concurs de correctors de text, algunes vegades, molt poques, hi ha realment una proposta de canvi amb idees i solucions noves i factibles, la majoria d'esmenes serveixen per corregir, la gramàtica, la semàntica o el sentit d'una paraula. Això passa quan les propostes venen de dalt i no de baix. Realment molt atapeït tot plegat, però el minut de gloria per alguns és impagable, resumint hi ha millors maneres d'aprofitar el temps.

Valdria més fer un concurs previ d'idees i les més bones fossin escollides per la trobada dels ideòlegs, les millors fossin premiades amb la possibilitat que els mateixos innovadors hi col·laborin en posar-les en pràctica,. Però clar els "versos solts" no interessen massa, podrien revoltar el galliner.

Francament ja sé que som els "millors", però jo no vaig anar a un congrés de "Greenpeace" ho dic per la cartolina verda de les aprovacions multitudinàries, ni som el partit comunista de Bulgària "quasi total unanimitat", crec que hi ha molt poca crítica interna i si la que hi ha és real i no per aconseguir un lloc en la direcció, no es nota, al final el si "bwana" (que no "buana"), serveix per mantenir la cadira i el "modus vivendi" i ho entenc, dons realment amb les coses de menjar no es juga, però que ho sapiguem tots.

Crec que realment aquest no és el camí, si es vol avançar, contactar amb els votants i evitar la desafecció, de la qual tan se'n parla, hem de ser més demòcrates de fet i menys de paraula, com jo dic sempre, si tu no dones exemple, com vols que els demés et segueixin.

Finalment, no entenc les grans contradiccions de les ponències amb la realitat:

No es pot definir la Casa Gran com a paraigües per tots els Catalanistes i a la vegada discutir a veure si ens des-federem, en que quedem?

No es pot parlar de re-fundar el catalanisme i a la vegada no parlar de re-fundar Convergència, perquè si els altres i nosaltres no?

No es pot parlar de regeneració democràtica i a la vegada la major part dels càrrecs ser proposats des de dalt, perquè democràcia pels demés i no per nosaltres?

En fi com que no puc anar contra majories de més del 90 % dec estar equivocat i els altres deuen tenir raó, axis que perdoneu les meves reflexions en veu alta i no em feu cas perquè soc una minoria, molt minoritària i amb això no es va enlloc.

De totes maneres humilment invito, molt cordialment, als que trobin coherència en les meves reflexions i als que les vulguin refutar, a discutir-ho, el meu respecte per la diferencia conseqüent es mol gran.

Bé avui tocava parlar dels meus. Fins un altre.

Josep M. Torras Payerol

PD: Ah! Les pròximes eleccions les guanyarem segur, però més perquè som els menys dolents, que no pas pel contrari i si us plau no tocar al nostre aliat natural ERC, que és qüestió de fer País i sols no manarem mai més. Ja sé que les cadires de "vellut" enganxen molt, però entre la gent d'Esquerra en hi ha que tenen molta coherència i aquests se'n adonaran compte a temps, que el país no es pot deixar en mans de qualsevol, només per les cadires.

Paella de llàmantol, que no de "bogavante", a la nostra salut, els "boteruts" que es fotin!

A

Manifest de protecció contra “boteruts mentals” i “carallots intel·lectuals”.

Hòstia! Quin problema! Ara que fent gecs i mànigues començo a escriure bastant bé en Català, resulta que surten uns “pseudo-intel·lectuals” que promocionen un manifest en favor del Castellà-Espanyol, haver avisat abans que el “carpetovetònic” era quelcom en perill i els hagués dirigit cap a ADENA, que és l’organisme que te cura dels animals en perill d’extinció, ara ben bé no sé si s’hauria d’enviar-hi la llengua o els promotors del manifest.

A casa meva d’això se’n diu poca feina i clar alguns filòsofs, actors, escriptors, etc. (maleït el dia que vaig llegir “Pantaleón y las visitadoras”), com que l’idioma de l'imperi no els hi funciona prou bé en les seves professions, han d’anar tocant els “collons” al personal. La comèdia es fa als teatres i com aquestos estan vuits, els comediants han de sortir al carrer perquè no tenen clients, es venen pocs llibres i la filosofia barata, no té mercat ni futur.

Vergonya us hauria de fer, de provocar enfrontaments amb aquestes “collonades” exerciu de “terroristes de la llengua”, per comptes de promocionar, a la diversitat, la cultura, la lectura i la concòrdia entre la gent.

