Joan Vic i Adzet l’alcalde de Vilanova del Camí i les paradoxes.

Recordo l'any 1968, a d’universitat de Barcelona en plena revolució estudiantil, com a ressò de la revolta d'estudiants a França encapçalada per l'Enric “el roig”.

Un dia qualsevol al pati de lletres de l’universitat Central una conversa, més o menys com segueix:

- Ei! Joan, que hi fas aquí?

- Avui hi ha manifestació i estic esperant que comenci.

- Però tu no estudies aquí, oi?

- No però vaig a tot les manifestacions.

- Bé, jo vaig cap a classe. (No és que jo fos un estudiant model, però escollia les meves pròpies "guerres").

Poca estona desprès la manifestació començava, una de les vegades van trencar la porta de les dependències del Rector, van fer servir un banc com ariet i van destrossar el contingut d’una sala.

La policia entrava a dins al recinte, fins i tot a cavall, repartint a tort i a dret, molts dels manifestants es refugiaven en les aules on es donava classe, en recordo un que d’una puntada de peu va fer caure un gran vitrall, sota la mirada estordida de tots els estudiants que estaven en l’aula.

Eren mes o menys les manifestacions contra el franquisme, per la llibertat, contra la gerra del Vietnam, etc.

Bé el meu amic Joan no se’n perdia una, no sé el que estudiava, però no crec que tingues temps per acabar cap carrera.

Una vegada arribada la democràcia, es va presentar per alcalde a la primera legislatura democràtica, com a mèrits, esser lluitador contra el franquisme, i ara 30 anys després encara és alcalde.

La paradoxa és la següent:

Lluitava conta un dictador que va estar 40 anys en el poder, a ell només ni falten 10 i ara en hi han que lluiten perquè ho deixi d’una vegada. En això no vull dir que sigui un dictador, però el poder corromp i a vegades ha actuat d’una manera semblant a ho que ell avanç detestaba.

Feia manifestacions i ara que mana les critica i les intenta reprimir, estava en el bàndol dels manifestants i ara està a l’altre banda.

Les manifestacions de l’universitat eren amb violència per ambdues parts i ell estava en una d’elles.

Francament, haver anat a manifestacions per comptes d’estudiar no crec que sigui un mèrit, per estar 30 anys d’alcalde, crec que tant de temps manant genera de “per se“ corrupció “el poder corromp” i tal vegada hauria de reflexionar si s’ha tornat allò que detestava i lluitava per fer fora.

Amb les meves paraules no estic donant recolzament a la gent que protesta amb violència, deu me’n guardi, però si que voldria que en Joan reflexiones, perquè ara ell està en el bàndol oposat.

Estar arrapat a una cadira durant tant de temps no és adret per la democràcia, perquè sembla que aquesta persona faci ja molt de temps que hagi arribat a límit de la seva capacitat i no sigui bo per res més i fins i tot barri el pas a companys, amb tota probabilitat amb idees i il·lusions, més fresques que les seves.

Joan ves-te’n a casa faràs un favor a la democràcia i a tu mateix, la teva lluita actual només és per conservar la cadira, que no és teva, encara que tu creguis que si.

Amic Joan fins un altre.

JOSEP M. TORRAS PAYEROL

PD: La meva més ferma repulsa per la gent que creu que amb violència pot aconseguir les coses dintre de la democràcia i la meva més ferma demanda a que no es deixi, que els mal dits demòcrates, s’arrapin a la cadira durant tant de temps i acabin sent una imatge, de lo que ells més odiaven i per lo que lluitaven en contra.