De res i de tot.

Aquesta ha sigut una setmana molt estranya per a mi, de sensacions, de pensaments nous, de dolor, de tristesa i de reflexions.

La veritat és que no tenia ganes d'escriure res, el dilluns vaig comprar dos llibres, que és el que faig quan estic desconcertat, un és d'en Gari Kasparov que es titula, "como la vida imita el ajedrez" projecte, tècnica i tàctica tot en un, realment el trobo molt interessant i amb idees realment brillants. L'altre és més nostre i també m'agrada molt i em servirà per la tasca de conèixer "l'enemic" el llibre es titula "La dictadura de d'incompetència" d'en Xavi Roig, que parla de que estem en una societat, sobretot la catalana i l'espanyola en mans d'un funcionariat, que només defensa els interessos dels funcionaris, amb una societat civil endormiscada, que és com la volen alguns, entre ells el poder fàctic. L'autor es queixa de la poca intervenció i la poca representació que te dins la política d'aquest país - el nostre - gent que prové de la part privada de la societat civil, que són els que es guanyen les seves pròpies garrofes, no viuen a compte de la mamella de l'estat i saben el que és resoldre problemes reals.

Més o menys parafrasejant el que deia Nietzche, "l'Estat ha mort, ja és hora que el ciutadà, solucioni és seus propis problemes", dons ja hi ha massa gent que espera que l'hi solucionin els seus sense haver de fer gran cosa, i veritablement les esquenes de la gent diguem-ne de la part privada, ja no poden aguantar gaire més.

No és de rebut que hi hagi gent - a la fi, els funcionaris no són més que els nostres servidors – que gaudeixin d'avantatges sobre els treballadors que són els que els hi paguen el sou. No ho entengueu malament, hi ha d'haver funcionaris, però amb les mateixes condicions que en la resta de la societat civil. No pot ser que perdem llocs de treball productius i es mantingui o s'incrementi el nombre de funcionaris. És una vergonya, una estafa, una presa de pel i quelcom ruïnós pel país.

Avui no em referiré a ningú en particular, no estic per batalletes frontals, simplement reflexionaré, sobre el que escric i les seves implicacions.

Perquè escric i qué pretenc defensar?

Vaig començar a escriure per casualitat, dons expressava moltes vegades la meva insatisfacció a la gent del meu voltat, i per això, els meus pensaments no arribaven gaire lluny.

Vaig intentar anar una mica més enllà escrivint cartes al director i quasi tots els meus escrits eren publicats en un setmanari local. Després les coses van canviar, no és cap paranoia, simplement va haver-hi pressions perquè no fossin publicats, no perquè ofenguessin a ningú, per defensar-se d'això ja hi ha els tribunals, sinó perquè alguns creien que amb les meves "caparrades" posava en evidència coses que els feia ensenyar la gaita. Aleshores vaig crear un blog d'àmbit local, aquí realment no hi a censura, més de la que jo mateix m'imposo. I ací estic encara.

Simplement intento escriure sobre el que penso i crec. Sobre l'ètica i l'estètica d'una gent, que ja fa bastant de temps que es creuen per sobre del bé i del mal, que es pensen que tot és permès, perquè estan rodejats, d'estomacs agraïts que sempre els hi riuen les gracies, encara que no en tinguin cap.

La satisfacció personal i la tranquil·litat d'estar d'acord amb la pròpia consciencia, també ajuden bastant a mantenir la moral. Però a vegades em pregunto si apart d'això i d'uns amics i lectors fidels que m'animen a continuar, estic aconseguint quelcom positiu.

Tot acte ha de tenir una finalitat i el que escric no sé si realment fa moure quelcom o canvia alguna cosa. Ja sé que m'ho puc mirar com un granet de sorra i que granet a granet trasllado la duna de lloc, però faig moure altres granets? És molt feixuc traslladar la duna tot sol. Si és així, perquè no ho deixo?

Fer el que vols fer, el dir el que vols dir i el pensar lliurament, és un luxe que no molta gent es pot permetre i realment et fa sentir humà i conseqüent, el que et mou no son simplement interessos materials, sinó interessos humans, és una mica anar contra l'hipocresia que ens envolta, contra el pur egoisme de molta gent, que no mira més enllà del seu melic. Que tot el seu mon, son ells mateixos i l'humanitat - per mes que embolcallin els seus actes de progressismes o del bé del ciutadà - els importa un rave, en tant en quant el primer son ells i el mantenir el seu "modus vivendi" a costa de tots i de tothom i de vendre la seva ànima al diable per un plat de llenties.

Realment en consciencia, no puc permetre dintre de les meves possibilitats i capacitats, pensar - tal vegada il·lusòriament - que no hi ha justícia divina i que aquesta no caigui amb tota la seva força, sobre tota aquesta gent que a base d'hipocresia, viuen a la nostre esquena, xuclant d'una mamella, que ni és seva, ni és eterna.

Des d'aquest modest escenari, demanaria a la societat civil, als joves que encara creuen en la veritat de les coses i a ciutadans en general, a fer quelcom per sortir d'aquest aborregament, que tant interessa als que manen i als que mouen els fils.

Jo os passo el repte! No calleu, no us deixeu endormiscar, no ho doneu tot per bo, no sigueu conformistes, pregunteu, investigueu, reclameu, controleu, exigiu i sobre tot treballeu per una societat nova, en la que la gent solucioni els seus propis problemes i que la droga i la fal·làcia de la societat de benestar no justifiqui totes les aberracions, que en el seu nom s'estan fent.

Espero i desitjo que la pròxima setmana ja hauré passat el dol i podré continuar la meva creuada sense dubtar que no és estèril i que produirà els seus fruits.

Si heu arribat fins aquí, gracies, si ho heu deixat abans, os comprenc i si esperàveu més, perdoneu, faig el que puc dintre de les circumstancies.

Fins un altre.

Josep M. Torras Payerol