Amb el cor, el cap, la bandera i la cartera.

Malgrat que la “mani” del dia 10 aplegarà a molta gent preocupa el que ve a partir d’ara. No servirà de res si només ha de ser una demostració de força, orgull i d'indignació, (a part del ridícul que ja han fet alguns discutint-se per la capçalera) i una descarregada d'adrenalina. Si no tenim un pla d’acció per l'endemà, els “Españoles” se'n seguiran enfotent de nosaltres. Segur que el TC no es tirarà enrere, ni faran cap esforç per canviar el que ja està escrit i retallat.

Jo proposo que en les pròximes eleccions al Parlament els partits posin el Concert Econòmic en el seu programa. Aquest ja existeix sense que s'hagi trencat la Constitució, ni “España”. I a partir d'aquí ja haurem fet el primer pas cap a la independència. El camí es llarg i hem d'anar pas a pas.

Si no es planteja la independència com un tema econòmic i se’n fa molta didàctica, no hi haurà mai una majoria a Catalunya que voti per la segregació. Encara que aconseguim fer un referèndum (que ens costarà sang, suor i llàgrimes) no es guanyaria. Els ideals comencen per la butxaca, com la caritat ben entesa. Per tant comencem pel que és més tangible. “La nostra cartera i la nostra guardiola”. Concert econòmic! En un país que sempre ha estat de pas i d’acollida, els objectius identitaris, que són molt importants, no sempre s’entenen.

Tampoc importa massa el percentatge que suposadament obtenen alguns partits de les obres i serveis que és concedeixen. Fins i tot es pot considerar un mal necessari, mentre no hi hagi una llei de fiançament de partits polítics, que permeti que puguin complir la seva funció social. Quan hi sigui es contemplaran tots els supòsits i es podrà castigar amb duresa a qui la incompleixi. Potser seria millor que no la fessin els polítics, sinó juristes independents. Però la faci qui la faci ha de ser dura, justa i que es faci ja!

Mentrestant amb el que hi ha, si t'agafen posant ma al pastís, doncs a pagar el pastís! I no cal fer escarafalls, que “el que estigui sense pecat, que tiri la primera pedra”.

Ah! Els que ho facin pel enriquiment personal, a la presó pura i dura. Que tornin el que han robat i la multa per fer-ho. I assegurar-se, que no puguin tornar mai més a posar la ma a la caixa.

Els partits polítics, fan el que poden i els deixen. Potser alguns (o més aviat quasi tots) estirant més el braç que la màniga. Però és el que hi ha, encara que es facin els escandalitzats i farisegin de mala manera.

L'important és que els diners de Catalunya es gastin i serveixin per a Catalunya.

Sembla una mica pervers tot això, però m'agradaria posar un exemple:

• Amb els diners dels Catalans, es fa una autovia, un tren, una altre infraestructura o quelcom sigui a Catalunya i suposadament algú en treu un percentatge pel seu partit – ja sé que no és legal, però si habitual. Jo no m'escandalitzo! Ens queda l'obra a Catalunya.
• Amb els diners dels Catalans, es fa una autovia, tren, una altra infraestructura o és paguen peonades o ordinadors o altres prebendes a qualsevol comunitat que no sigui Catalunya – evidentment algú també en treu un percentatge pel seu partit en el millor dels casos, o per la seva butxaca en el pitjor. No ens queda res per Catalunya i a més paguem el percentatge! D'això se'n diu, mai més ben expressat, “cornut i pagar el beure”.

Quina preferiu d’aquestes opcions?
  Em penso que la resposta es obvia. Per tant en un concert econòmic, la majoria dels diners de Catalunya revertirien a Catalunya. Percentatge de solidaritat, per altres regions? Per suposat! Però lo just i necessari, segons exemples de les regions de la Comunitat Europea. No un espoli com el que està fent ara i que volen que continuï.

Si som bons per pagar, també som bons per decidir el que se'n ha de fer dels nostres diners. Per això parlo de que el concert econòmic seria una bona continuació a la “mani”!

Fins un altre.

Josep M. Torras Payerol.