Sostres en estat pur

Un amic especial, m'ha fet arribar aquest escrit d'en Sostres, que per inhabitual i sensible m'ha colpit l'anima, és més una poesia que una prosa i el seu contingut és per esculpir-lo en pedra, per no oblidar que som humans i com a tal febles i que hem de conviure entre humans, simplement reiterar el meu respecte a les persones per el que son i la meva crítica per el que fan, sense depreciar a res ni a ningú i repetir que no suporto la mentida ni la vilesa i que valoro molt a la gent senzilla i que et mira als ulls, perquè pot fer-ho, sense que els l'hi puguis trobar cap duplicitat, simplement el que hi ha, és el que és davant teu. Procurem tots que el que pensem, el que diem i el que fem sigui el més semblant possible, lo demés és pura enganyifa i recordem que l'estupidesa no té límits.

Josep M. Torras Payerol

Fins a tancar el gran cercle.

La nostra humanitat hauria de predominar en cada article que escrivim perquè queden per sempre tal com els deixàrem, rebotant contra les circumstàncies més inesperades, susceptibles de les interpretacions més mal intencionades.

És dolç assegurar un racó de tendresa en cada frase, un marge comprensiu; i que l' humor prevalgui perquè quan algú hi retorni pugui trobar-hi alguna altra ressonància que la de la duresa metàl·lica de la correlació ortogràfica.

Circulem en sentits diversos, en diferents direccions, l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Quan escrius un article tota la vida ha d'acompanyar-te i no pots preveure sota quines circumstàncies serà llegit d'aquí a molts anys, ni en quina situació hauràs d'enfrontar-t'hi.

Hi ha la ràbia de l'instant, l'eufòria o la ira, tan difícils de dominar, tan incapaç que et tornen de trobar l'aplom secret, la claredat volguda.

En cada cosa que fem el rastre de la nostra humanitat hauria de prevaldre, perquè tot tendeix a tornar d'una manera o d'una altra, i el temps cancel·la angoixes i rancúnies, tenir raó o no tenir-ne; tot es va esgrogueint, tot tendeix a esmorteir-se llevat de la humanitat de fons que emergeix sempre immarcescible, i és això el que ens reconcilia i el que ens salva, i és aquesta l'explicació plausible, l'èpica de l'heroïcitat o la possibilitat de disculpa.

Sempre, sempre torna i fragmentada, la vida, meteorits del passat que vénen a estavellar-se al present per fondre's en un sol relat, en una sola pell.

Que en cadascun d'aquests pedaços hi hagi alguna cosa de tu, et desitjo, alguna cosa que et vinculi amb la teva història perquè t'hi puguis reconèixer, i sigui així una mica més amable la corba que ens modula i modulem fins a tancar el gran cercle.

Salvador Sostres - / www.salvadorsostres.com

Publicat al diari Avui dijous 26-06-2008