Una de truites

Donar la volta a la truita.

Contràriament a les meves llargues caparrades, avui intentaré fer-ne una de curta, esmentant les declaracions de l'Aymami, respecte a les intencions de Manresa de recolzar un aeroport corporatiu al Bages.

Començo sense més dilacions, amb la transcripció de les paraules d'en Aymami als mitjans de comunicació:

"El pitjor dels camins, és començar el procés de consolidació del territori posant traves a projectes que fa més dies en els s'hi treballa i que estan més avançats, com l'aeroport corporatiu Igualada-Òdena.....Hauríem desitjat de Manresa un crit entusiasta per l'aeroport, en el sentit que aquest era el seu aeroport corporatiu ......La lògica fora haver entès que aquest era l'aeroport corporatiu comú, el nostre, el d'Igualada, no entendre això és tornar a la idea de les capelletes, els territoris tancats i a la confrontació".

Canviant poble i projecte, o sigui girant la truita, l'hi torno el discurs a en Aymami, de la següent manera:

"El pitjor dels camins, és començar el procés de consolidació del territori posant traves a projectes que fa més dies en els s'hi treballa i que estan més avançats, com el Outlet de l'Scorpia-Òdena.....Hauríem desitjat d'Igualada un crit entusiasta per l'Outlet, en el sentit que aquest era el seu Outlet.....La lògica fora haver entès que aquest era l'Outlet comú, el nostre, el d'Òdena, no entendre això és tornar a la idea de les capelletes, els territoris tancats i a la confrontació".

Que en Aymami, llegeixi i reflexioni, que falta li fa. O tots moros o tots cristians.

*"Добър апетит" i fins un altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL.

*Bon profit en Búlgar.

Canelons de peus de ministre.

Una de Pinotxo

He trobat aquesta genialitat de l'Iu Forn al diari avui, que voldria compartir amb tots vosaltres. És d'una comicitat esperpèntica, si no fos un reflexa pur i dur de la realitat, La "conxorxa dels beneits" es fa patent dia a dia. Simplement estem en mans de gent patètica, amb un nivell que fa esparverar. Al final no se si riure o resar, encara que d'això últim ja quasi no me n'en recordo.

ZP (Zapatero Pinotxo) va fer ahir balanç de l'any.

Com que a l'hora que va xerrar vostè estava en plena ingesta dels canelons, li faig un resum del que va dir (o no) sobre el tema del finançament.

"Als catalans els vull dir que la seva capacitat de lideratge, ens obre unes vies de diàleg i de compromís amb els seus ciutadans en què tindrem en compte tots els recursos disponibles de l'Estat per adoptar i activar múltiples mesures d'estímul de l'esforç que són molt raonables i que és força probable que les tinguem en consideració a partir d'una bilateralitat a diverses bandes en el model resultant que s'adaptarà el màxim possible a les circumstàncies.

"No m'oblido, però, dels madrilenys, als quals voldria adreçar un missatge ple de compromís de lideratge amb un diàleg d'estímul raonable dels ciutadans amb qui activarem un esforç a diverses bandes partint de la bilateralitat del model resultant d'un esforç estimulat de l'Estat. També voldria dir als valencians que adaptaré a les circumstàncies molt raonables dels ciutadans el compromís del model resultant pel que fa als recursos disponibles del compromís pel lideratge bilateral dialogat en consideració a diverses bandes.

"Naturalment, no m'oblido dels andalusos. Coneixen el meu compromís amb ells basat en els recursos raonables d'estímul de la bilateralitat disponible del lideratge en consideració a les bandes de les circumstàncies. El meu compromís amb els extremenys està disponible a les bandes dels recursos dialogats per l'estímul de les mesures bilaterals disponibles en consideració a les circumstàncies del model resultant adaptat raonable. No, i no m'oblido de dir-los a tots, en conjunt, que si això que els he dit no els acaba de convèncer, puc dir-los exactament el contrari, o no, perquè considero adaptable el meu compromís amb els recursos raonables dialogats del lideratge d'estímul de les mesures del model disponible bilateral... o sí".

Article d'en Iu Forn al diari avui 27-12-2008

Sembla un pal clavat a la sorra i efectivament és un pal clavat a la sorra.

La conxorxa dels beneits II

Continuaren amb el títol del llibre la "conjura dels necis" i la meva traducció particular, dons hi ha uns quants polítics que sembla que s'hagin posat d'acord en dir bestieses, volent-nos fer beure a galet a tots.

Fa ja molt de temps que observo una forma particular d'actuar de tots els partits polítics. La seva "factoria entabanadora" de propis i estranys. estudia en cada moment quines serien les explicacions o els lemes que s'haurien de fer servir, com a mesures "d'aborregament".

Recordo de fa uns anys, quan el tema del "Prestige", aquell vaixell que es va partir i va contaminar amb petroli cents de quilometres de la costa gallega, per circumstancies accidentals i a altres, moltes, degudes a l'incompetència dels que manaven en aquell moment, que aleshores eren els del PP.