Perquè, per més manifestos que promogueu, els “catets” que os segueixen el joc, ni llegiran més, ni aniran més al teatre, ni adquiriran més cultura que desgraciadament en tenen ben poca, en qualsevol que sigui la llengua; tampoc aconseguireu que els rucs siguin més savis, ni fareu que l’estupidesa tingui fronteres. Menys mal que les formules i els números son universals.

Sou “assassins de la diversitat”, voldríeu que tots fóssim “mones” iguals, de la classe “mico carallot”, fins i tot l’ “homo sapiens” s’avergonyiria de vosaltres.

Dic el que dic i parlo com parlo, perquè jo vaig suportar a les meves carns una educació obligatòria de més de 18 anys única i exclusivament en “Español”, el català només el podia parlar a casa i amb els amics, actualment fent un esforç he aconseguit escriure’l raonablement bé, també parlo i escric suficientment en Anglès, Francès, Italià, comprenc el Portuguès/Brasiler, moltes paraules d’Alemany i algunes de Turc, puc parlar si més no uns quants mots amb diferents accents, en Valencià, en Alacantí, en Mallorquí, en Menorquí, en Andalús, en Manyo, en Madrileny, en Argenti, en Mexicà, etc., he viscut entre jueus sefardites que parlen “ladino”, he fet negocis amb altres jueus de tot el mon, el que menys, sap cinc llengües i això és un handicap?

Tinc amics arreu de mon, soc amic dels meus amics i no faig distincions de cap classe, parlo amb ells en la llengua que s’escaigui, on és el problema? L’empatia és la meva llengua universal.

S’ha de ser un “boterut mental” i un “pervers intel·lectual” per promocionar aquest tipus de manifest i simplement jo com a autodidacta, us declaro enemics de l’intel·ligència, de la llibertat, de l’aprenentatge, de la cultura i promotors de rancúnies i enfrontaments entre pobles i persones, que viurien millor si no existissin pobres d’esperit com vosaltres.

Si sabeu escriure, escriviu, si sabeu filosofar, filosofeu, si sabeu actuar actueu i feu-ho en tantes llengües com faci falta, això si que és riquesa intel·lectual, ho altre és simple mesquinesa.

La bilis i la verborrea, traieu-se-la com vulgueu, però no a costa nostra, deixeu-nos tranquils d’una punyetera vegada, que sense gent com vosaltres estem molt millor; per cert em prohibeixo a mi mateix, llegir qualsevol obra dels promotors del manifest en la resta dels meus dies i mirin que soc un lector empedreït, al teatre si algú de vosaltres hi te quelcom a veure, tampoc hi penso anar i qualsevol “obra filosòfica” de qualsevol de vosaltres, se la pot empassar amb “patates”, no llegeixo als disminuïts d’esperit.

Au! Aneu passant, que la borregada us espera, no fos cas que els decebéssiu, que la palla va molt cara i de rucs amb gana en hi ha molts.

Josep M. Torras Payerol

A casa meva el sol surt pel est i es pon pel oest, encara que em vulguin fer creure el contrari.

El surrealisme esta viu, la Sra. Sánchez Camacho, anomenada des d’ara la “Maravillas” és l’exemple vivent.

Encara m’estic recuperant mentalment del cap de setmana del congrés del partit popular de Catalunya, des de Dalí no havia vist res igual.

Cronologia:

El Sirera, el Fernández Díaz i la Nebrera, presenten les seves candidatures.

El Fernández Díaz i la Nebrera es posen d’acord.

Gènova nombra una candidata de consens a dit i fa claudicar a en Fernández Díaz i en Sirera, però no pot amb la Nebrera. La paraula de Fernández Díaz no val un ral.

La “Maravillas” intenta per activa i per passiva explicar ho inexplicable, que ella és una candidata de consens entre el Sirera i el Fernández Díaz. Consens de qui amb qui? Diu que els compromissaris és el que volen. Així suposo que no cal que es faci la farsa del congrés, tot pot venir de “Madriz” per consens i estalviar-se molts diners i calor, perquè per cert ni l'aire condicionat ni els ascensors van acompanyar. Quin calvari!

Intenta fer desistir a la Nebrera com sigui o més ben dit desacreditar-la, quan veu que no pot, l’hi agafa “pànic a una situació democràtica”.

Arriba el dia i fan gecs i mànigues perquè la Nebrera no aconsegueixi els avals.

