Estem al final d’un cicle que m’entres durava, el que els polítics no els importava que es menges tot el que era gras, perquè ells també anaven grassos i com sempre, no tenien la més mínima visió de futur.
Ja ningú comprava llagostins, havia deixat d’estar de moda menjar-ne, eren massa cars i els diners avançats per comprar-ne, ara eren difícils de tornar, de fet serien difícils de tornar durant molts anys, la gent ja no veia els llagostins com el menjar del futur.
Els que els pescaven no tenien els diners per continuar pescant, els preus que durant anys havien augmentat sense mesura, no sols s’estabilitzaven sinó que baixaven, els diners avançats dels consumidors per continuar la pesca no arribaven i els beneficis no sols baixaven sinó que es convertien en pèrdues, a ells només els interessava conservar el seu nivell de profit en ser i ser encara més rics i en no perdre cap dels diners que havien guanyat especulant amb la pesca del llagostí.
Els que els comercialitzaven ja no tenien compradors, els llagostins ja no eren la moda i la bicoca que els havien fet creure i la gent no manllevava diners per comprar-ne.
Els que deixaven els diners per comprar llagostins, havien tancat l’aixeta doncs n’havien deixat tants i en condicions tan dolentes, que ara tenien por de tenir-se que menjar els llagostins ells i tot el que eren abans avantatges, eren ara inconvenients.
Els que vivien a l’esquena de tots ells, estaven espantats, perquè ja no podien explicar que eren ells els que feien que els llagostins fossin tan importants i tan cars i deixarien de rebre diners de re qualificar àrees de pesca, diners de pescadors agraïts pels seus favors i dels impostos als pescadors, venedors i compradors de llagostins.
La situació feia por.
De sobte va sortir del no res una ministre del llagostí, que deia que tenia solucions pel problema i com que el temps se’ls tirava a sobre doncs s’acostaven les eleccions, va fer les següents propostes.
- Subvencionar els compradors de llagostins, que no tenien prou diners per comprar-ne o simplement menjar-ne.
Els que havien de posar els diners per comprar més llagostins, ja no podien o no volien donar-ne més.
Els consumidors finals dels llagostins estaven tips o els que encara no havien acceptat la moda de menjar llagostins, no podien, no tenien diners de propis o no podien manllevar diners, doncs els que el deixaven ara posaven unes condicions inacceptables.
En hi havien també molts que se’n havien donat compte que la febre del llagostí, havia tornat a fer com sempre, molt més rics als llagostineros i molt més pobres als compradors de llagostins. Aquestos no volien endeutar-se una gran part de la seva vida, per tornar els diners manllevats per comprar llagostins cars.
Hom es preguntava, perquè ara una ministra es dedicava intentar posar ordre al ram de la pesca del llagostí, si fins ara no havien fet res per parar una disbauxa que ho havia fet malbé tot, i que ja no tenia remei.
No sabien si deia que tenia un remei màgic o que amb les seves decisions encara faria que empitjores més la situació i els diners anirien a la fi a parar a les butxaques dels pescadors de llagostins.
Però bé com s’acostaven eleccions i s’havien de prometre miracles, això feia la ministra, malbaratant els diners de tots, enlluernat a uns i procurant que els pescadors de llagostins rics, ara no hi perdessin diners i els compradors de llagostins pobres, s’enredessin més encara.
No fos el cas que ells, no poguessin seguir vivint a l’esquena de tots els compradors de llagostins.
Fins ací el compte, que sembla broma però no ho és.
Passiu bé i fins un altre.
JOSEP
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada