divendres, 30 de juliol del 2010
Els espanyolistes recalcitrants, reafirmant la Nacionalitat de Catalunya?
Aquestos dies hi hagut un gran rebombori a causa de les curses de braus. Deu ser que no hi han altres temes més importants!
No em malentengueu. A mi les curses em semblen d’una ancestralitat superada, de l'Espanya profunda i arrelada a uns hàbits i costums que no fan gens pel segle XXI. D'altre banda tinc un gran respecte pels animals. L’he anat desenvolupant a través del meu gos en “Quillo”, nom sense cap altre connotació, només perquè el seu pare es Andalus – una nacionalitat? - i és l'alegria de la vida i amb el que tinc una empatia, que fa que a vegades em senti un més de la camada.
Però ni considero que el tema sigui tant important, ni que mereixi que les reaccions de uns i altres arribin al nivell que estan arribant.
La Sra. Camacho la “jefa imposada” del PP a Catalunya - suposo que deu ser per les seves arrels i que ha de recuperar els orígens - ha presentat o presentarà una proposta perquè les curses de braus siguin declarades bé de interès cultural i artístic.
Li referiré una frase que fa anys vaig veure escrita en una muntanya abans d'arribar a Saragossa – parlem de l'Aragó, no de Catalunya – que deia si fa o no fa: “Si el toreo es un arte, el canibalismo es gastronomía”.
Si la seva única forma de fer política, és anar sempre contra tot el que decideixi el Parlament de Catalunya, potser s'ho hauria de fer mirar. Els que ho han decidit, fet i fet, segons els seus principis i els de la Constitució amb “ñ”, els Catalans som Espanyols, per tant uns Espanyols tan vàlids com altres. Dir que Catalunya proposa i Espanya disposa, és el mateix que dir que els Catalans no som Espanyols. En que quedem Sra. Camacho? Està reconeixent implícitament la Nacionalitat Catalana, que ens nega tant aferrissadament?
Això em fa pensar que els castellans tenen cada vegada mes clar, que nosaltres no ho som d’espanyols. Aquesta conclusió la trec de la campanya que s’ha tornat a desfermar, del “no compre productos Catalanes”, a causa de la prohibició de les curses de braus a Catalunya.
És de suposar que tots els que segueixin aquesta campanya, no ens consideren Espanyols. Per tant estan també reconeixent la Nació Catalana, sense donar-s'en compte. Potser haurem d’anar al TC, per dir-los que hi ha molts “Españoles” que ens reconeixen allò, que ells ens volen negar. Quina paradoxa!
A tota aquesta trepa ja no els hi explico, que potser no podrien, ni anar amb cotxe, ni fer servir l'aigua, ni la calenta ni la freda, ni per suposat la calefacció, que haurien d'anar a peu, que no podrien anar de vacances, ni al lavabo a fer les seves necessitats i tantes altres coses, sinó gastessin productes Catalans – Espanyols? -. Però això tan se val. Quan un és tancat de mollera poques coses pot entendre.
És ridícul, i demostra la capacitat d'intel·lecte d'alguns, que s'endeguin aquestes campanyes. L'únic que fan es posar en evidencia que el seu nivell, està a l'alçada dels seus actes. Només es commouen pel “carpetoventonisme”, el futbol, els braus, tele escombraries i poc més. Aquests són els seus problemes, o la forma d’evadir-los. Semblen d’aquells que no s’han adonat del mon real del segle XXI i volen tornar a l’edat mitjana.
De totes maneres els hi haig d'agrair que amb cada actuació seva, amb cada “Español” que segueix aquestes consignes, s’aconsegueix convèncer a més independentistes per la causa. Perquè ja no es tracta de ser més o menys Catalanista, sinó de sentir-te maltractat pels que haurien de ser els teus iguals. Aquells que es creuen que tenen drets per sobre de tothom, dels Catalans, i de totes les llengües que no siguin la seva.
