Avui començo a escriure deixant-me portar per sensacions i intuïcions, dons estic una mica fart del bombardeig de consignes dels uns i dels altres, dels xupa càmeres - siguin del color que siguin - i dels venedors de remeis miraculosos que curen tots els mals. Fins i tot la crisis, quan la majoria d'aquests són els que ens han portat a ella, amb una ceguesa que fa esparverar o pitjor, per emplenar-se les butxaques, sense preocupar-se gens ni mica dels seus conciutadans, que teòricament és la gent a la que havien de servir.
Hi ha gent que ha fet declaracions - reproduïdes per mitjans de comunicació i per tant ben documentades - dient que ells estaven a la política per folrar-se. Segurament són els que participen de les comissions per obtenir favors, o simplement per obtenir permisos o requalificacions. Gent que després accedeixen a càrrecs en empreses públiques o semipúbliques - amb sou de futbolista de primera línia - encara que manin els seus contraris polítics, cosa que fa pensar que en aquest país hi ha un corporativisme que fa fàstic i una col·lusió entre els poders fàctics i els poders públics que fa fredor.
Hom es pregunta, en mans de qui estem? O no serà que són sempre els mateixos gossos amb diferents collars, que es van alternat i perpetuant en el poder?.
El cas de l'Estatut és quelcom més que una presa de pel a una part del país que si més no, mereix el mateix, o major respecte que altres territoris, perquè som contribuïdors nets. Amb l'eufemisme de la solidaritat, molts han viscut, farolegen i vagaregen a la nostra esquena, i potser ja s'ha arribat a l'ós del pernil.
Podem nosaltres, els ciutadans Catalans de peu, saltar-nos una llei orgànica? Podem presentar un balanç d'una empresa sense números? Podem anar a hisenda amb una declaració, sense xifres i discutir amb ells el que hem de pagar? Podem, en fi, dir que no volem complir cap dels nostres compromisos, perquè no ens don la gana?
Perquè desprès de veure el tractament que hem tingut en quant a las balances fiscals, que sembla que només sigui de paper higiènic i tot un Estatut amb rang de llei que també el volen fer-lo servir per això. I a sobre se'n foten de la nostra candidesa. Donen ganes a cridar a la desobediència civil, fent ni més ni menys el que ells estan fen amb nosaltres. I fer-ho amb totes les galtes d'aquest mon, tal com ens estan ensenyant a fer-ho.
Ja n'estic fart de botiflers, falsos independentistes, que el únic que defensen descaradament és la seva cadira. De verds de saló, amb cotxe oficial A8 que és veu que pol·lueix poc i no paga els excessos de velocitat. De progressistes que ni tan sols saben el que vol dir la paraula progrés, que amenacen als seu germans grans i que després es caguen a les calces a la primera bufada.
N'estic fart de paraules, que en boca del seu líder, i desgraciadament el nostre President, home de poques paraules, havien de ser fets. N'estic fart que ens prenguin el pèl i a sobre intentin exculpar-se, on precisament potser no tenen cap culpa, ni poder de solució.
Cal que surti algú que seriosament digui prou! No poden ser sempre els mateixos que paguin el beure. De tota aquesta colla d'incompetents, no sé si sortirà ningú capaç de dir prou! Cal una seriositat i fermesa que no es veu per enlloc.
Ens hem de replantejar la nostra realitat i deixar d'escoltar aquesta panda de mentiders empedreïts que no es posen vermells, ni quan els agafen amb els pantalons abaixats.
Que consti que jo em considero moderat, però no em sento representat. A vegades fins i tot em fa vergonya aliena, veure aquestos anomenats representants nostres com fan el ridícul més espantós, per falta de coratge i per excés d'incompetència.
Em plau dir Visca Catalunya lliure! I lliure també d'aquestos que diuen parlar en el nostre nom. Com deien els gallecs "hay que botarlos".
A quins fets es referia la nostra màxima autoritat! Perquè és clar el "fets no paraules" s'ha quedat sense el sentit que volien donar-li. Els fets, torçuts ells, ho clarifiquen prou bé. De moment només bla, bla, bla. Anar tirant agafats a la mamella i veure-les venir. Poses, cares, escarafalls, gestos i poc més. I no cal confondre fer les coses amb seriositat, que posar cara seriosa. Per aquests gags, ja tenim el Polònia.
Abrigueu-vos fort, que venen turmentes.
Fins un altre.
JOSEP M. TORRAS PAYEROL
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada