Regals, regalets i regalitus, cas Gürtel

He trobat un anàlisis crític al cas Gürtel d'una periodista, que més que una anàlisi sembla un codi deontològic. L'he traduït al Català amb ajudes cibernètiques i el poso al blog perquè em sembla molt interessant i d'un contingut alliçonador. També i adjunto alguns comentaris que tenia en aquell moment l'article.

Com a comentari meu, simplement sentir vergonya aliena per la classe de polítics que corren per aquests mons i pels jutges amics polititzats - Montesquieu ha mort -, que l'únic que fan és intentar justificar el injustificable per afavorir amics, amb arguments simplement patètics, que només aconseguixen obrir la caixa de Pandora a nous i futurs conceptes erronis, el que és un flac favor a la "justícia" i a la democràcia.

La pobra gent del carrer, la que viu dels seus diners i no dels diners del poble, ha de sentir-se molt desemparada veient l'ús que es fa de la justicia per uns - els seus protegits, del color que siguin - i la que s'aplica al ciutadà de peu.

Francament el Sr. Camps, tots els del PP i altres polítics de qualsevol color, haurien de recordar sempre que "la dona del Cèsar no solament ha de ser només honrada, sinó semblar-ho".

Quan s'accepten regals pel lloc que s'ocupa, siguin taronges, targes o maletins, s'està prevaricant, i no depèn de la quantitat ni del límit, sinó del simple fet d'acceptar-los. Per tant, no s'han d'acceptar regals de cap mena i si ho fan i els agafen amb les mans al pastis, dimitir per vergonya torera, de fer-ho per dignitat, ja ni en parlo.

En aquest cas, no estic d'acord amb la periodista que diu que hi hauria d'haver un codi de conducta, simplement "no vol dir no" i d'aquesta manera no s'haurien de posar límits, que molts els fan flexibles segons els seus interessos o sigui "un trage a mida".

Si no s'entén això i es fa cooperativisme d'aquest tema, apaga i anem-nos. Com deien en el llibre de la granja dels animals, "tots els animals són iguals, però alguns més iguals que altres" o com diuen "o tots moros o tots cristians" sense voler ser pejoratiu.

Sense mes dilacions us passo l'escrit:

Cas Gürtel

Les deu lliçons del cas camps Camps, després de conèixer el sobreseïment de la causa contra ell.

Efe - Marisol Hernández

València. Actualitzat dimarts 04/08/2009 13:45 hores

Les cuetejades de la 'trama Correa' a la Comunitat Valenciana posen sobre la taula la necessitat de regular els regals als polítics i que controlin les seves amistats.

No obstant això, l'assumpte no està tancat, vist que la Fiscalia Anticorrupció va anunciar que presentaria avui dimarts el recurs de cassació davant el Tribunal Suprem, un dia després de fer públic l'acte dictat pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) , que acorda el sobreseïment lliure del 'cas Gürtel'.

1. Un president no ha de tenir en el seu cercle d'amistats a 'El Bigotes'.

Als amics no se'ls exigeix normalment la seva declaració de l'IRPF, però un polític que presideix una comunitat ha de cuidar com ningú les seves amistats. Francisco Camps va caure en les xarxes de seductor d'Álvaro Pérez i gairebé acaba a la banqueta.

Quan s'ocupa un lloc d'aquesta responsabilitat, és necessària una intuïció a prova d'aduladors per discernir la pols de la palla. 'El Bigotes' - que mai va deixar de treballar per Francisco Correa- no pot ser la persona que una Nit de Nadal qualsevol truqui a un president. El "ens ha enganyat" que esgrimeix Presidència de la Generalitat, no els descàrrega de responsabilitat.

2. Un partit no pot contractar únicament amb una empresa.

Des del seu aterratge a la Comunitat Valenciana, Orange Market es va convertir en l'empresa de referència del PP. L'argument per explicar va ser que Álvaro Pérez feia el seu treball molt bé i que la seva disponibilitat era absoluta. Però el cert és que només treballava per als 'populars'. No se li coneixen altres contractes suposadament privats, a excepció de Fira València, la qual cosa dóna fe de quina era la posició d'Orange en el mercat.

3. L'empresa del partit no pot contractar amb la Generalitat.

Si no és comprensible que tota l'activitat externa d'un partit la monopolitzin una sola empresa, menys ho és que aquesta firma sigui objecte d'adjudicacions de la Generalitat.

Álvaro Pérez es queixava amargament als despatxos de Presidència dels pocs contractes que se li donaven. Potser no va haver de rebre cap. El PP hauria d'haver posat aquesta condició abans de convertir Orange Market en el seu principal proveïdor. Encara que el TSJCV ha deixat clar que no hi ha relació entre els regals i les adjudicacions, aquest és un assumpte que haurà d'obrir una reflexió.

4. Un polític ha d'afrontar els contratemps.

La manera més adequada d'enfrontar-se a les dificultats és a dir la veritat. Francisco Camps va haver de defensar des del minut zero amb tots els arguments que tenia al seu favor. Un president és responsable, sobretot, davant dels ciutadans, i el primer àmbit per exercir aquesta funció són les Corts Valencianes.

Frases com "tinc unes ganes boges, boges, boges d'explicar" o "queden un o dos esgraons" no han estat prou explícites.

5. Un president necessita un entorn sòlid i audaç.

La pluralitat és una de les virtuts de la democràcia. Si un dirigent només té assessors que li diuen el bo que és, corre el risc d'equivocar-se.