A la pregunta de perquè el vaixell no es va portar al port de la Corunya, per intentar de reparar-lo allí, la resposta - de la gent d'aquest partit, rica, pobra, de Madrid, de Barcelona, estúpida o intel·ligent - era sempre la mateixa: "que volies, què s'hagués partit el vaixell al port de la Corunya. Quin desastre!" I es quedaven tan tranquils.

Però si s'hi pensa una mica tal vegada hi havien solucions millors. Si no l'haguessin fet allunyar-se de la costa - per pànic i en un intent d'amagar el problema - potser no s'hauria partit del tot o ho hauria fet dins del port. Tothom pot comprendre - reflexionant una mica - que hauria estat molt mes fàcil de netejar, infinitament menys costós que fer-ho en un quants cents de quilometres de costa, i amb danys materials i ecològics molt minsos.

Perquè tota la gent d'aquest partit reaccionava de la mateixa manera i amb les mateixes paraules? Doncs perquè la "factoria d'aborregament" els hi va donar un lema per defensar l'o indefensable. I cap d'ells va voler pensar pel seu compte. És la llei del mínim esforç . I aquesta llei és emprada pels gurus polítics a fi que la gent no ho faci, perquè no els interessa que la gent pensi. És molt millor vendre un lema i ja està. Tots els borregos fan "bee" i així ens va.

Aquest raonament ve al cas del lema que estant intentant posar de moda els socialistes ara que el totxo ja no funciona i estem en temps de crisi. El lema miraculós és "politiques de vivenda social".

Amb aquest eufemisme dient que ells fan polítiques socials! - Quina por! - Ens venen que ara, precisament ara, es faran i/o concediran habitatges, per les parts més desprotegides de la societat. Ens prenen per estúpids o què?

Reflexionem:

- Qui és la gent més desprotegida? Doncs per a mi són els immigrants. Ès la part de la societat amb menys recursos. Per tant és de suposar que totes aquestes ajudes i/o habitatges aniran a parar als nou arribats. O en coneixeu de més desprotegits que aquests? Per qui seran? Pels Nord africans, pels de l'Àfrica Negra, pels dels Països de l'Est o pels Sud-Americans?

- Donaran els bancs crèdits hipotecaris per aquesta gent desprotegida? Amb quines garanties? Diuen els polítics que en cas que no puguin pagar serà l'estat qui es farà càrrec de les hipoteques. Des del moment que son la gent més desprotegida hi ha un 100% de seguretat que no podran pagar. Aleshores que faran amb ells, quan no puguin pagar? Els fotran al carrer i buscaran altres desprotegits?. De què carai estan parlant?

- Com "collons" es pot parlar de construir vivenda social en un país que en aquest moment hi ha més d'un milió d'habitatges per vendre? Cap en alguna ment serena, aquest despropòsit? Quan es construeix habitatge protegit aquest només és un percentatge d'una promoció. Augmentarem el pàrquing de vivenda lliure amb aquest "projecte", empitjorant la situació d'habitatge sense vendre?

- Perquè es parla ara de vivenda social i durant el boom del totxo, els polítics de les diferents administracions s'han dedicat a aprofitar la situació, ingressant per llicencies d'obres, per re-qualificacions - clares o fosques – a dojo, gastant a mans plenes i ara que s'ha acabat el xollo, correm-hi tots a fer vivenda social?

- Si haguessin començat a fer habitatge social o a alliberar terreny per vivenda fa 8, 7 o 6 anys, la situació actual no seria la que és. Per tant de què parlen ara? De protegir els seus amiguets constructors perquè ara ja no guanyen diners a cabassos o a protegir-los perquè son còmplices de la situació i els hi deuen favors? Tornarà algun d'ells els diners que guanyaven especulant vilment amb la condescendència i aquiescència dels polítics? Perquè "cony" els hem d'ajudar amb els calers de tots ara?

- A qui pretenen enredar parlant de polítiques progressistes aquesta colla de vividors del sistema? Perquè fan servir tots ara el mateix lema?

S'ha de demanar responsabilitats a qui ha deixat, per estupidesa, deixadesa, o per foscos o no tan foscos interessos, que la situació arribés fins ací. O és que volen fer ara de germanetes de la caritat? Són culpables per acció, omissió o per complicitat i entre tots els hauríem de fer saltar de les cadires a las que estan tan aferrats, i no deixar que amb l'eufemisme vivenda social o polítiques socials encara ho enredin més encara. Que de savis o intel·ligents ja han demostrat que no ho són i l'estupidesa és quelcom que no té límits.

Els lemes pel que veig, s'inventen a les factories d'idees dels partits, perquè els seus fidels aborregats, donin explicacions que semblin coherents sobre desastres que ells mateixos han provocat. Si despullem el "Prestige" de connotacions ecològiques i al boom del totxo de connotacions socials, els dos son un gran desastre econòmic i els que van deixar que succeís no haurien de seguir estant al front dels designis de tots, perquè son nefastos per la ciutadania.