Davant de l’impossibilitat d’evitar-ho, gir de 180 graus, es decideix dir que el seu congrés serà un model de “democràcia” algú d’ells sap el que vol dir això? Simplement ordenes de “Madriz” per no fer encara més el ridícul.

Frustrant i frustrat discurs de la Mato intentant enganyar a tothom dient que la candidatura de la “Maravillas” era de consens. Esbroncada general al canto.

Per l’Arenas, més del mateix, encara que en un to més moderat.

Discurs de la Nebrera, net, emocionant, intel·ligent, parlant de dignitat, d’aprendre d’haver perdut per poder guanyar, parlant de somnis com en Luter King, si més no, sincera i emotiva.

Parla la “Maravillas” fa sevir en el seu discurs respostes al discurs de la Nebrera, qui li ha dit que pot jugar amb l’avantatge, com “tahur del Mississipí”, de parlar en segon lloc!? No solament no es limita a exposar les seves propostes, sinó que mescla vius amb morts, la dignitat amb respecte als difunts etc. Replica quan no era un torn de rèplica, hi barreja al de les Açores, es veu que “hi ha morts, que ho son menys que altres” com els de l’Iraq per exemple i finalment es despenja amb un “viva la guardia civil”, “ves quins collons”, amb tots els respectes per les persones, perquè no els mossos d’esquadra o l’exèrcit o la guàrdia mora d’en Franco? Que s’ho faci mirar aquesta noia, on es pensava que estava, en un congrés de surrealisme? Per acabar-ho d’adobar, la “llisteta” dels bonificats. Content el Fernández Díaz, content el Sirera, continuen amb la “menjadora” per ells i els seus i “aquí paz y luego glória”. La dignitat, a la sola de la sabata.

Finalment les votacions donen, com no, la victòria als de “la lealtad inquebrantable”, com deia la Nebrera ja seria hora que no hi hagués seguidors de “muera la inteligencia” i perquè no de “muera la libertad”.

La Nebrera treu més vots dels esperats, però segons la “Maravillas” com Zapatero va guanyar només per nou vots en un congrés, això ho fa tot vàlid!!! Suposo que a Zapatero el va imposar algú també o no? Tot és vàlid, en el surrealisme esperpèntic.

El Rajoy en la clausura, molt poc elegant, dons és de llei felicitar tan al guanyador com el perdedor, ell no ho ha sabut fer, hi ha una dita Catalana i sense intentar ofendre a ningú, em remeto a la mateixa, que diu “de porc i de senyor se’n ha de venir de mena”. Molt bé per la “Maravillas”, de paraula per la Nebrera cap, un gran recolzament per la Mato no fos cas que hagués d'anar al psicòleg, per l’esbroncada, un “gracias por els servicios prestados i seguimos contando contigo, amigo del Acebes” pel Sirera, el noi ho accepta amb una mostra de submissió incommensurable, que per la “menjadora” es fa tot, encara que es perdi la dignitat pel camí, ja se sap que amb les coses de menjar no es juga.

Finalment la Nebrera diu que no vol tractar amb la “Maravillas”, sinó amb els “amos” de Madrid i “colorin colorado, este cuento se ha acabado”.

Punt i final d'un congres surrealista i esperpèntic.

Si amb aquest tipus d’actuacions pretenen guanyar el vot a Catalunya, podeu estar tots tranquils, és una llàstima que es margini a gent brillant per tenir idees pròpies, però per la resta dels Catalans és una bona noticia, per aquest camí, el PPc no guanyarà mai a Catalunya, i si en les generals no guanyen a Catalunya, tampoc guanyaran a Espanya. Serà el seu càstig per no entendre’ns, per prendre’ns per estúpids i perquè segueixen considerant Catalunya com una sucursal de “Madriz”. Amb gent con el Sirera els Fernández Díaz i la “Maravillas” no hi ha por.

Per cert el congrés va ser majoritàriament en Castellà que no en “Español”, per no sotmetre a una immersió lingüística als “amos” de Madrid i després diuen que "el Castellano" està en perill, no em facin riure!

PD: En la llista de la “Maravillas”, com no, el “amiguet” d’en Sirera l'igualadí Pere Calbó, espero que a l’Ajuntament d’Igualada, es moderi més que la seva presidenta i no ens faci fer brindis al sol amb la guàrdia civil, imposi una fotografia gegant d’Aznar o ens refregui la dignitat del seu partit per la cara, que tot és possible! Per cert en el tema de les banderes i aprofitant la ben “entesa” podrien proposar la d’Andorra per fer content al soci, si més no.

Josep M. Torras Payerol