Indissolubilitat d'“España”

Ja te pebrots que els del TC facin us d'aquesta paraula, indissolubilitat (d'“España”), unes quantes vegades, en un Estatut per Catalunya.

El primer que se m'ha acudit es buscar la paraula per Internet i renoi amb la “España profunda”, resulta que quasi només hi he trobat referencies al matrimoni.

Per curiositat he mirat una mica les interpretacions i el que em sobta és la voluntat irreductible que atorguen als contraents, que quan es decideixen pel matrimoni, aquest esdevé per art de màgia, indissoluble i si t'equivoques doncs, això: “Ajo, agua i resina”!

Per mostra, poso unes frases amb comentaris que he trobat, d'uns que segueixen “El Camino”, que exactament no sé on porta, encara que amb la cançó “amo a Laura” me'n vaig fer una idea, en el nostre cas seria “amo a España” per sagrament o per “collons” que es mes català.

«La unitat i la indissolubilitat són les propietats essencials del matrimoni, [...] obtenen una fermesa peculiar per raó del sagrament». El marit i la muller «en virtut del contracte conjugal “ja no són dos, sinó una sola carn” [...]. Aquesta íntima unió, en tant que és un lliurament mutu de dues persones [...], exigeixen la plena fidelitat conjugal i en reclamen la unitat indissoluble».

Clar que després de llegir la definició, se'm fa una mica feixuc de comprendre això, de no són dos, sinó una sola carn, en fi, deu tenir connotacions sexuals que no arribo a lligar amb l'íntima unió entre Catalans i “Españoles”, si no és “contra natura”, i que em perdonin els de l'arc de Sant Martí.

Trec la conclusió, que deu ser una altra cosa.

Regiro un xic en la memòria, faig uns quants “flash backs”, als meus inicis d'alquimista i “hèlas”! Deu voler dir la indissolubilitat d'alguna substancia, o sigui que quelcom s'ha solubilitzat i ara ja no es pot des-solubilitzar, “cony!” Que enrevessat! A més, jo no recordo quan hi va haver aquesta reacció, que no ens permet separar quelcom, que algú “químicament” un dia va ajuntar, que jo sàpiga ni l'element Catalunya, ni l' “España” surten a la tabla periòdica. 
  No deu anar per aquí!

Doncs deu ser quelcom històric i d'aquesta, encara que m'agrada, en vaig una mica peix. Pot ser que algú amb molt poder va dir que, “per collons”, quedàvem indissolubilitats amb la resta de la península Ibèrica i que això ja no tenia marxa enrere.
 Hi trobo també certes connotacions, però no deuen venir al cas. A més, Portugal no és d'”España” oi!

Osti! Ara qu'hi penso, a lo millor va ser aquell Rei “cabró” o era una altra cosa? El que va arrasar Barcelona al 1714 i que ara ho celebrem el 11 de Setembre. Els Catalans som axis, celebrem per no oblidar. 
  Però tampoc deu anar en aquest sentit la cosa.

Al final penso, que els del TC no ho deuen dir per res d'això, sinó simplement com que els Catalans som mesells i pencaires, no volen que fotem el camp d'aquesta “España” - “¿¡una, grande i libre!?” - i ens declaren indissolubles, no fos el cas de que “alguns” haguessin de pencar per guanyar-se les garrofes, per tenir autopistes de luxe gratuïtes, per l'atur agrícola (no sona igual oi!), pels ordinadors per cada dos alumnes o ves a saber per quina prebenda o dret de cuixa, que sense l'esforç dels rucs Catalans, no seria possible en aquest estat de benestar llaurat sobre la nostra esquena i s'haurien de posar a treballar de valent, tan sols per sobreviure, i això és molt “fotut”, quan s'està tan mal acostumat.

Així doncs si només ens volen per segons quines coses, aleshores, divorci a la Catalana, que aquest no ens defineix com indissolubles d'aquesta “España”, que no ens vol com a companys de viatge sinó com a rucs mansos de càrrega, que no se si te res a veure amb el ruc autòcton Català.

Vaja, que ja som tots una mica “grandets” com perquè ens vinguin amb aquestos romanços, de que no podem decidir per nosaltres mateixos el que volem. Podem dir amb veu molt alta i molt clara, que si som bons per pagar, també ho som per decidir.

A casa, els fruits del nostre treball ens els hem d'administrar nosaltres, doncs amb les coses de menjar no si juga. I de mà a la cartera, ni els “Españols” ni el TC!

A vegades de tant acorralar a l'animal aquest reacciona malament, fot una guitza i tira pel dret. Si això passa, ho podeu agrair a tots aquests “carpeto-vetonicos” que no han parat fins a portar-nos als Catalans a aquest atzucac, on s'imposa prendre decisions diferents a les preses fins ara. La culpa del que passi, ja sabeu qui la te. Les reclamacions, al “maestro armero”!

A Deu siau a la indissolubilitat d'“España”? Doncs pot ser si.
Que ho paiu be.
Josep M. Torras Payerol