En fi que "la conxorxa dels beneits" hauria de ser desarticulada d'immediat per la societat civil, abans que ens hi fem més mal tots plegats. Sabeu allò que diuen que es pitjor el remei que l'a malaltia, dons això.

"Bon appétit" i fins un altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

Molt Bones Festes

Bones Festes

Ara farà una mica més d'un any, que vaig començar a blogejar seriosament, puc dir que les satisfaccions han sigut moltes, per lo que he après i les persones que he conegut, que si no hagués sigut pel blog, no m'haurien enriquit amb el seu contacte.

A tot@s moltíssimes gracies per haver ajudat a enaltir l'ego a aquest pobre caparrut en la seva creuada, tal vegada hauré aconseguit quelcom, tal volta només ens hem recreat en el camí, pot ser que la finalitat sigui utòpica, però gracies a vosaltres benvolguts lectors, la futilitat no s'ha apoderat de mi, per tant i si el temps i la salut ho permeten, seguirem compartint les caparrades amb vosaltres.

De tot cor, que tingueu tot@s unes molt bones festes i un molt bon any nou, perquè la crisi passarà i les persones perduraran.

Una forta abraçada a tothom.

Josep M.

Outlet de fàbrica?

Poti poti IV

En el passat poti poti, me'n vaig deixar una, que la guardava per no atapeir massa als pobres i soferts lectors.

Incongruències d'en Pàmies i adlàters, referent a l'outlet.

Vaig llegir amb molta sorpresa, ja fa unes setmanes que en Pàmies, normalment bastant ponderat, esbroncava literalment a gent d'Igualada per haver donat suport el projecte del "outlet" d'Òdena. Suposo que es referia a la gent de FAGEPI - que pobrets, després de cornuts a veure si també hauran de pagar el beure - i suposo a l'Unió Empresarial de l'Anoia.

Aquesta setmana llegeixo que un tal Joan Canals - per cert, apart dels del gremi, de ser el President de Pulligan, empresa de Canet i ves a saber d'on en aquests moments, i de ser el president de l'agrupació estatal del Gènere de Punt, el coneix algú més a Igualada? - recolza el outlet d'Igualada. Quins pebrots! Sabem de bona tinta, que aquest senyor es posa a tot arreu i és un professional d'ocupar càrrecs i de fer-se amb el poder. Potser aquesta n'és la raó?

O sigui i perquè ens aclarim:

Cinc anys de fatxenderia i d'incompetència, en no voler trobar o ajudar a trobar un emplaçament pel "outlet", sol·licitat per activa i per passiva pels pobres del FAGEPI, denegades totes les ubicacions proposades (Avgda. Catalunya, antiga Fabrica de cal Martí Enric - per cert posada a la venda, fa ben poc -, etc.) .

Ve un empresari aliè que els hi proposa encabir-ho en el projecte del Scorpia, i ells accepten encantats.

Aleshores - "a buenas horas mangas verdes" - en un atac de banyes, es treuen un projecte de la mànega, amb les vinculacions familiars de tots conegudes i amb una velocitat que seria mirada amb enveja pels de l'Ajuntament de Marbella dels bons temps. De la nit al dia aproven la requalificació dels terrenys i tot el que calgui  per poder enquibir-hi amb calçador  "l'outlet".

Questionari:

-      Pregunta primera. Com carall s'atreveixen a demanar la requalificació urgent aixoplugant-se amb el paraigua de l'outlet, si els que potser l'haurien de fer no ho recolzen i ja havien donat la seva paraula al d'Òdena? On és el truco? Es que ara treballem per gent de fora en contra dels de casa? Els hi faran anar per força? Es ètica la requalificació, basant-se amb els arguments que es va basar?

-      Pregunta segona. Perquè si Òdena ja l'havia demanat, hem de buscar fer mal a un projecte amb cara i ulls, i a una gent que son els nostres veïns, de la tan ponderada en altres èpoques - quan no manaven - Conca d'Òdena? No Conca d'Igualada Sr. Pàmies.

-      Tercera pregunta: D'on sortiran les botigues del outlet? Del Sr. Canals?  Dels fabricants d'Igualada? Del Corte Inglés? D'algun xinès? És un promotor aquest senyor Canals? Què hi fa aquest senyor pel mig? Enredar més la troca? Justificar el que és injustificable amb una pàtina daurada de blasons aliens? O simplement l'hi han promès quelcom, que tots hauríem de saber?

-      Quarta pregunta: Si només és una cosa entre promotors, a què venen tantes preses i tantes declaracions? O hi ha quelcom més que hauríem de saber i no ens poden explicar?

En fi no m'estenc més, però a vegades Sr. Pàmies a base de voler fer entrar el clau per la cabota i no reconèixer els errors del passat, s'acaba fent el ridícul. Com ridícules son les seves declaracions sobre el tema.

El dret al cameig el té, però i espero que no passi, que en el futur els puguin senyalar amb el dit a vostè i als seus i dir que gracies a la seva desídia, supèrbia i posterior incompetència, no es va tenir el Outlet ni a Igualada ni a Òdena.

Que de fronteres en sobren, entre veïns.

Bon profit i fins un altre.

