Os faig avinent un altre article del amic Pere Escolà, que crec que il·lustra força sobra un tema que avui és de molta actualitat i que alguns l'haurien de llegir molt detingudament per extreure'n conseqüències, encara que aquestes siguin caire polític, si no saben arribar més enllà.
A vegades sorprèn que els polítics es preocupin pel desinterès dels ciutadans envers la política, i es queixen de la desafecció, de que no es prenguin seriosament les eleccions, l’estat, la cosa pública i el poder. O simplement, perquè tenen tanta audiència programes com el Polònia, que se’n fot de tot plegat. Ells que pretenen convèncer al ciutadà del bé que fan la seva feina i que només pensen en el seu benestar, no entenen que se’ls veu el llautó. L’anomenada societat civil viu avui lluny del que ells representen, i el que més li preocupa a la gent no rebre gaires patacades, i poder mirar el que fan “els seus representants” des de la butaca de casa, com si estiguessin al teatre.
En un període on molts partits organitzen el seus congressos només cal veure les maniobres que fan, quan ells haurien de ser els garants del sistema i els que haurien de donar més exemple. Malgrat l’article sisè de la Constitució, i els estatuts de cada partit, preveuen una estructura i funcionament democràtic, tots fan joc brut, que a més revesteixen de formes participatives, i els capitostes es barallen oberta o soterradament per veure com poden continuar en el poder, o prop d’ell i quant en tindran.
La democràcia que practiquen és pura retòrica, i els que en cada moment tenen el control dels aparells fan gecs i mànegues per assegurar els resultats que desitgen. Així comencen utilitzant la designació de compromissaris amb mecanismes on les urnes són pura pantomima, estructuren les ponències que després intenten fer votar amb les aportacions que són l’entreteniment dels congressistes, i una vegada aprovades, les obliden en un prestatge que s’emplena de pols.
Així, amb honroses excepcions, poques són les vegades que hi ha diversos candidats i verdader debat. Les cúpules dels partits només treballen per construir-se una estructura a la seva mida i sovint imposen una guàrdia pretoriana de fidels als qui reparteixen els càrrecs.
I també, com passava en l’antiga Roma, els que maten a l’emperador són quasi sempre gent del seu entorn. I aquesta ha estat la constant al llarg de la història, encara que no cal que la mort sigui física. Els propers, a còpia de veure la ineptitud dels que manen, creuen que les seves poques capacitats tampoc desdiran, i es senten capacitats per ocupar les més altes instancies de poder. I amb paciència, i aguantant el que calgui, acaben ocupant-les.
Així és corrent veure avui a presidents, ministres, consellers, alcaldes, regidors que no aconseguirien un lloc de treball en cap empresa en la que tinguessin que competir pel càrrec en base als seus mereixements i qualitats. I és que per accedir-hi en la política el que els cal és medrar i recolzar-se amb gent tan ambiciosa i mesquina com ells i així anar guanyant experiència i escalar posicions.
A casa nostra, tant si guanyen com si perden, els polítics sempre diuen que ells són els millors i finalment sempre acaben guanyant un càrrec o un altre, i és molt rar que es quedin a l’atur. Per això molts són els que pensen que no cal perdre el temps fent-los el gara gara. Creuen, amb raó, que per treure’ls només cal esperar a que algú de la seva colla acabi per clavar-los la punyalada per l’espatlla amb un somriure, i ja el posaran en un altra lloc que destorbi menys. Tristament es pensa que no és tan important qui mani, sinó que ho faci el menys malament possible. Tant fa que digui mentides, que enganyi, que robi i que prengui el pel del poble, mentre aquest pugui anar tirant i el viure no li sigui massa difícil.
Al final potser serà que tothom s’ha acostumat a aquest procedir i ja no hi ha interès per lluitar i canviar-ho. Potser perquè en les lluites sempre es produeixen enfrontaments i es queda enemistat amb algú… i això és un problema en un país on és corrent cercar algun conegut que et faci de bo o que et realitzi una gestió que es necessita. El nostre sembla ser el reialme dels favor i dels agraïments. I el cost no és gaire alt. A vegades, si hi ha sort, amb una caixa de bombons es passa...
Pere Escolà
11-4-08
Publicat a la Veu de l'Anoia
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada