Aquesta setmana he tingut una interessant conversa amb una de les persones, que en l'àmbit de la política és blanc de les meves critiques, com jo de les seves, ambdós amb els seus arguments i amb els seus sentiments. M'he fet el trobadís amb ell, perquè ja feia temps que volia tenir un "face to face", encara que només fos per dir-li que els meus escrits no eren res personal i si molt del que crec i valoro.
La meva pertinença a un partit polític no és res que condicioni la meva manera de pensar pel que està ben o mal fet. Escric a títol personal i segons el meu criteri, sapiència, consciencia i/o experiència, moltes vegades les més, per aquesta ultima.
Com que no em vull allargar, perquè això només és un "introit", aniré al gra. He pensat molt en aquesta conversa, i també en el seu article publicat en un setmanari, parlant d'un dels temes de la conversa, que és el tema de moda, sobre el qual, aquestes són les meves reflexions:
Empreses municipals i l'endeutament.
L'argument seu és molt simple: Fem empreses perquè hi ha necessitats que s'han de cobrir ara, i no d'ací a 20 anys. Per tant hem d'endeutar-nos més, perquè és per una bona finalitat, principalment social. L'embolcall és absolutament progressista, però la realitat és molt diferent. Analitzem-ho, sota el prisma d'un ciutadà i veiem que dóna.
L'Ajuntament com qualsevol ens de la societat, té unes capacitats i uns límits. Entre ells la llei de Règim local, que va estar creada per impedir que s'estirés més el braç que la màniga. Tot i així els deixen endeutar fins a uns termes, que serien ruïnosos per una empresa, però no per un Ajuntament, dons els avaladors/ciutadans som solvents!
Administrar bé vol dir fer un us intel·ligent i racional dels recursos que ens són assignats, siguin les rendes del treball o ingressos, qualsevol que siguin en els particulars, pressupostos per empreses i Ajuntaments. Si gastem més del que ingressem - i això ho entén tothom - ens hem d'endeutar, comptant que en el futur haurem de tornar aquestos diners extres, dels que en fem us ara. Això fa que siguem menys solvents i tinguem menys recursos cara el futur. És a dir ens estem hipotecant pensant que gaudirem d'això ara i que augmentem la capacitat de crear riquesa i per tant la possibilitat de tornar-ho. Però si l'endeutament no és per invertir, sinó que és despesa, ens tornem més pobres. No parlem de casos puntuals, parlem d'una manera de fer. L'endeutament té uns límits, la solvència de les persones o dels qui les avalen, els actius d'una societat, en el cas de l'Ajuntament els límits legals establerts.
Des fa temps la societat actual es veu abocada al "compra avui i ja ho pagaràs demà!" El fet és que encara que no ho sembli, d'una manera o d'una altre s'ha de pagar i molts desprès d'haver fet cas de la moda i haver-se hipotecat ja saben el que és això. I així els hi va!
L'argument que fa servir l'amic, serveis ara i no d'aquí a vint anys, sona força bé, però al final és el mateix del cas anterior. S'ha de pagar i com que els diners amb el que s'haurien de donar aquestos serveis haurien de ser els del pressupost o d'un endeutament racional i aquesta via ja està exhaurida, degut a una mala administració dels recursos pressupostaris. Ells no parlen d'inversió (capacitat de generar més riquesa) sinó de despesa (viure pel damunt de les nostres possibilitats).
La idea lluminosa que se'ls hi acudeix, és fer empreses municipals, que escapen a la llei de regim local. Genial! Ens hipotequem o endeutem d'una altre manera. Aparentment no es suma al que ja devem i a més no te límit. Una bona manera d'anar cap a la ruïna d'una manera progressista. Però les empreses no són sempre una màquina de guanyar diners. Qui valora el risc empresarial? Qui pagarà en cas que no s'encerti en els plantejaments o en l'execució? Qui són els gestors i com es nomenen?
L'exemple podria ser, (la conversa és no és exactament com va ser amb el meu amic, però podria haver-ho estat).
-"Perquè no et compres un pis ara i no d'aquí 20 o 30 anys" i ell em diu "ara no puc!".
- Jo li dic: "endeutat"! I ell em respon, "és que el banc no em deixa els diners!".
- Li dic "dons buscat un avalador!", resposta: "No el tinc!.
Dons bé nosaltres els ciutadans no tenim perquè ser els avaladors, només perquè l'Ajuntament amb els seus recursos normals, no pot fer front a certes inversions ara.
En casos excepcionals entenc que es facin servir recursos extraordinaris, però aquí sembla que cada empresa que es constitueix, cada obra que es fa, cada pas que es dona, és excepcional! I això és simplement prendre el pel als ciutadans.
D'empreses com les que constitueix el nostre Ajuntament ja n'hi han al mercat lliure. Sofreixen la falta de diners, com tots, i si s'endeuten ho fan sota la seva responsabilitat, risc i avalant-ho amb el seu patrimoni. No sé on és la necessitat, que a sobre, l'Ajuntament els hi faci la competència, sense risc, ni responsabilitat i amb el patrimoni dels ciutadans.