Josep M. Torras Payerol

PD: A més abundament sobre el Outlet llegir:  http://www.facebook.com/topic.php?uid=81226940267&topic=5410 

Tres arquitectures, tres models.

Poti poti III.

Xupa espais de la setmana.

Indubtablement aquesta setmana el premi és per l'Aymami. Entre sis i set fotografies per diari, McDonald's, Residencia Llacuna, visita alcalde de Martorell, Parc tecnològic amb Jorba, nova tarja de la caixa, pla director, entrevista personal i alguna fotografia de tema duplicada en dos diaris. Simplement espectacular! Ah! De felicitació pel Nadal cap! 

Suposo que això del McDonald's i la tarja de la caixa, deu ser normal. Així dons espero veure'l en totes les inauguracions de bars, restaurants, empreses, oficines etc. que es facin a Igualada d'ara en endavant.

Ja tenim una nova feina per l'alcalde de tots, que ha de ser-ho per tots i per tothom, sens cap discriminació política o econòmica.... Animo i esperono a la gent que pensi obrir un negoci, de qualsevol tipus, que inviti en Aymami. Així tindrà publicitat gratuïta, per doble vertent, quan ho anuncií i quan l'inauguri. La foto al diari sembla, la te assegurada.

En quant a la resta, projectes i visites, suggereixo als diaris tan aficionats que estan a seguir l'estela d'en Aymami - espero que no sigui per la propaganda institucional - fer un annex amb la seva agenda setmanal, màxim una fotografia per pàgina. D'aquesta manera els seus fans ho podran col·leccionar i els demès ho podrem destriar ràpidament i així llegir les altres noticies sense empatxar-nos.

La veritat és que prefereixo el món real de l'Igualada d'a peu, que és la nostra, que trobar-hi a cada pagina els mateixos carets, per cert dit amb tots els respectes.

Aprofitant l'avinentesa, dues cosetes del McDonald's. La primera dir que l'immensa majoria dels jovenets que hi treballen, i m'hi jugo un cigronet de l'anoia, cobran amb molta sort 600 euros. La segona, que la carn que fan servir no és de vedella Catalana - això ho dic per fer país - sinó que és Gallega o Asturiana. Segurament per això és tan important per la ciutat, potser pel preu, perquè per qualitat els hi asseguro que la vedella Catalana és de primera. A veure si capten la idea! 

Les escales mecàniques i carrer de Sant Magí no són el melic del mon!

Per raons diverses en dos escrits de diferents mitjans locals he trobat un punt que es repeteix un dia sí, i un altre també. El primer és en un escrit d'en Cuerva - ara que ja ens coneixem personalment, diré d'en Carles - parlant del gran error que suposa l'estació del tren de l'AVE a les afores de Tarragona i la compara amb l'error que seria no posar una estació de tren, - en el nou tren transversal, que el faran quan les granotes criïn pel - ves per on, al front mateix del nou Hospital, però soterrat. D'aquesta manera s'aprofita el famós eix transversal (el d'Igualada vull dir) amb les quasi mai anomenades escales mecàniques (reitero, no aptes ni per cotxets de nen, ni per les cadires de rodes dels disminuïts físics, gracies a una planificació d'accessibilitat excel·lent).

Clar que, una cosa és fer una estació de tren a 20 Km. de la ciutat que sí és un error i l'altre és fer-ho al perímetre de la ciutat. Un o dos quilometres no és el mateix que vint, però es faci on es faci, estarà sempre aprop per d'uns i lluny d'altres.

No es poden fer servir exemples pel broc gros en les comparacions, Carles! S'ha de tenir sentit de l'oportunitat, coherència i dimensionament. No tot és vàlid, per argumentar raonaments.

Aquí a Igualada n'hi ha alguns que tenen la mania de voler-ho encabir tot en l'Avinguda de Catalunya: Hospital, Palau de Congressos, WTC, etc. d'aquesta manera es justifica la idea de ciutat d'alguns, que volen que tot giri al voltant del carrer de Sant Magí i de les escales mecàniques. Al final, molta roba per tan poc sabó.

Bé anem per parts, ja he sentit masses vegades solucions de caveguet, sense pensar mai en el cost, (ho paguem entre tots i parlar no costa res). Soterrar! Aquesta paraula màgica costa una fortuna i cap dels que els hi he sentit, m'ha fet mai ni de lluny una aproximació del cost. O no en tenen ni idea o simplement fan demagògia i d'això ja ens en sobra per tots els costats.

Carles, parlant d'errors i aquest serà el segon tema, que et sembla el pàrquing de pagament dit Igualada Nord o del Nou Hospital?

Un dels mitjans locals amb lletra grossa i a primera pàgina, aconsella als ciutadans que per fer les compres Nadalenques es deixi el cotxe a l'Hospital (sic), suposo que volen dir al pàrquing de pagament del Nou Hospital i que es vagi a peu fins el centre - i aquí torno a trobar el melic del mon -, a través del carrer de Sant Magí i les escales mecàniques que ens hi permeten arribar, sense gaire esforç (sic).