Gràcies de nou doncs a tota aquesta gent, que estan fent tant per accelerar el camí cap a “Itaca”. Ho estan fent molt millor, que els més convençuts independentistes.
Clar que potser aquest post l’hauria d’haver escrit en castellà. Però ben pensat està bé així. Si l’hagués fet en la seva llengua potser s’adonarien del que estan fent i deixessin de fer babauades i dir bajanades. Convé que ens “afavoreixen” i vagin fent independentistes. És a dir, el contrari del que ells pretenen.
Que ho toregin be, i fin un altre.
Josep M. Torras Payerol
Necessiten en Tena i en Bertran, anar de la ma d'en Laporta?
Amb tots els meus respectes per en López Tena, que n'hi tinc i molt, i per Uriel Bertran, que em sembla una persona coherent, voleu dir que valia la pena ajuntar-se amb un personatge com en Laporta?
El gest de coherència d'aquestes dues persones en deixar els seus respectius partits a causa que el Parlament refusés la seva IP sobre el referèndum per la independència, fa que ambdós siguin molt creïbles en termes d'independentisme. El que prenguin com com company de ruta a en Laporta, potser els faci més populars, però rebaixa el seu perfil. L'idealisme te els seus límits i Laporta està fora d'aquests, sota el meu punt de vista, clar!
Les actuacions públiques del que malauradament ha estat el president, del millor Barça de la Historia, que mai ha pogut reprimir els seus excessos de ego i de supèrbia estan a la vista de tothom.
Exemples n'hi han per donar i per vendre: "Que n'aprenguin", "al loro", "que no estamos tan mal" - molt catalanista aquest últim -, baixar-se els pantalons a l'Aeroport, o tantes altres mostres de poc seny o de manca d'aquella contenció que s'espera d'un personatge públic. La veritat és que el seu comportament no em lliga gens amb persones, que han demostrat tant sentit comú i coherència, tant en els fets com en les seves actuacions.
No podem oblidar tampoc la poca cura en la vida privada, d'un president que hauria d'haver estat model i mirall per a tants. O al menys destil·lar una discreció d'acord el que representava.
Valdre's de la ressonància mediàtica d'un club, on el president hauria de haver estat absolutament neutral - com a tal - en l'aspecte polític, doncs sota el aixoplug del Barça hi han molts tipus de persones, de moltes tendències polítiques i de moltes contrades, no sols catalans sinó també espanyols i d'altres nacionalitats, que no poden comprendre fàcilment com el president, que hauria de ser de tots, es dedicava a fer servir la presidència del club, en benefici propi, per ser-ho només d'alguns.
Tampoc m'agrada, però se n'ha de parlar, l'estat econòmic en que ha deixat al Barça després del seu pas per la presidència. Seria aquest un bon gestor per l'economia Catalana?
I finalment, també s'hauria de tenir en compte l'obscur personatge que va nomenar com director del Club. Quin càrrec ocuparia el senyor Oliver a la Generalitat? Seria el director del CESIC, amb el seu corresponent nom en Català?
Crec que gent seriosa com en Tena o en Bertran seria molt convenient que reflexionessin amb quin tipus de persones s'associen. Diuen en castellà "dime con quien andas y te diré, quien eres". I la veritat és que jo no li veig a en Laporta ni ideals ni reclam d'idealistes de l'independentisme.
En fi, que cada pal aguanti la seva espelma. Però crec que hagueren pogut escollir millor, perquè el llop, encara que es disfressi d'ovella, no deixa de ser llop.
Que s'ho independentegin be, i fins un altre.
Josep M. Torras Payerol
dijous, 29 de juliol del 2010
Santa innocència!?
La Comissió parlamentaria, que malgrat tractar dels afers del Palau i que en realitat buscava trobar lligams amb el presumpte finançament irregular de Convergència, ha arribat a conclusions polítiques que no se quin abast tindran. Jo el que li he trobat a faltar a aquesta comissió és uns experts autèntics, que estiguessin a l'altura de les circumstancies.
