S’hauria de fer així perquè sempre s’ha fet així

Us faig avinent un post del bon amic i millor persona en Ricard Espelt, que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats una mica:

Algú ho havia de dir!: ’s’hauria de fer així perquè sempre s’ha fet així’

Entrada Ricard Espelt , maig 22nd, 2010

He vist que l’admirat J.A. Donaire ha fet una entrada de la proposta a twitter: #algohohaviadedir. Recollir l’espai de denúncia que proposa el Polònia i amplificar-lo a Twitter és una gran iniciativa. Ahir vaig amplificar la meva crida i m’agradaria compartir-la amb una mica de reflexió en el bloc:

L’argument que més emprenya: ’s’hauria de fer així perquè sempre s’ha fet així’ #alguhohaviadedir

La meva experiència en l’observació i la pràctica em porta a reflexionar sobre l’enorme dificultat que hi ha a casa nostra (enteneu Copons/ Anoia/ Catalunya/ Espanya, perquè a mi m’és igual) per canviar els processos i la metodologia de qualsevol decisió. La sensació del creador -per un ex-estudiant de Belles Arts com jo això és fàcil d’imaginar- davant el full en blanc és una sensació magnífica. Tota la saviesa acumulada però per demostrar-la des de la buidor més extrema. Re-plantejar-se el full en blanc com un espai d’investigació, dubte, re-visió,… dóna al creador una sensació d’angoixa i d’oportunitat alhora que pot resultar meravellosa. Entre d’altres coses perquè obliga a una crítica constant de la seva acció com a creador, si la voluntat és seguir millorant.

És massa difícil veure en el dia a dia actituds com la del creador davant el full en blanc. Masses decisions preses amb el ’s’hauria de fer així perquè sempre s’ha fet així’. En un context de re-plantejament inaudible per part de l’administració pública i dels grans protagonistes -teòricament- dels processos polítics: els partits, hi trobo a faltar molta creació. Necessita molta capacitat d’auto-crítica, molta capacitat de reflexió, molta capacitat per renunciar, … i penso que algú ho havia de dir.

En aquest enfocament política-administratiu que tant m’agrada, formulo alguns: algú ho havia de dir.

- No som crítics amb nosaltres mateixos, ens és més fàcil delegar responsabilitats als altres.

- Ens refugiem en el corporativisme professional (funcionaris, mestres, banquers,…) o organitzatiu.

- No som capaços de denunciar les pràctiques fraudulentes que observem, el·ludint responsabilitats.

- Darrera el discurs de transparència i re-utilització de dades hi ha més literatura que realitats.

- No som capaços de renunciar personalment, preferim demanar renúncies alienes.

- Els partits polítics segueixen marcant el ritme polític no en benefici del país sinó de la seva organització.

- Seguim obviant la crítica, i preferim el copet a l’esquena alhora de valorar la nostra actitud.

….

Els que em seguiu i em coneixeu sabeu que sóc optimista, però també realista. I em penso que algú ho havia de dir.

Ricard.

El meu comentari al seu post:

Amic Ricard,

D'on treus tanta saviesa i sentit comú? Ets com un vell, en un cos de jove. ;-)

Subscric el que dius al cent per cent, he treballat molts anys pel meu compte i estic acostumat a prendre decisions, com diuen “si no les prens tu, les prenen els altres per tu”.

En una època de la meva vida que vaig treballar com assessor extern dintre d'una fabrica i em vaig cansar de preguntar a la gent el perquè feien les coses com les feien i si havien pensat en una altre manera de fer-les – per optimitzar, principalment – la resposta sempre era la mateixa. Sempre s'ha fet així i a vegades aquesta resposta era també compartida pel empresari. Haig de dir en honor a la veritat que moltes vegades i després de pensar i provar canvis, la manera de com s'estava fent era la més òptima, pel sistema o per les característiques del operari, però moltes altres sense canviar-ho tot, però canviant els matisos el resultat era sorprenent, altres vegades el canvi era rebutjat pel operari, per qüestions que no tenien re a veure, però la major part de les vegades i fent que l'operari fos participatiu i se sentis implicat – se li demanava la seva opinió - tant en la teoria com en la pràctica els resultats eren òptims per tots.

El cas es que mai hem de donar les coses per prou bones i ens hem de preguntar sempre si estan prou ben fetes i si es poden millorar i tampoc podem deixar que els demés ho facin per nosaltres, perquè aleshores no ens podrem queixar si no ens agraden.

I això es aplicable a tots i a tothom, en tots els camps i situacions de la vida.

Segueix impartint la teva saviesa Ricard, al menys per mi la teva forma de pensar és una esperança pel futur, dels meus fills i dels meus nets.

Necessitem autodidactes, autocrítics i valents, amb ells segur que el futur serà millor.

Una forta abraçada.

Josep M.