Socio...... que?

Amic Culell,

Tenim en comú ser de Convergència i dir-nos Josep M. No hem parlat mai ni ens em saludat en cap congrés. Dic tot això per fer una composició de lloc abans de comentar les teves darreres declaracions als diaris sobre la sociovergència. El tractament d'amic és una cortesia que espero em permetis.

El diable te més coneixements per vell que per savi, cosa que sabem els dos car tenim una edat semblant. Estaràs amb mi, que gran part de la saviesa que tenim, és més per l'edat que per una altre cosa.

Les teves declaracions m'han deixat estordit. Pensava que els errors del passat ens havien servit, ho havien de servir per aprendre quelcom dels pactes amb partits nacionalistes Espanyols, fossin d'un costat o de l'altre. M'ha sobtat també perquè un company en la direcció del partit, que considero dels més clarividents, qualifiqui al secretari general Espanyol del partit amb el que tu vols fer el pacte – ben entès amb la seva marca blanca pscPSOE – de mentider empedreït i tu parlis que el que ara toca és sociovergència. En que quedem? Suposo que són doncs reflexions a títol personal.

La paraula en si ja no m'agrada, sociovergència em sona com una convergència cap el socialisme. Res a veure ni amb els nostres ideals, ni amb el nostre esperit. A mes, des de quan es poden possar dos galls al mateix galliner?

Jo crec fermament amb el nacionalisme català, sense exclusions. A vegades parlo també d'independència, només perquè no veig que els teus amics de la marca blanca del PSOE, tinguin el valor suficient, apart be bramar molt, d'enfrontar-se a la ma que els hi dóna de menjar, primer la manduca – cadira – i després Catalunya. No veig, senti-t'ho molt, que siguin els companys de viatge que necessita Catalunya. Ja no parlo sols de Convergència. Suposo que ERC té el mateix problema amb ells. Però si de debò la cadira depèn només de Catalunya, podrien ser molt millors aliats i mes fiables – alguns d'ells -, que aquests que cada vegada que fan un "rot" la seva "mama" de Madrid els renya i els posa a rotllo.

No, no necessitem aquests socialistes per a res. No son de fiar i ho han demostrat en moltes ocasions. Pregunta-ho a en Mas - no tenen paraula, ni pròpia ni aliena – la seva ambigüitat és una ofensa a l'intel·ligència i en Zaragoza ratlla l'estupidesa, seva o nostra – Que no hem de lligar el pressupost general amb el català? - És que ja som independents i no ho sabem?

Vinga ja! Amb aquests d'individus vols pactar? Tal vegada n'hi hagi algun, com en Castells, que creuen fermament en el que fan i van mes lluny que els altres. Però són minoria i al final la massa s'imposa, i amb la massa no es negocia. Vols que es quedin sense cadira la Chacon i el Corbacho?

Jo crec que els companys de viatge que ha escollit Convergència en el passat, no ens han fet gens de be, i ens ha fet perdre molts vots. Especialment en les darreres eleccions. T'agrairia que com a senador, o membre del consell de savis, que no d'avis, et prenguis uns moments de reflexió abans de fer declaracions als diaris i de consensuar el missatge de manera que sigui coherent. Està be jugar a l'ambivalència i que es vegi que som plurals, i que tots hi cabem a la Casa Gran del catalanisme, però amb cura.

Ah! La desafecció és quelcom real per la gent del carrer. Només fa falta baixar de la cadira i parlar amb la gent de peu. Fent-ho sols amb els saberuts i convençuts del teu voltant es corre el risc de que acabeu quedant-vos sols. Ser realista i tocar de peus a terra ens toca a tots, però sense renunciar a ser qui som ni al que volem.

Amb tots els respectes, per les discrepàncies raonades.

Molt cordialment.

Josep M. Torras Payerol