És a dir professionals reconeguts de com es fa el finançament “regular” en els partits polítics.
Sense voler ofendre a ningú, m'atreviria a proposar a en Josep M. Sala, que per l'acollida que li van fer, quan va entrar a Can Brians – suposo que en Castells també hi era – i la rebuda quan va tornar, deu ser un autèntic crac de la matèria. També hi podrien posar uns quants experts en informes “valuosos” i extraordinàriament ben pagats. També uns quants polítics que són ho han sigut Consellers generals de la Caixa, com en Montilla i Sra., Nadal i Ciurana. Tots podrien explicar com s'ha de fer perquè et condonin ” a canvi de “res” un deute de 6 milions d'euros d'interessos. I del capital a pagar no parlar-ne “nunca mais. Suposo que lo de defensar aferrissadament que certs trams d'autopista segueixin sent de pagament a pesar dels problemes i accidents mortals que hi han en la carretera “normal substitutoria” no i deu tenir res que veure! Faltaria més! Oi? O que surtin ministres a defensar certes Opas, d'empreses privades tampoc! I ara! També hi podríem posar algun parent municipal de Santa Coloma... En fi, que de professionals i d'experts n’hi ha per donar i per vendre, i en cas de que encara en faltessin, podríem recórrer als parents del migdia, que en són uns professionals de “Che collons! Que jo a la política, hi estic per forrar-me”. Algú endevina, qui el paga a aquest individuu ara!
Seria molt interessant també sentir, el que aquestos experts entenen per el que és legal i el que no ho és. I per acabar-ho d'amanir, hi podríem col·locar també, algun professional en recaptar fons pel partit, ben reconegut, com en Xavi Vendrell. Ell considera ben legal col·locar càrrecs de confiança a dojo i després recapta'l-si una part del sou. O com deixar de demanar gratuïtats a les autopistes de la Caixa a canvi de préstecs al partit, vist que no s’han de tornar o que et perdonen els interessos. I així tants altres bons exemples de professionalitat manifesta. Per no parlar dels imprescindibles informes, pagats a preu d'amic, per ajudar a parents i coneguts a arribar a final de mes, que els temps són difícils i la bona vida és molt cara.
És clar que a aquesta Comissió li devia faltar consistència, perquè “el profe” Castells, que deu viure en la innocència, “inòpia” en castellà, es va dedicar a donar lliçons i a criticar “uns i altres”. Des el seu Olimp dels “justos irreprotxables”, cosa que sona una mica “naif”, però no ho és.
En fi que és deixin de fer filigranes. Tots els qui hi són en aquesta comissió practiquen les mateixes o semblants metodologies, i “el que estigui sense pecat que tiri la primera pedra”. Jo soc dels que crec que la llei faci el que ha de fer, si hi ha hagut res il·legal, però que al Parlament si va a fer altres coses.
Mentrestant com a representants pagats per tots, que es posin les piles a treballar per sortir de aquest atzucac econòmic. Perquè si no hi posem remei ens ofegarà a tots.
Que s’estableixin les bases per una Llei de finançament de partits polítics. Si pot ser feta per juristes i experts externs (perquè puguin fer una llei com cal, sense que s’acusin els uns als altres en ares de veure qui es mes “pur”). Perquè no es pot posar el llop a guardar les ovelles!
Apa nois aixequeu el cul de les cadires, que sinó s'os irritarà i això després costa de curar. Que el problemes que tenim ara, no donen temps per certs espectacles tant depriments com aquests.
Els diners de tots estan en perill i no sols els públics.
En fi que ja ho deia un de “just” fa molts anys. Quan es tracta de la María Magdalena, poca broma!
Fins la pròxima, que pot ser molts farem vacances, alguns ja perpètues, mentre ses senyories “treballen tant” que de han de muntar espectacles per distreure’s i descarregar la tensió.
Que ho comissionegin be.
Josep M. Torras Payerol
dijous, 22 de juliol del 2010
The Fàtima's Golden Gate on Igualada City!