Conclusió: Una mala administració aquí i a Lima! No perquè no hi hagi la possibilitat de constituir empreses Municipals - que en un principi només hauria de ser un recurs excepcional - vol dir, que els mals administradors en aquest cas públics, com si fos el mes natural, facin us de la butxaca dels altres, simplement per amagar les seves mancances. No és de rebut carregar a les esquenes de tots la seva incompetència administrativa, que no política.
Avui i que no serveixi de precedent he estat moderat i quasi políticament correcte. Igual estic perdent facultats!
Bon cap de setmana.
Josep M. Torras Payerol
PD: L'amic em va dir també, que els meus escrits eren violents, al final ho va canviar per agressius. A mi m'agradaria definir aquesta agressivitat com ironia. Prefereixo el sentit de l'humor a una altre cosa, encara que parlem de coses serioses. El sentit de l'humor comporta sempre un grau d'intel·ligència i ens treu de la monotonia que ens envolta.
Entrades
4 comentaris:
Benvolgut senyor Torras,
Miri, jo no sóc igualadí, i per no ser ni tan sols són anoienc, però espero que aquestes "mancances identitàries" no m’impediran veure la meva humil opinió reflectida en aquest blog que, em consta, segueixen de molt a prop des de l'equip de govern del seu ajuntament. Vull dir, ras i curt, que espero que no em censuri aquest comentari fet per una persona que viu a seixanta quilòmetres d’Igualada.
Vostè parla de "La meva pertinença a un partit polític". Tant se val quin partit sigui el seu, siguin els verds, els blaus o els vermells. Perquè penso honestament que, sigui quin sigui, és un luxe tenir entre els seus associats a una persona com vostè que explica les coses dels diners públics amb aquesta naturalitat i facilitat per fer-se entendre. Vostè parla d’uns diners que se suposa que són de tots i s’han d’estalviar si es pot, s’han de gastar bé si així es decideix i s’han d’invertir amb mesura sense estirar mai més el braç que la màniga. Des d’un ajuntament sempre s’hauria d’actuar també pensant en el futur, en l’equip de govern que vindrà al darrera i pel que vostè explica sembla que això, a Igualada, no és massa habitual. No si val a deixar la ciutat massa endeutada i pensar que els que vinguin al darrera ja s’ho faran. Fa lleig i és poc responsable.
M'imagino que els partits que critiquen els seus escrits en el fons es mouen per un cert sentiment d’enveja per no tenir a les seves files a gent valenta com vostè, i ho intenten dissimular a base de criticar allò que cap persona amb una mica de sentit comú hauria de fer. D’això al meu poble, Sarrià, en diuen matar al missatger, i és una mala praxi més vella que la mateixa democràcia.
Benvolgut Sr. Saumell,
Bé deixem-se de formalismes, Miquel estic cofoi pels teus afalacs, que no crec merèixer, però els amics són per això, sinó de que serveix tenir amics!
Simplement gracies!
Josep M. "El Sr. Torras"
Hola, senyor Torras.
Soc un assidu lector dels seus articles tan aquí com al diari.
L’admiro i felicito per lo CLAR i entenedor que els exposa, i majoritàriament estic d’acord amb tu el que exposa. Però hi ha una cosa que no se o entenc, i voldria fer una pregunta.
Amb tot aquest desgavell que esta fent aquest govern actual (i espero que s’acabi ben aviat) que tenim a la ciutat, totes aquestes empreses que estan creant amb diners públics, quan perdin el poder i(així ho espero), tot lo que hagin creat i que no va ni amb rodes, quedarà pels que vinguin o es dissoldrà i desapareix?
Moltes Gracies
El Toni
Apreciat Toni,
Gracies pels teus afalacs.
Respecte a la teva pregunta jo no la puc respondre d’una manera fefaent, dons ni puc fer futurisme ni suposo que estarà en les meves mans la decisió que s'hauria d'emprar.
La qüestió és que son societats limitades i com a tal subjectes a la llei de comerç, com totes les altres societats comercials.
La meva opinió és que el pròxim Govern Municipal, si tinguéssim la sort que no fos Entesa amb el seu pacte diabòlic amb el PP, s’hauria de fer una auditoria de les empreses, les viables o possiblement viables, intentar que entrés dintre del seu capital la major part de capital privat possible, per assegurar una gestió Professional de gent entesa i implicada, en quant a les que no es consideressin rentables, ni ara ni en curt termini, vendre-les o liquidar-les. El problema és que pot ser aleshores, tot el seu patrimoni estigui hipotecat o sigui la garantia als préstecs i tan la venda com la liquidació siguin bastant difícils, sense perdre patrimoni de tots.
Els membres del consell d’administració que és el consistori municipal, - aquestos sapastres, nouvinguts a empresaris amb els diners de tots -, ja s'han assegurat, que en cas de ser acusats de mala gestió, no hauran de pagar de les seves butxaques per responsabilitat civil. S’han fet una assegurança, pagada com no, per nosaltres, per un capital bastant important. En el seu cas només tindrien responsabilitat política. Que bé!
No sé si t'he respost a la pregunta o encara t'he complicat més la vida, si és axis perdona.
Una abraçada.
Josep M.
Publica un comentari a l'entrada