Avui us faig avinent un escrit al setmanari l'Extra de l'amic Pere Prat, que m'ha colpit realment. És d'una clarividència especial i voldria compartir-lo amb vosaltres.
Com que el post és prou entenedor i ric en contingut, us el passo sense més.
Que ho gaudiu i que cadescù faci la seva pròpia reflexió, segons la seva consciencia.
Josep M.
La gran enganyifa
El 1949 Eric Arthur Blair, que escrivia sota el pseudònim George Orwel, va publicar la seva obra "'1984" on cobraven vida els conceptes "Gran Germà, l'habitació 101 del Ministeri de l'Amor i la policia del pensament": És una novel·la que narra un poder públic omnipresent que vetlla pel bé col·lectiu,. inserint-se en la consciència de la gent. Descriu un model totalitari que envaeix les àrees pròpies de l'individu, i practica un rentat sistemàtic i permanent de cervell mitjançant la propaganda, a partir de la manipulació psicològica i la neollengua que redueix el lèxic, les idees i transforma la paraula per evitar desviacions en el pensament. El control començava a l'escola per anar formant ciutadans sens ideals pels que lluitar ni fites per les que esforçar-se, per tenir ciutadans amoltonats, ociosos, i mesells, incapaços de tenir un pensament lliure i independent, entretinguts en creuades estúpides sense altre contingut ni interès que el que se'ls subministra des del poder.
La seva visió no .s'ha complert l'any precís amb el qual intitulà la seva obra, però cada vegada hi na més .símptomes de que les temptacions de molts governants van en aquesta direcció. Sembla que vulguin una societat cretinitzada, desil·lusionada, i crispada d'individus presoners de les amenaces, el subsidi i la propaganda oficials. Dirigents que volen fer creure les seves veritats, a voltes integristes i fonamentalistes, i que arrelin com religions espirituals o laiques. Fan discursos delirants que cerquen convèncer amb arguments que farien les delícies d'en Groutxo Marx. I esperen trobar gent amb la ment obnubilada capaç d'arribar a realitzar tot el que se'ls digui, fins acciones terroristes, i el sacrifici suprem, quan així se'ls hi ho indiqui sota un vernís de bones intencions que amaguen grolleres intencions.
És trist veure com, en lloc de revoltar-se i reaccionar contra aquestes situacions, la gent sol prendre una actitud amorfa i s'empassa les mentides que diuen els seus i els recolzen en les baralles partidistes on cerquen culpables i miratges per camuflar la seva incompetència o les seves corrupcions. És llastimós veure com s'accepten posicionaments dogmàtics en el terreny polític, tècnic i econòmic, i les nul·les conseqüències de les grans denúncies fetes en seu parlamentària com les comissions del 3%, el pagament d'estudis inexistents o sense interès col·lectiu, el finançament, els excessos en la despesa electoral, els qui ocupen càrrecs de confiança, les persecucions, o els grans temes com l'aigua, l'energia i el canvi climàtic. Massa elements usats com l'embolcall grandiós per amagar petiteses doctrinals i partidistes. S'ha perdut la consciència que cal plantar cara als que manen, contra l'oprobi, l'abús de poder, la intolerància, el dogmatisme i tot allò que vagi en contra de la llibertat, potser perquè bona part de la població és cada dia més depenent de l'estat i dels organismes oficials, i moltes empreses i institucions estan condicionades pel que pensarà, decidirà i adjudicarà el caprici dels que manen, a qui s'han de plegar per continuar tenint feina.
Cal una societat forta que es malfií sempre dels governants, i tingui els mecanismes per controlar-los, perquè el poder públic constitueix un perill de degeneració si no es posseeix un sistema judicial eficaç i independent i una premsa lliure. I avui no es té ni una cosa ni l'altra. Sembla que no passi mai res malgrat tot el que es denuncia, ni jurídica ni políticament. Els polítics s'han tornat endogàmics i tancats en la seva bombolla. Prop del 70%, dels parlamentaris catalans són empleats de l'erari públic. I passar per la política sembla habilitar per viure bé tota la vida, dirigir empreses i institucions de tota mena i presidir grans entitats. I amb aquest bagatge les coses van com van i el futur és el que és. Sens anar massa lluny sols cal contemplar els mèrits que s'han de tenir, i els sous que es cobren, per gestionar les societats municipals, les que depenen de les administracions, o les que fan serveis públics, on el nepotisme i els vincles polítics són les millor:s credencials. Per no parlar dels escàndols, extorsions o suborns que en molts indrets es practiquen habitualment i que de tant en tant apareixen juntament amb les lamentacions farisaiques dels mateixos que les permeten i promouen. Potser doncs Orwell no anava desencaminat i és per això que molts creuen que en lloc de democràcia hi ha la gran enganyifa ...
Pere Prat
L'Extra del 26-08-2009
Entrades
2 comentaris:
Ja se sap que aquesta, la d’estiu, es una època de l’any poc creativa pel que fa a mitjans. Es moment de fomentar els rumors, fer conjures utòpiques i deixar que la mandra s’apoderi dels nostres sentits.
Els destinataris d’aquests informacions caniculars no fa falta que ens endropim. La lectura de la premsa ja ho aconsegueix.
Es per això, a la vista del que aquí ens encolomes que pregunto si és necessari fer de caixa de ressonància i entaforar-nos un escrit que no es de collita pròpia i que ja s'ha publicat en un setmanari? Això de fer de pregoner no diu massa en favor teu.
Apa, tu pots, si es que no has esgotat el teu pou d'idees eixugades per les fortes calors de l'estiu.
Climent
Apreciat Climent,
Gracies pels teus ànims i per la teva “crítica” a la meva mandra.
Primerament t’haig de dir que he tingut un estiu mogut, el 15 de Juliol van operar a la mare i abans que ella sortís del hospital el meu pare es va fer una fractura al maluc i encara hi és al Hospital, jo i la meva dona hem fet dues setmanes de vacances gracies a la oportuna presencia del meu germà durant 15 dies. Una setmana de vacances de nets – tan esgotadora com enriquidora – i una setmana de repòs total i ara a la tornada encara vaig cada dia al Hospital a l’hora d’esmorzar i a l’hora de dinar – maleïdes zones blaves – i el humor encara no ha recuperat el seu to. No vull fer falses promeses però intentaré tornar amb més força si cal.
En quant al article del Pere, ho faig perquè em surt de l’ànima, primer haig de dir que m’hi llegit a mitges el 1984 d’en Orwell – és un dels meus escriptors favorits, “The Animals Farm” el trobo sublim – i d’altra banda comparteixo moltes de les opinions del Pere en aquest article, és cert que no acostumo a posar-n’hi gaires dels demés al meu blog, però aquest per les idees expressades m’ha semblat adient, això no vol dir que les comparteixi totes ni molt menys i si, també ho he posat perquè no em sento encara en forma per un dels meus, però tot arribarà.
Per cert ahir vaig anar a demanar hora a la síndica de greuges per l’afer de les firmes de les zones blaves i dimecres que bé la Imma i jo i anem, a veure que resulta de tot plegat. El menyspreu en aquest cas vulnera tot el respecte degut dels que manen en vers els ciutadans.
Una abraçada.
Josep M.
Publica un comentari a l'entrada