Mira no tenia ganes d'escriure sobre aquest altre patracol, però m'hi llegit les justificacions del PSC en ploma del pregoner de torn, a un mitja local i renoi he quedat bocabadat! Jo que em pensava que un pont era una necessitat, per passar d'un lloc al altre i prou i que si ja en hi havia un, era llençar els diners fer-ne un altre, però ara resulta que hi han ponts i ponts i sobre aquest he llegit la següent perla:
“Un pont sempre és símbol d’apropament, de connexió, d’unió, de cohesió, de fer xarxa i d’estrènyer vincles; tots són conceptes positius que contribuiran a teixir la trama urbana de la ciutat i a unir zones que durant molt de temps han estat separades no només físicament sinó també psicològicament.”
No sabia que aquest noi sabes poesia! Lo del psicòleg no hi acabat d'entendre si en posaran un a la sortida del pont, perquè els ciutadans que hi passin, quan arribin al altre costat ja els hi hagin passat les neures i el que tampoc hi entès si aquest ja anava pressupostat amb el pont, és pagarà apart o serà un càrrec de confiança que exercirà de psicològic, estic una mica desconcertat en aquest aspecte.
Clar que amb tants conceptes positius, potser la gent de Fàtima, perdó els que passin pel pont, s'oblidaran dels problemes econòmics i una vegada a l'altre banda veuran el mon de color rosa, sobretot no passar per l'altre pont, que l'acera d'aquest últim és per un altre tipus de vianants i el carril de bicicletes, per un altre tipus de bicicletes.
Si senyor! Si s'ha de fer un pont perquè ho diu el PSC, pels seus “collons” és fa un pont encara que no hi hagin diners per quasi res, que hi hagin altres coses molt més necessàries, que l'Ajuntament estigui endeutat fins a les seies i que en aquesta legislatura estigui constantment demanat crèdits – això si amb carències fins a les eleccions - per poder pagar els sous dels funcionaris, càrrecs de confiança inclosos i portar un ritme de vida rics i després es justifica poèticament, que el que vingui ja s'ho trobarà!
Lo de “connexió, unió, cohesió, fer xarxa i estrènyer vincles” també ho deu fer l'altre pont a 200 metres o aquest és el pont del País de les Meravelles i l'altre un simple i vulgar pont, que per no tenir no te ni efectes psicològics?
Apa vinga! Pot ser ja en hi ha prou de intentar prendre el pel als ciutadans per i malbaratar els diners de tots, emprant-los descaradament per comprar vots. Perdoneu, però algú ho havia de dir!.
Amb tots els respectes pels ciutadans de Fàtima, que sense beureu ni menjar-ho, els hi estan tirant a sobre tota la gent dels altres barris de la ciutat. Les balances fiscals per barris d'Igualada, si algun dia es publiquen poden posar els pels de punta a més d'un i són un greuja comparatiu i una ofensa a la resta de barris i de ciutadans.
Fins un altre i que ho pontegeu be.
Josep M. Torras Payerol
dimecres, 21 de juliol del 2010
Una visió, si més no, peculiar de la sentencia del TC, pel meu amic Octavi (en Josep Ferreres)
Es necessita una gran capacitat d'abstracció, de cultura, de sentit comú i una dosi de genialitat, per interpretar la sentencia sobre l'Estatut d'una manera tan subtil i a la vegada tan còmica. Diuen que el sentit de l'humor és senyal d'intel·ligència.
Interpretació que tal vegada no estigui al abast d'unes ments tan sorrudes, recargolades i ofuscades en preservar “escencias nacionales” de una “constitución amb Ñ”, elaborada per ments purament Franquistes i que pertany a un passat més empolsegat que una altre cosa. Diuen que el pensament et farà lliure doncs aquestos rònecs membres del TC que intenten absurdament coartar i limitar la voluntat d'un poble, són els pitjors esclaus d'un passat que ja no existeix i que mai hauria d'haver existit: “España, una, grande i libre”?!