Francisco Camps ha aparegut durant aquests mesos massa sobre protegit. Les dificultats del procés Gürtel han posat de relleu algunes mancances en el seu entorn, que ha errat en les seves previsions. El TSJCV no anava a obrir una investigació per un assumpte per a ells inexistent com el dels vestits, i ho va fer. I Camps mai seria imputat, i ho va ser. Dins i fora del PP ha estat molt qüestionada l'estratègia de la closca.

6. Un dirigent no pot acceptar qualsevol regal.

A qualsevol persona informada i amb sentit comú no li resultaria molt difícil destriar què regals estan dins de la cordialitat social - pròpia de les relacions polítiques - i quines no. Una caixa de taronges com les que Rita Barberá envia a Javier Arenas per Nadal ho està, un rellotge com el que Álvaro Pérez suposadament va enviar a la ex consellera de Turisme i actual presidenta de les Corts, Milagros Martínez, no. Urgeix una regulació de quina donacions són o no acceptables. No és necessari aprovar una llei, n'hi ha prou amb un reglament intern.

7. Un govern autonòmic no pot parar perquè el seu president tingui un problema.

El presidencialisme imposat per Francisco Camps ha resultat perniciós. Com a norma, un polític ha de saber triar els millors. El dirigent valencià va escollir fa dos anys un Executiu de baix perfil polític i aquesta estratègia s'ha demostrat errònia.

Amb alguna excepció, el Govern autonòmic no ha existit durant el procés del 'cas Gürtel'. En el moment de debilitat de Francisco Camps, els consellers escollits per ell no han demostrat ni idees ni iniciativa.

8. La política nacional comporta riscos.

El president de la Generalitat Valenciana havia guanyat en els darrers anys certa projecció nacional, fruit més de la seva hegemonia electoral a la Comunitat, que de la seva aportació al debat polític. Tanmateix, estava decidit a rellançar la seva carrera a Madrid, amb objectius sempre ocults o disfressats de l'interès per millorar la influència valenciana.

Qualsevol incursió d'aquestes característiques comporta riscos. Per això el president havia d'estar preparat per als èxits i per les crítiques.

9. Tots els que et diuen que et volen poden deixar de fer-ho.

La política implica l'assumpció d'un cert grau d'hipocresia; major o menor en funció del sistema de valors de cada persona. Gürtel ha demostrat a Camps que té enemics, possiblement més dels que pensava dins i fora del partit. Malgrat el suport indestructible de Mariano Rajoy i de la direcció del PP, el dirigent ha patit cert qüestionament intern. L'arxiu de la causa per el TSJCV suposa la primera reparació.

10. Un polític no pot tenir a un jutge com a amic.

Hi ha frases que quan es diuen es desconeixen els seus efectes. Camps es va equivocar en afirmar que el president del TSJCV, Juan Luis de la Rúa, era el seu "amic", i aquest, en contribuir a l'intercanvi d'afalagues. Però en aquell moment cap podia intuir que els uniria un procés judicial i que De la Rúa hauria de resoldre un recurs d'apel·lació del president.

Comentaris #

# 406 Anònim 05.Ago.2009 | 07:07

S'hauria de posar un límit OBJECTIU a aquests regals i detalls. En empreses privades series, es fixa un import màxim de, per exemple, 40 EUROS. La tendència és de fet NO PODER ACCEPTAR res. Lamentable cas, no és l'únic, i pèrdua de legitimitat dels nostres polítics.

# 407 Anònim 05.Ago.2009 | 07:23

El més perillós per a un polític de la talla del Sr Camps és afeccionar-se massa emprant en les seves aparicions públiques una prepotència desmesurada i un menyspreu notable al ciutadà mitjà. TOTS podem comprendre, i ho fem, que rebre un regalet de poca o molta munta ens afalaga i encén el nostre orgull. Però un regalet a un President d'una Comunitat SENSE QUE tinc cap mena de repercussió en RES, ÉS prendre'ns per DÈBILS MENTALS O IDIOTES DE NAIXEMENT. Amb quina papereta aquest senyor ha arribat al seu lloc? Com no s'adona que la seva posició davant els seus conciutadans li suposa un comportament d'alçades sense "regalets a canvi de res" sense " falaguers" en el seu entorn i amb una pulcritud a la comprensió dels seu fer i de les decisions diàries? Esta aquest Sr en la Presidència per preocupar-se de si mateix o per al bé dels seus conciutadans? Sembla que no ho ha entès.

# 408 Anònim 05.Ago.2009 | 08:17 11.

Un polític no ha de mentir, Passem de "jo vaig pagar els vestits" a "tots els polítics reben regals". Podria haver dit des d'un principi "sí, és el meu amic, em va regalar vestits què passa?". No em crec que sigui tan maldestre com per donar-li aquesta munició política a l'adversari.

12. El jutge és amic del polític investigat, i la fiscalia s'utilitza com a arma per enderrocar l'adversari. No era exactament això al que es referia el senyor Montesquieu amb això de la "separació de poders".

13. La imatge dels polítics ha quedat bastant danyada, però la dels votants és penosa. I la dels periodistes no té nom. Seguim sent un país majoritàriament dividit i enfrontat. Només s'exigeix retre comptes als polítics del bàndol contrari. Així ens va. I així de bé li va a la classe dirigent.