Molt desesperats deuen estar els de SIMA - Empresa Municial d'aparcaments, pels despistats -, per proposar a la gent aquest periple, pagant i a sobre haver de fer el quilòmetre llarg que el separa del centre, carregats amb les compres. 

Sabeu que! Com que s'ha de predicar amb l'exemple, feu-ho vosaltres!. Em refereixo als polítics implicats amb les empreses municipals, directius de SIMA, famílies i amics propers i axis potser els simples ciutadans de peu ho podrem fer al centre i tal vegada tindrem la sort de trobar-hi aparcament en un lloc sense pagar, ni per zona blava, ni per pàrquing. Que de que se'ns rifin i sobre hagi'm de pagar, ja n'estem més que cansats

Per cert el carrer del Rec, el desaconsello, en dies feiners ens quasi impossible trobar aparcament, hi ha dos descampats en els quals se n'hi trobava, però darrerament per cortesia de Proinosa i no sé si d'acord o per gentilesa de l'Ajuntament els han tancat, per facilitar-ho encara més. 

Una de passions!

Per acabar-ho d'adobar, aquesta setmana hi ha una contraporta de diari amb una entrevista "apassionada" de com no en Aymami, parlant entre altres coses de la seva passió per Igualada i d'estar orgullós d'haver sigut l'alcalde més insultat de l'historia d'Igualada. Bé jo no comparteixo l'apassionament per la seva Igualada mental. Jo com vaig dir un dia vaig néixer al carrer anomenant del "matadero", amb veïns com els Vallès, els Salat, els Vives, els Sisquella, els Ballester, els Majoral carrossers, els Pont amb la botiga regentada per la Pepeta, el Rossendo de les bicicletes, els Asensi de las Derbi, els Rovira de las carrosseries, els Ballabriga, els Riba, els Bertran, la "Garrella", els fills de la guàrdia civil, els Bernaldez, els Parrilla, el picapedrer, els Puig de la Palma, can Colapi etc.

La meva passió per Igualada, està arrelada en la ciutat on vaig néixer i que porto a l'ànima. La idea de la meva ciutat no és per cap interès polític ni d'altre tipus. Simplement perquè vull el millor per allò que m'estimo, perquè no haig de ser políticament correcte, ni he de comptar els vots que guanyaré o perdré fent o dient el que dic. Per això puc afirmar que no m'agrada aquest disseny d'Igualada, pensada en zones de vots útils i basada en deliris de grandesa. La meva ciutat comença, per la gent de peu, per les associacions de barris, pel teixit industrial de sempre, pels gremis diversos i a partir de les necessitats i el consens d'aquesta gent, que són els que si realment coneixen el carrer, contruir un model de ciutat.

Sempre he dit que les coses grans comencen per fer bé les petites i actualment Igualada està governada per una gent superb i amb una prepotència sense límits, que rendeix culte a les persones de la colla que manega les cireres i res més. Molt poca peça al teler i molta miopia a les olleres.

Les cases es comencen pels fonaments i mai per la teulada. Si no es baixa de la cadira, es deixa de pensar en les fotografies i en construir el mite de la hiperactivitat tant de moda, es corre per no arribar en lloc. S'ha de trepitjar el mon real i viure el dia a dia. La resta són cabòries, com les d'en Montilla del Polònia. Molt bla bla amb paraules que no es sap el que volen dir. No sé com es pot tenir passió per la ciutat quan sols hi ha la recerca d'un aparador, perquè parlin d'un mateix.

Això de ser l'Alcalde més insultat de l'historia d'Igualada, no sé si s'ha de prendre com un merit o no, jo ho deixo al gust del consumidor, és a dir "sense paraules".

Tinc més idees a la ment, però se'm fa tard. Per això he de tancar la paradeta.

Us desitjo un bon cap de setmana, i també un bon Nadal.

Fins un altre.

Josep M. Torras Payerol

Com et trobem a faltar!

LLIÇÓ D'ECONOMIA

Com que aquests dies estic una mica vagarós i pensant el la "conxorxa dels beneits" deu meu en mans de qui estem! És ben cert que l'estupidesa no té límits.

Al contrari d'Hollywood la realitat supera sobradament a la ficció.

En clau d'humor, us passo una lliçó d'economia que m'ha fet arribar un bon amic. 

ECONOMIA TRADICIONAL

Tens dues vaques. En vens una i amb els diners compres un brau. Es multipliquen i l'economia creix. Els vens i et jubiles amb els beneficis.

ECONOMIA ALS ESTATS UNITS

Tens dues vaques. En vens una i amb els diners reparteixes dividends per pujar artificialment el valor de l'acció. Obligues a l'altra vaca a produir la llet de quatre vaques. Et sorprens quan la pobra mor extenuada. Robes les vaques d'algú més pobre i dèbil i repeteixes la jugada.

ECONOMIA A LA XINESA

Tens dues vaques. Poses tres-centes persones a munyir-les. Et sents orgullós de no tenir cap aturat, alta producció i arrestes al periodista que va publicar les xifres.