En fi com que el post és molt fi i una mica llarg no us entretinc mes.
Josep M.
Per Octavi Rodin, dissabte 10 de Juliol de 2010 14:29
A casa sempre m’han dit que en això de les lectures sóc estrany. Ja m’ho deien de petit: “nen, no llegeixis aquestes coses que no són per a la teva edat”. I estrany com sóc, m’ha semblat que, ara que en tinc l’ocasió, estaria bé que em llegís la sentència de l’Estatut. Així que, ni corto ni perezoso, que diuen per enllà, me la vaig baixar ahir mateix de la web del Tribunal Constitucional. Un totxo de 881 pàgines amb pretensions de document més o menys jurídic. No cal dir que a casa hi ha hagut un drama. “Nens, el pare s’ha trastocat”. Els veïns murmuren: “Ja es veia a venir que un dia o altre li havia de passar”. Els nens ploren, la dona maleeix, potser em faran tancar, però jo, sorrut, m’aferro a la sentència i me la llegeixo d’una tirada, amagat al despatx, aïllat, capficat i sense escoltar res més.
I un cop acabada la lectura, surto com Moisès baixava de la muntanya, amb els cabells blancs, la mirada il·luminada i la veritat impresa a les taules de la llei. “Esposa, fills, amics meus, veïns i companys, eus aquí l’explicació de tot plegat. Catalunya és una nació retòrica, i els nostres símbols nacionals són nacionals perquè es refereixen a la nacionalitat i no a la nació”. “Aaaaah.......”, han respost bocabadats la dona, els fills, els veïns, els companys i el lampista, que casualment era a casa fent unes feines al desaigua de la cuina. Després han trucat al metge.
“Pare, què és una nacionalitat?”, em pregunta el més petit. “Mira fill meu, una nacionalitat és com una nació però sense estat”. “I una nació?”, segueix la criatura. “Apunta, nen, la nació és una comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.” (ho portava anotat en una xuleta perquè la pregunta me la veia a venir).
No ha fet el noi cara d’entendre’m. Em sembla que fins i tot l’he espantat, perquè ja començava a sanglotar, així que he procurat arreglar la situació ajupint-me fins al nivell dels seus ulls, agafant-lo pels braços i adoptant el to més persuasiu que he pogut. “Veuràs, fill meu, hi ha coses que fa que ens sentim una nació perquè sentim que a través seu tenim una identitat comuna. Per exemple, tenim un idioma comú, tenim una història com a poble, tenim una cultura diferenciada de les altres, ni més bona ni més dolenta, però diferent, i sobre tot tenim ganes que se’ns reconegui com a poble amb identitat pròpia. Si tenim tot això, és que som una nació, però ens falta un estat propi, i mentre no el tinguem oficialment sols som una nacionalitat”.
Em sembla que l’he tranquilitzat, tot i que no sé si m’ha entès. “Pare, puc anar a jugar?”. “És clar que sí, fill meu”. Dono la volta i em trobo la dona que em mira amb ulls servers. “No et fa vergonya, Octavi, entabanar als teus fills amb aquestes ximpleries? Que en menjarem, de la nació?”. “No ho entens, dona, aquí ho diu ben clar”, i li assenyalo directament un paràgraf de la pàgina 469 de la sentència (hi tenia un punt, perquè sabia que sortiria). “Fixat què hi diu: En atención al sentido terminante del art. 2 CE ha de quedar, pues, desprovista de alcance jurídico interpretativo la referida mención del preámbulo a la realidad nacional de Cataluña y a la declaración del Parlamento de Cataluña sobre la nación catalana, sin perjuicio de que en cualquier contexto que no sea el jurídico-constitucional la autorepresentación de una colectividad como una realidad nacional en sentido ideológico, histórico o cultural tenga plena cabida en el Ordenamiento democrático como expresión de una idea perfectamente legítima. O sigui que som una nació no-legal, que és com dir que ho som però no es pot dir. Vaja, que reconeixen que ho som perquè tenim tot un munt de vincles que fa que ens puguem considerar una nació, però que ells no ho reconeixeran mai. Per això no tenim estat i per això sempre serem una nacionalitat, com una tribu, perquè m’entenguis. I tot el que es digui nacional a Catalunya és nacional perquè es refereix a la nacionalitat i no a la nació, ja que si es referís a la nació no podria ser nacional perquè no tenim estat i per tant sols es podria referir a la nació espanyola, que sí que té estat, encara que si no tingués estat propi tampoc tindria nacionalitat, perquè la nacionalitat vol dir que encara que no hi hagi estat hi ha elements de la nació sense que es pugui anomenar nació. Entens el què et vull dir?”
