Partits, congressos i democràcia

La Pilar Rahola ha publicat el següent article a la Vanguardia que he traduït bonament al Català amb alguna ajuda mecànica, ja perdonareu si hi ha algun castellanisme, però m'ha semblat prou interessant per abonar en lo que vaig escriure jo sobre els dos congressos el del PPc i el de CDC, hi han bastants punts en comú, o haig de dir de sentit comú?

En les regles de la societat mediàtica, els reis són els polítics díscols. Els díscols o els castigats, tant munta, perquè ambdós donen lluentor a les notícies insulses que generen els congressos dels partits. És tal la sensació que tot està fet, cuinat, deglutit i servit per oferiment de les masses, que quan apareix una audaç Nebrera, o un pertinaç Castells, o quan els Madí i els El Vendrell són sonorament castigats, la revolada adquireix dimensions de festa major, com si per fi passés alguna cosa, allí on mai passa res. Fins i tot, a manca d'un mos, fins i tot ens engolim amb gust una simple xiulada contra algun convidat.

Els resultats a la búlgara, que vénen sent el segell de distinció dels partits, des que existeix la democràcia, es veuen quelcom esquitxats per aquestes alegries inesperades, sobretot les que protagonitzen solitaris Robin Hood. I és cert que, vesteixo en perspectiva, alguna cosa ha canviat des de la transició, quan la dinàmica dels partits era, pràcticament, un calco del més pur estalinisme. Zapatero va arribar amb unes primàries i el congrés d'ERC, malgrat ser una baralla de galls, que no un debat seriós de projectes, també va oferir un plus de debò democràtica. Però, amb algunes dignes excepcions, que generalment van quedar en aigua de maig, els partits espanyols continuen oferint un esquema rotundament antic, que difícilment té cabuda, i sobretot credibilitat, en el dinàmic i exigent segle XXI.

En l'era de les autopistes de la comunicació, quan la mentida d'un polític és contrastada al segon per desenes d'informacions que arriben des de la xarxa, quan els ciutadans aprenen a assumir el seu protagonisme i opinen de qualsevol manera, en aquestos temps de poc amor al dirigisme, els partits realment són cossos d'una altra galàxia. Quins són les virtuts del bon militant, aquelles que li garantiran poder medrar en el futur? Amb el sistema actual, on no hi ha líders sinó servidors, on la llibertat d'expressió queda subscrita a la categoria d'exercici sota sospita, i on els que triomfen són els que confonen el servilisme amb la lleialtat, és difícil imaginar que els millors arriben a dalt. És cert que els que arriben tenen virtuts indiscutibles - no en va han superat una àrdua carrera d'obstacles -, però de quin tipus? Més enllà de la capacitat pel lideratge, que se'ls suposa, la majoria han d'haver estat grans conspiradores, magnífics serfs i, sens dubte, posseïdors de resistents estómacs, no en va hauran hagut de menjar-se molts gripaus. A diferència d'altres sistemes democràtics, on impera el paper de l'individu per sobre de la maquinària, en el nostre sistema, la maquinària devora de tal forma al militant, que només sobreviu el que baixa el cap.

Per descomptat, hi ha fractures en aquest sistema petri i torno al fenomen en apogeu del díscol, capaç de marejar i fins a deslligar un congrés bé lligat. Aquest fenomen neix de la pròpia evolució dels partits polítics o ha de veure amb la importància que adquireix un titular en la societat actual? Creo més aviat el segon, perquè si no fora pel paper mediàtic que adquireix qualsevol militant amb caràcter, capaç de plantar-se davant una estructura rígida, els partits no li donarien ni veu. No obstant això, a diferència del segle XX, quan el poder requeia, gairebé exclusivament, en l'aparell del partit i, per tant, en els seus comissaris caps, al segle XXI el poder està més repartit, i un comissari polític pot versi retratat, xiulet apunt, en el telenotícies de les nou. A més, el rebel sempre és estimat per la premsa, de manera que adquireix un protagonisme i, amb ell, un poder que un partit polític no pot menysprear fàcilment.

Aquesta és la lliçó que haurien d'aprendre els partits polítics espanyols, que, o evolucionen i democratizan la seva estructura, o seran devorats per les Juana d'Arc que els neixin en les seves entranyes. O que els vengen de fora... El cas del PP és emblemàtic: va aconseguir portar fins a el atipament a Josep Piqué, el liberalisme del qual no va poder engolir el dirigisme implacable del carrer Gènova. Però, fugit Piqué, els va créixer una Nebrera, i així, probablement, fins a l'infinit. Els partits polítics no podran mantenir molt temps aquesta estructura del segle XX, ancorada en els principis de l'autoritat indiscutida, la fidelitat pètria i la falta absoluta de llibertat. No podran perquè estem al segle XXI.

De moment, no obstant això, mantenen el seu caduca estructura, amb notable persistència i eficàcia. L'últim congrés, el del PSC, serà també l'últim exemple. Està clar que el PSC hauria de tenir grup parlamentari propi, ho volen els militants, ho exigeix la coherència històrica i ho reclamen líders carismàtics. No obstant això, ho tindrà? Mancant miracle, per descomptat que no. I no ho tindrà perquè el PSC és un gran partit, ergo té més interessos que ningú per blindar-se de possibles excessos llibertaris.

No ens enganyem. Tots ells són partits democràtics amb líders demòcrates. Però on menys democràcia hi ha és a l'interior d'aquests mateixos partits democràtics...

Pilar Rahola – La Vanguardia

www.pilarrahola.com