ECONOMIA A LA JAPONESA

Tens dues vaques. Les redissenyes per tal que tinguin la desena part de la seva mida natural i per tal que produeixin vint vegades més llet. Llavors crees una sèrie de dibuixos animats que es diu "Vakemon" i vens a tothom ambdues coses.

ECONOMIA A L'HINDÚ

Tens dues vaques. Les adores.

ECONOMIA A LA RUSSA

Tens dues vaques. Les comptes i arribes a la conclusió que tens cinc vaques. Les tornes a comptar i creus que en tens quaranta-dues. Les comptes altra vegada i te'n surten dotze. Deixes de comptar vaques i obres una altra ampolla de vodka.

ECONOMIA A LA SUÏSSA

Tens cinc mil vaques, però cap d'elles és teva. Cobres a l'altra gent per guardar les vaques i per no dir a Hisenda que són seves.

ECONOMIA A L'ALEMANA

Tens dues vaques. Fas un re-enginyeria de les vaques per tal que visquin cent anys, formin una vegada al mes i es munyin elles soles.

ECONOMIA A LA FRANCESA

Tens dues vaques. Fas una vaga perquè en vols tres.

ECONOMIA A L'ANGLESA

Tens dues vaques. Les dues estan boges.

ECONOMIA A L'ITALIANA

Tens dues vaques. La de l'esquerra està boníssima.

ECONOMIA A L'ESPANYOLA

Tens dues vaques, però no saps on collons estan, i a més, t'importa una merda. Vas a prendre unes copes de vi.

ECONOMIA A LA CATALANA

Tens dues vaques. Les cries, les rentes, les pentines... Espanya te les fot, li dóna al veí que només en té una perquè ha de tenir el mateix que tu tens, com et queixes et diu insolidari i no et deixa comprar-ne més.

 

Vehicles oficials i ecològics del Sur dels Pirineus, sense extres!

La conjura dels necis.

Jo ho traduiria per la "conxorxa dels beneits" Però abans que a algú se l'hi acudeixi denunciar-me als tribunals he d'aclarir que el títol no és meu. És l'intitulat d'un llibre pòstum de en John Kennedy Toole. Afinant una mica, per fer honor als del títol del llibre (encara que no crec que aquests siguin els que em llegeixen) els diré que l'autor no era el famós president Kennedy, sinó un altre que va ser més famós mort que viu. Encara que potser el president també, en fi, ja m'enteneu. El títol vé a compte de dues noticies, o quelcom semblant, que han sortit en els diaris dels darrers dies.

Primer, la recent visita dels nostres il·lustres representants del govern català al Japó. Bé, la conversa pot semblar una mica surrealista, però podria ser ben real.

Situem-nos. Visita a la Nissan per demanar que no sigui tan inflexible en la seva posició envers la fàbrica de Catalunya. (La conversa la poso en castellà, per imperatius de la traducció o si algú d'ells parla japonès, ja em perdonarà, el castellà el parlen segur!).

Conversa entre director general de la Nissan el CEO pels amics i els inefables i últimament inseparables M&C.

- CEO Nissan: ¿Señores M&C, ustedes tienen coche? (En japonès i degudament traduït).

- M&C: Pues no, ¡Por no tener, ni carnet de conducir!

- CEO: ¿Entonces como se trasladan por Catalunya, en taxi?

- M&C: ¡No! En coche oficial y con chofer.

- CEO: ¿En qué clase de coche oficial se trasladan?

- M&C: En un A8, blindado y con todos los extras, bueno con todos no. Hemos tenido que retirar la televisión, reposapiés y mesilla a medida.

- CEO: (Molt educadament). Entonces creo que se han equivocado de compañía i de país, lo que ustedes buscan, lo tienen que pedir en Alemania, en la sede de Audi. ¡Buenos días y que disfruten del viaje!

Evidentment el president de la Nissan entendria que anessin amb SEAT, però no és el cas.

Tampoc calia anar al Japó per assabentar-se'n allà, durant la visita feta a la Sony, que aquests estaven fent una regulació aquí, o per saber que moltes altres companyies Japoneses, ho faran en un futur pròxim. Per cert, quan ha costat la factura dels taxis? Només per curiositat, faltaria més! La resta i els extres no cal, que en temps de crisi, fa lleig preguntar-ho i fer posar vermell a la gent!

Segon tema, aquest acompanyat d'un acudit i ja em perdonareu si primer em permeto explicar l'acudit i desprès el tema, però em penso que l'endevinareu abans d'acabar-l'ho.

Resulta que van enviar un nen Japonès (com ho faig lligar tot oi!) en un intercanvi a una escola Espanyola, a la classe t'Història. La senyoreta (queda millor que la mestra!), va preguntar:

- Qui va ser el que va dir la següent frase: "Plora com una dona, dons no has sabut defensar la ciutat com un home".

Silenci a tota la classe, només el nen Japonès amb el dit aixecat.

La senyo:

- Ningú més ho sap (tots en silenci).

- Bé Tahamoto, respon!

En Taha:

- La mare de Boabdil a la rendició de Granada als Reis Catòlics el 1492.