”Octavi, et prohibeixo que parlis així als meus fills”. Estava fora de sí, i d’una revolada m’ha pres la sentència de la mà i l’ha llençada enlaire, provocant una pluja de papers pel menjador que ha fet força gràcia a la canalla. Després s’ha posat a plorar. La veïna l’ha agafat per l’espatlla i m’ha mirat severament, el lampista se m’ha acostat molt decidit amb la clau anglesa a la mà; “senyora, vol que ho arregli jo, això?”, i els nens han començat a fer avions de paper amb els folis de la sentència.
“Per què ens ho fas això, Octavi, és que no hem estat sempre al teu costat? Que ja no ens estimes? No podries ser un marit i un pare normal, i dedicar-te a veure els partits de la selecció, com fan tots?”. Després han tocat al timbre. Era el metge i un parell d’infermers. També han vingut uns psicòlegs dels equips d’atenció de la Generalitat per les catàstrofes i els accidents.
Tots plegats m’han estat parlant una llarga estona i, a més, m’han fet prendre uns medicaments que reconec que m’han anat molt bé. Ara estic més tranquil. M’han lligat al llit, però és per la meva seguretat, i m’han posat una tele a l’habitació perquè m’entretingui a veure els programes que més en convenen, com els partits de la roja i els debats de la noria. Diuen que si em porto bé, també podré veure els d’Intereconomia, que són molt interessants i convenen als bons espanyols i als bons cristians. I que ni hi pensi d’anar a cap manifestació, que com a casa no hi ha res.
Ah!, i m’han anotat en un paperet, per a que el llegeixi quan em sembli que puc defallir, l’article segon de la Constitució Espanyola: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”
dilluns, 19 de juliol del 2010
Sortir o no sortir de l'armari, és aquesta la gran qüestió?
Aquests dies sembla ser que el gran problema dels partits polítics Catalans és saber si els Convergents són independentistes o no. Així intenten que s’hi defineixin i en aquesta tasca estan d'acord esquerra, dreta, independentistes i espanyolistes.
Quan veig que algú s'entesta en fer que un altra es posicioni m’escama. A l'hora de fer especulacions o treure conclusions del perquè, procuro pensar en el benefici que n’esperen obtenir. I especialment ara que, de cara a les properes eleccions, tothom intenta portar l'aigua al seu moli.
El camp de joc és el següent: Per una banda les enquestes semblen - malgrat la prudència que sempre s'ha de tenir – favorables als Convergents, que aparentment s'acosten a la majoria absoluta. També s'ha de tenir en compte la “mani” de l’altre dia en la que es van aplegar molts nacionalistes i ciutadans cabrejats.
Aquestos dos factors fan que els cervells ideològics dels partits intentin per una banda contrarestar aquesta tendència consolidada, i per altra intentar treure partit de la moguda popular, que per ser popular, és bastant difícil que algú n'hi pugui treure. I menys quan les sensibilitats per anar a la “mani” no eren les mateixes que promouen els partits polítics, amb més o menys sort.
