POUM II - On és la premsa local, on som tots plegats?

Sembla ser que els mitjans de comunicació d'Igualada, tenen altres preocupacions que fer periodisme dels fets que realment interessen els ciutadans i es dediquen a publicar les coses que són la moda del moment, les notes de premsa que els hi arriben enviades pels de sempre i a publicar fotografies d'encaixades de mans dels “xupaespais permanents” i que un POUM, amb tot el que implica per la resta dels ciutadans, no mereixi cap article periodístic seriós, ni tampoc el publicar res que parli del mateix, excepte si ve de les fonts de l'Ajuntament, no fos cas que no els hi arribés el xec de propaganda institucional, cada mes.

El que és s'ha de fer per un plat de llenties. Déu meu!

I mentrestant, aquesta colla de galifardeus es rifen el futur de la ciutat, mentre alguns es giren d'esquena i fan veure que no va amb ells.

A veure si aquí tothom es posa les piles, perquè després ja serà massa tard i els culpables per col·laboració, omissió o per covardia quedaran a la vista i els podrem assenyalar tots amb el dit. Així potser els hi serà més difícil caminar pel carrer, sense que els hi caigui la cara de vergonya, per la por de que algú els hi recrimini, cosa que a vegades pot ser molt desagradable, sobretot si hom és nadiu d'Igualada, coneix a quasi tothom com el coneixen a ell i ha de seguir convivint amb la resta dels ciutadans.

Aquest no és el moment ni d'escoltar ni de dir bajanades. El POUM ens afecta a tots. Però per si algú no ho se n’ha adonat encara ho graficarem.

Igualada va cap a un futur, sense cap industria, amb un atur dels voltants 25% (Treballadors de la industria adobera inclosos) i amb un estoc de 8.000 habitatges (6.000 del POUM).

Propietaris “no afectats” pel POUM: L'efecte que pot tenir en els preus dels habitatges particulars, al haver-hi tanta oferta i molt poca demanda, és el de fer baixar encara més els preus. I això no afecta solament els habitatges nous, sinó a tots. Qualsevol ciutadà Igualadí que tingui un habitatge, més nou o més vell veurà com el seu patrimoni disminueix. I si fos el cas que se l'hagués de vendre, per les circumstancies que sigui, o no trobarà comprador o li comprarien per un valor molt mes baix. I encara pitjor si s’han hipotecat per 30 o més anys de la seva vida per pagar-la i han de fer equilibris per arribar a final de mes. Poden veure com el seu valor baixa molt per sota del de l'hipoteca que estan pagant. La solució que els quedaria seria tornar l'habitatge al banc. Amb això farien un bon negoci, doncs el vendrien per un valor per sobre del preu de mercat. Alló que en diuen, “vendre la casa i anar a lloguer”, que per cert aquests també disminuirien. Tant esforç perquè uns “pijo-progres” amb ínfules de grandesa, acabin amb una de les il·lusions de la seva vida que havia estat tenir un habitatge propi.

Propietaris i industrials afectats pel POUM: Els terrenys i edificacions afectades (en les que en teoria s’hi ha de construir per força, segons diu el POUM, posant-hi 50% de pisos protegits), que Déu els agafi confessats! A més de pagar l’enderrocament haurà de fer front a totes les infraestructures i serveis que s'instal·lin al carrer, zones verdes incloses. També hauran d'invertir en la construcció dels habitatges protegits. Ves quin negoci! Que l'haurien de vendre abans que els habitatges lliures, i a més carregar amb totes les despeses i finançament, fins a poder recuperar - si és que mai es recupera - la inversió feta (tenint en compte els temps que corren). En català pur i dur d'això se'n diu “cornut i pagar el beure”.

Ja no és qüestió de quin index dona l'Ajuntament (perquè com més alt sigui l'index, més pisos hauran de construir) ja que amb un mercat saturat, ara i per uns quants anys, això només vol dir que els preus poden caure per sota de terra.

Evidentment el retorn de la inversió pot ser catastròfic.

Els industrials, a sobre, hauran de suportar els costos de traslladar l'a industria al País de “nunca jamás” o plegar ajudant a augmentar el index d'aturats, que per aquestes contrades és de jutjat de guàrdia.

Pot semblar una exageració, però si es realitza aquest desgavell de POUM, la realitat pot superar la ficció. I tot això només considerant el paràmetre habitatge, si a això hi adjuntem els altres paràmetres, la visió del futur d'Igualada es miri com es miri, pot ser de pel·licula de terror.

Que ningú és cregui que pot mostrar-se indiferent, tothom s’hi juga el present i el futur. Des de la Avinguda de Barcelona fins al Barri de Fàtima, de Nord a Sud i d'Est a Oest, tots en resultem afectats directa o indirectament.