La senyo:

- Molt bé Tahamoto, felicitats. Molt llest!

Al fondo de la classe se sent una veu que diu:

- Aquests fills de puta dels Japonesos!

La senyo, tot esparverada pregunta:

- Qui ho ha dit!?

El tabolaire de la classe respon:

- El General McArthur 1942!

Vagi per endavant i sobretot havent-t'hi pells tan sensibles, que ho va dir el General McArthur i que jo respecto els japonesos tan com respecto a qualsevol esser humà, només per si a algú se l'hi acut acusar-me de racisme. Clar que per interpretar l'humor primer se'n ha de tindre, després fa falta una mica d'intel·ligència i mai treure'l de context.

L'acudit vé a compte, tant per uns com per altres, de la famosa frase d'en Tardà, que francament ja hauria de fer temps que anés amb pantalons llargs. Certes actituds són adequades a una edat, fora de temps, fas el ridícul entre altres moltes coses. El que no sé, és, si actualment els diputats han de tenir un nivell - o hi ha el que hi ha - i no cal donar-hi més voltes. (Per cert, els entesos diuen que la frase "mori el Borbó" no era del 1714 si no 1886, però això és el de menys).

Per altre part, aquesta colla que es dediquen a al tir al colomí, que s'atorguen els privilegis de "La Santa Inquisición" o fan de substituts del Tribunal Constitucional (TC per entendre'ns), que s'ho facin mirar.

Per pertanyer al TC has de ser amiguet d'algun dels partits que tenen el dret de cuixa, per que et nomenin (segons bufis, cap un cantó o cap un altre).

Per que t'atorguin aquest privilegi s'ha d'haver estudiat per jutge i com que els que demanen que en Tardà sigui cremat a la foguera, no tenen cap dels dos condicionants, que callin i es dediquin a coses més positives, que en els temps que corren no necessitem Torquemadas, sinó gent amb molt assenyada. Disortadament d'aquesta n'hi ha ben poca, a totes bandes i colors de l'arc parlamentari i també extramurs.

En fi, que per prendre'ns el pèl ja n'hi han que tenen el títol i la plaça en "propietat". Ja veureu que l'Estatut - pobret, ves a saber quina culpa en té, d'estar escrit en una altre llengua -, rebrà tantes bufetades que no el reconeixerà ningú. És per preguntar-se: en quin país estem! O potser millor no fer-ho perquè és cert allò que em feia tanta ràbia, quan Europeus civilitzats, ens deien que l'Àfrica començava al Sud dels Pirineus. Hi ha certes resolucions polítiques i/o constitucionals, que semblen més de llocs on la calor és posa al cap. Per cert els del Nord d'Àfrica acostumen a parlar l'àrab. Sense cap connotació, simplement un fet!

Si els Catalans, que hem votat un estatut, passat i repassat pel ribot, que havia de ser el que sortís del parlament de Catalunya i ha quedat com ha quedat (com el julivert de la cançó: Sense cap fulla i amb el cap pelat!) i el TC creu que no és constitucional - i s'ha de modificar encara més - és que els catalans tampoc ho som (de constitucionals) per tant, el millor serà, i jo soc una persona moderada, tirar pel dret. Si som, som i sinó, no som! Tal vegada ja és hora que comencem a solucionar els nostres propis problemes i allà on no som volguts, tampoc hi siguem trobats!

No acostumo a fer escarafalls, però un visca Catalunya! Em vé de gust i a qui no l'hi agradi que si posi fulles. Que de botiflers, lerrouxistes i altres espècimens carpetovetònics, ja en tinc una mica els bemolls plens.

Fins un altre i bon profit.

Josep M. Torras Payerol 

PD: No me'n puc estar de preguntar. Dels extres del cotxe oficial del President del parlament Català, que se'n va fer?:

• Van tornar-ho a la casa i els hi van retornar els diners? La tauleta a mida també?
  
• Se'ls van quedar per us en un cotxe particular?
  
• Els van regalar a un familiar o conegut?
  
• Els tenen desmuntats per quan hagi passat la crisi? L' econòmica s'entén.
  
• O cap d'elles?
  

Els núvols, no poden amagar la llum.

De res i de tot.

Aquesta ha sigut una setmana molt estranya per a mi, de sensacions, de pensaments nous, de dolor, de tristesa i de reflexions.

La veritat és que no tenia ganes d'escriure res, el dilluns vaig comprar dos llibres, que és el que faig quan estic desconcertat, un és d'en Gari Kasparov que es titula, "como la vida imita el ajedrez" projecte, tècnica i tàctica tot en un, realment el trobo molt interessant i amb idees realment brillants. L'altre és més nostre i també m'agrada molt i em servirà per la tasca de conèixer "l'enemic" el llibre es titula "La dictadura de d'incompetència" d'en Xavi Roig, que parla de que estem en una societat, sobretot la catalana i l'espanyola en mans d'un funcionariat, que només defensa els interessos dels funcionaris, amb una societat civil endormiscada, que és com la volen alguns, entre ells el poder fàctic. L'autor es queixa de la poca intervenció i la poca representació que te dins la política d'aquest país - el nostre - gent que prové de la part privada de la societat civil, que són els que es guanyen les seves pròpies garrofes, no viuen a compte de la mamella de l'estat i saben el que és resoldre problemes reals.