Alguns, uns quants, membres de partits polítics en el govern, comencen a tenir por. Millor dit pànic. En les eleccions de Novembre no sols s’hi juguen la seva menjadora, sinó la d'amics i familiars. I tal com està el País, alguns ho tenen molt cru. Especialment agreujat pel nivell dels seus quadres, on és molt difícil trobar alguna persona preparada i coneixedora del món real. I clar, per la majoria les perspectives són dramàtiques.
La manera de plantejar la pregunta a CiU difereix entre uns i altres. Evidentment demanar que Convergència surti de l'armari, per part d’en Puigcercós, no és la mateixa que en Iceta, malgrat utilitzin les mateixes paraules. I el mateix passa si ho diu na Camacho o en Herrera. Però tots volen que CiU es retrati. Per suposat tots deuen creure que definint-se independentista hi perdrà per la dreta, l'esquerra, pel nacionalisme o pel espanyolisme. És a dir, sempre hi sortirà perdent. I per això és evident que Convergència ha de mantenir-se com està. Cap d'ells ho diu per que la societat demani aquest aclariment, sinó pels seus motius i interessos particulars.
El que m'estranya que ho pregunti amb aquesta insistència és en Puigcercós. Si Convergència es declarés independentista restaria vots a ERC. Pel que és de suposar que volen que no ho faci i així els puguin acusar de botiflers. Però el que no sé és com volen rentar el seu pas pel Tripartit i com ells surten de l'armari. Un dia abans de les eleccions del 2003, la web en aquell temps d'ERC, vessava de independentisme per tot arreu. Fins i tot hi havia un model de la Constitució de la Catalunya Lliure. Just l'endemà la web va canviar acostant-se al missatge de Convergència. L'excusa va ser que no és el mateix estar al govern que a l'oposició. Després el il·lustre Benach va fer aquella declaració tan independentista: “La independència no és prioritària en aquesta legislatura” i així porten quasi vuit anys. Gaudint del poder que dóna el govern, i sense que la independència sigui prioritària. Em poden explicar que ha canviat ara, perquè de sobte s’hagin convertit en l'únic partit independentista i exigeixin a Convergència que surti de l'armari?. És sortir de l'armari això que ells han fet?
Les declaracions del PP, tenen a Igualada un gran exemple d'armaris. Ells diuen que no pacten amb segons qui. Apa vinga! Com s’ha d’interpretat que durant tota la legislatura a Igualada s'hagi pactat quasi sempre amb Entesa, que tenen els Verds a les seves files? I aquí ningú en fa escarafalls. Potser en Calbó li hauria de explicar a na Camacho com és fa per pactar sense sortir de l’armari. No solament amb el PSc sinó també amb Verds independentistes. Per no parlar del País Basc.
Ja es veurà en les eleccions de Novembre si les estadístiques consolidades són un reflex de la realitat. Per molts esforços que facin per canviar la tendència, Convergència pot seguir sent qui és i seguir com fins ara. Amb independentistes declarats, confederats i fins a lliberals conservadors. O no es recorden d’allò de la Casa Gran del Catalanisme?
No hi ha cap necessitat de fer grans proclames. El problema que més apreta és l'ECONOMIA. I si algú ha d'agafar el brau per les banyes per solucionar-ho, ja sabeu qui és, perquè els demés han demostrat abastament les seves capacitats.
Després, quan aquest problema estigui resolt, podrem dedicar els nostres esforços a altres temes. No menys importants, però si menys urgents. Perquè després de tres-cents anys d’espera més val fer les coses bé, que voler-les fer a l’estil Tripartit. No us sembla?
Per la república independent de cada casa, i per armaris, bé de preu, s'ha d'anar al IKEA. Ells en són professionals i no polítics. I no tothom vol i pot sortir de l’armari a l’estil Iceta.
Que el Tripartit es dediquin a arranjar la seva casa, que prou feina tenen, i deixin de voler manar tant en la casa dels altres. Que tots som prou grandets i no ens calen tutelatges de baixa qualitat.
Passeu per l'ombra que amb aquest sol s'escalfa el cap.
Fins un altre.
Josep M. Torras Payerol
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
