La Nebrera en estat pur

He trobat aquest article en el blog de la Nebrera, un d’aquest rars personatges, que tenen la valentia de dir el que pensen, sense ser primmirats i que a vegades creus que estan en el lloc equivocat, però no en el moment equivocat. Com l’hi he dit a ella alguna vegada al facebook, “quin bon vassall si tingués un bon señor”. Hi ha moltes coses en aquest article fet amb l’ànima desbocada, que ens haurien de fer reflexionar a tots plegats, no es pot prescindir de gent com ella, no en hi ha gaire, amb quotes o amb sense. Val la pena llegir-ho. Per cer l'he traduït a Català, l’original el podeu llegir al seu blog: 

http://www.montsenebrera.cat/blog/2009/01/11/acentos-cantos-de-sirena-y-cuentos-chinos/

Accents, cants de sirena i contes xinesos.

La Ministra de Foment és un acudit de molt mal gust, entre altres coses perquè la paguem de la nostra butxaca. No em representa ni com a dona (ja veuen al que condueix la quota...) ni com andalusa (ho sóc, almenys en un 50 per cent de la meva sang, els dolgui o no a alguns renegats del que són), ni com espanyola, perquè sento vergonya que per ella des de fora puguin creure que som així en Espanya. Hi ha més com ella en el Govern, de fet fins i tot en els que diuen les enquestes que aproven en la valoració ciutadana no seríem capaços de trobar una sola frase lúcida, un gest que arribés una mica més enllà del cop d'imatge, una possibilitat d'haver parlat a l'opinió pública sense un miserable xulla davant. En hi ha més com la Álvarez, això és cert, i sigui quin sigui el seu origen territorial, són l'exemple més clar de la decadència que viu la política: una tropa d'inútils en qualsevol àmbit de la vida que no sigui la mateixa política, que mai han cotitzat a la Seguretat Social, que si ho van fer va ser amb pas breu i vergonyant resultat. Una generació política decadent i covard, doncs excepte en el cas del Ministre Corcuera, mai cap va ser capaç de dimitir quan no va estar a l'altura de les seves responsabilitats.

Aquests falsos indignats per les meves paraules, la major part blogaires enviats per la seu partit a distreure l'atenció i marejar la perdiu, ells i uns quants polítics sense quota de pantalla prestats a guanyar-la a qualsevol preu, no són andalusos de veritat.

Aquests politiquets de tres al quart que s'ofenen per la meva burla l' accent fanfarró i ennuegat de la Ministra, agegantat en la seva incomprensibilitat pel fet de ser andalusa i, per tant, ràpida, em fan pensar en el que dirien si jo m'ofèn per la manera, semblant, però en "polonès", en què parla Joan Tardà. I és el mateix. Amb un accent o un altre, amb major o menor rapidesa en l'emissió dels fonemes el problema és el fons. L'analfabetisme polític. I el mediàtic, perquè és igual de trist veure als mitjans de comunicació convertir en notícia aquesta ximpleria, com la del vestit i el maquillatge, la panxa fetal o l'implant de cabell.

La qüestió, amb la connivència d'uns mitjans de comunicació que han perdut el seu sentit originari és seguir corrent cortines de fum sobre la realitat punyent, sobre els milions d'aturats, sobre el creixement exponencial d'un sector públic absolutament insostenible en moments com aquest, sobre les nòmines d'amics que van minvant la nostra capacitat de consum, amb greu i acumulat menyscapte de l'economia productiva, tot això ben trufat de mentides com la de la despesa social.

Mireu-se les butxaques, el futur, fins i tot la panxa i pregunteu-vos simplement si estan millor que fa cinc anys. N'hi ha prou amb això i amb les imatges de Barajas per canviar el ridícul titular "Nebrera ofèn als andalusos "pel de" Maleni ofèn als andalusos i el seu cap, a tots els espanyols que pateixen el seu mal govern, la seva infinita imprevisió, la seva barra excusatòria, la seva ben ordida xarxa de propaganda presta a tapar-l'hi les vergonyes per seguir vivint de la "moma"..

El meu avi va ajudar a construir Barcelona ja fa gairebé un segle. La meva àvia, que era de Baeza, com ell, va aprendre a llegir i a escriure sola, tot i la condemna d'analfabetisme que el seu pare havia triat per ella pel fet de ser dona. Va ser capaç de comprar el seu pis quan els arrendadors van fer fóra els inquilins de gairebé tot l'immoble al carrer, allà pels anys 50. Havia estat capaç, amb un sol sou i cinc boques que alimentar, d'estalviar les quatre mil pessetes que van sorprendre a tots.

Aquests andalusos, com tants d'altres que conec no s'ofenen per les meves paraules, s’entristeixen per haver d'assumir que una paisana seva els deixi en tan mal lloc. Com els deixen en mal lloc tots els que amb ella fan pinya per un mal entès patriotisme groller. O és que són millors els andalusos que els extremenys, aquests que els gallecs o els asturians que els bascos? O és que el nacionalisme és quelcom més visceral del que alguns volen creure? Dins de cent anys ningú es recordarà d'ella, ni de cap ministre d'aquest Govern d'acudit, amb aprenent de bruixot al cap davant, permanentment convençut alhora d'estar en possessió de la veritat i que la veritat és un fenomen contingent que depèn del que digui la majoria. Ningú se'n recordarà d'ella, ni de mi, de gairebé ningú.

Però potser es recordi que aquest va ser el moment en què una generació de persones amb voluntat de servei, sense por al sistema podrit (tal vegada perquè no tenen res a perdre) va decidir donar un pas endavant i desafiar els "Exotismes": el color, l'accent, el sexe, l'origen, factors determinants en el final d'un temps.

En el pervindre s’ha d'imposar la rectitud de mires, el coneixement, la saviesa forjada en l'experiència, el coratge de no callar i l'amor per la veritat i per les persones. I aquí, us ho asseguro, qui hàgim estat capaços de fixar-nos en el fons de les coses, ens trobarem.

Montse Nebrera

11.01.2009