Més o menys parafrasejant el que deia Nietzche, "l'Estat ha mort, ja és hora que el ciutadà, solucioni és seus propis problemes", dons ja hi ha massa gent que espera que l'hi solucionin els seus sense haver de fer gran cosa, i veritablement les esquenes de la gent diguem-ne de la part privada, ja no poden aguantar gaire més.

No és de rebut que hi hagi gent - a la fi, els funcionaris no són més que els nostres servidors – que gaudeixin d'avantatges sobre els treballadors que són els que els hi paguen el sou. No ho entengueu malament, hi ha d'haver funcionaris, però amb les mateixes condicions que en la resta de la societat civil. No pot ser que perdem llocs de treball productius i es mantingui o s'incrementi el nombre de funcionaris. És una vergonya, una estafa, una presa de pel i quelcom ruïnós pel país.

Avui no em referiré a ningú en particular, no estic per batalletes frontals, simplement reflexionaré, sobre el que escric i les seves implicacions.

Perquè escric i qué pretenc defensar?

Vaig començar a escriure per casualitat, dons expressava moltes vegades la meva insatisfacció a la gent del meu voltat, i per això, els meus pensaments no arribaven gaire lluny.

Vaig intentar anar una mica més enllà escrivint cartes al director i quasi tots els meus escrits eren publicats en un setmanari local. Després les coses van canviar, no és cap paranoia, simplement va haver-hi pressions perquè no fossin publicats, no perquè ofenguessin a ningú, per defensar-se d'això ja hi ha els tribunals, sinó perquè alguns creien que amb les meves "caparrades" posava en evidència coses que els feia ensenyar la gaita. Aleshores vaig crear un blog d'àmbit local, aquí realment no hi a censura, més de la que jo mateix m'imposo. I ací estic encara.

Simplement intento escriure sobre el que penso i crec. Sobre l'ètica i l'estètica d'una gent, que ja fa bastant de temps que es creuen per sobre del bé i del mal, que es pensen que tot és permès, perquè estan rodejats, d'estomacs agraïts que sempre els hi riuen les gracies, encara que no en tinguin cap.

La satisfacció personal i la tranquil·litat d'estar d'acord amb la pròpia consciencia, també ajuden bastant a mantenir la moral. Però a vegades em pregunto si apart d'això i d'uns amics i lectors fidels que m'animen a continuar, estic aconseguint quelcom positiu.

Tot acte ha de tenir una finalitat i el que escric no sé si realment fa moure quelcom o canvia alguna cosa. Ja sé que m'ho puc mirar com un granet de sorra i que granet a granet trasllado la duna de lloc, però faig moure altres granets? És molt feixuc traslladar la duna tot sol. Si és així, perquè no ho deixo?

Fer el que vols fer, el dir el que vols dir i el pensar lliurament, és un luxe que no molta gent es pot permetre i realment et fa sentir humà i conseqüent, el que et mou no son simplement interessos materials, sinó interessos humans, és una mica anar contra l'hipocresia que ens envolta, contra el pur egoisme de molta gent, que no mira més enllà del seu melic. Que tot el seu mon, son ells mateixos i l'humanitat - per mes que embolcallin els seus actes de progressismes o del bé del ciutadà - els importa un rave, en tant en quant el primer son ells i el mantenir el seu "modus vivendi" a costa de tots i de tothom i de vendre la seva ànima al diable per un plat de llenties.

Realment en consciencia, no puc permetre dintre de les meves possibilitats i capacitats, pensar - tal vegada il·lusòriament - que no hi ha justícia divina i que aquesta no caigui amb tota la seva força, sobre tota aquesta gent que a base d'hipocresia, viuen a la nostre esquena, xuclant d'una mamella, que ni és seva, ni és eterna.

Des d'aquest modest escenari, demanaria a la societat civil, als joves que encara creuen en la veritat de les coses i a ciutadans en general, a fer quelcom per sortir d'aquest aborregament, que tant interessa als que manen i als que mouen els fils.

Jo os passo el repte! No calleu, no us deixeu endormiscar, no ho doneu tot per bo, no sigueu conformistes, pregunteu, investigueu, reclameu, controleu, exigiu i sobre tot treballeu per una societat nova, en la que la gent solucioni els seus propis problemes i que la droga i la fal·làcia de la societat de benestar no justifiqui totes les aberracions, que en el seu nom s'estan fent.

Espero i desitjo que la pròxima setmana ja hauré passat el dol i podré continuar la meva creuada sense dubtar que no és estèril i que produirà els seus fruits.

Si heu arribat fins aquí, gracies, si ho heu deixat abans, os comprenc i si esperàveu més, perdoneu, faig el que puc dintre de les circumstancies.

Fins un altre.

Josep M. Torras Payerol