Per tant que tota la societat civil i els representants polítics de l'oposició es posin fil a l'agulla i arribin a un acord, per fer recular aquest contrasentit.

Tot això ni és demagògia (de moment no sóc polític), ni és catastrofisme. Simplement aplicar el sentit comú a les coses que s'estan fent i com s'estan fent. Potser algú se'n pot anar a viure fora del País, que per quelcom serveix això de les dobles nacionalitats. Però els Igualadins de soca-arrel, haurem d'afrontar les misèries, que una gent absolutament incompetent, que no estima gens la ciutat, i que ara ocupen càrrecs, ens deixaran com a llegat quan se’n vagin.

Podem tardar molts anys en sortir-nos-en. Per això no ens podem permetre que juguin amb el futur dels nostres fill i nets. No es qüestió de somnis, sinó de realitats.

Com a mosta un botó: A Santpedor el 2005 es va aprovar un POUM, de característiques molt semblants al d'Igualada, tot a l'engròs. Ja se sap que els que no es juguen els seus diners sempre pensen en gran. Només que aquest es va fer en un moment en que encara es lligaven els gossos amb llonganisses, immobiliariament parlant.

Preveia com el d'Igualada, que els PMU o PAU es desenvolupessin pel sistema de compensació entre els 2 i 4 anys posteriors a l'aprovació, i en cas que la iniciativa privada hagués estat incapaç de portar a terme el planejament, l'administració ho faria efectiu pel sistema de cooperació, que vol dir que l'ajuntament tria el tècnic que faci el projecte i l'empresa constructora que se'n encarregui de la construcció de les infraestructures i enderroc d'edificis existents (si n'hi haguessin), i tot això es porta a terme via contribucions especials a càrrec dels propietaris dels immobles afectats.

I tal com acabo d'explicar va succeir a Santpedor, amb la particularitat que la majoria de propietaris afectats no podien fer front al cost de les contribucions especials, i com que l'Ajuntament no te liquiditat per portar a terme l'embarg dels bens dels afectats que no poden pagar i treure'ls a subhasta, tot Santpedor (o gairebé tot) està paralitzat - urbanísticament parlant -, cosa que pot passar a la nostra estimada ciutat, ja que aquest POUM s'endega en un moment econòmicament desastrós, tant per l'administració com per els soferts administrats.

Si això passa, ens trobarem que els immobles afectats per els deliris d'un equip redactor il·luminat pels coneixements dels polítics de la nostra ciutat, quedin afectats de per vida, i no es puguin vendre (perquè no trobaran finançament quan es faci la taxació per l'entitat creditícia), no es podran reformar, a no ser que renunciïn expressament davant de notari a qualsevol dret indemnitzatori que els hi pogués correspondre per les obres de millora o reforma, abans que se'ls hi concedeixi la corresponent llicència d'obres, i els pobres empresaris que en moltes ocasions han ofert l'immoble com a garantia hipotecària per aconseguir finançament per a les seves empreses, també se'ls hi ha acabat, perquè no hi haurà cap taxador que faci una taxació mínimament digne per presentar a un banc.

Conseqüència: Previsions de futur desastroses.

Jo en sé d'uns quants Ajuntaments que no saben com s'ho faran per arribar a final d'any, entre ells el d'Igualada, per molts re-finançament del deute que facin - si troben encara alguna entitat financera que els hi doni crèdit, cosa que a dia d'avui en dubto bastant, encara que utilitzin fal·laços arguments, pseudo-progressistes o pseudo-neo-l·liberals per justificar-ho, la pela és la pela i d’un lloc o altra ha de sortir. Com sinó es podran fer Centres Cívics? Oi, Sra Mateu? O com es podran donar 40 euros per llibre pels estudiants? Perquè aquest no serà el problema, sinó el com poder pagar els salaris dels funcionaris i això si que pot ser realment greu. Perquè un ERE o renunciar als càrrecs de confiança, no ho faran. Oi Sr. Calbó?

Per tant millor llençar una cortina de fum o de POUM i fugida endavant. Així ja tenim el personal preocupat en altres temes. Ja ho diuen els experts del carrer Nicaragua amb el senyor Zaragoza des la cova: En aquesta conjuntura s'han de fer grans projectes, això si, sens posar-hi un duro que per aquestos menesters ja hi han els soferts ciutadans. I a més sense tenir por, perquè són mesells!

Einstein ja deia que hi havia coses infinites, però que la més infinita d’entre totes, era l'estupidesa humana.

Espavileu-vos que no ens agafi el tren i fins un altre.

Josep M. Torras Payerol