Avui es un bon dia, per acabar la setmaneta que m'he pres de relax i vacances de blog, que no de feina. He tingut temps per reflexionar sobre la futilitat de les coses, de carregar-me d'energia positiva, de complir anys i d'emocionar-me amb el Barça, encara que vaig amb el fre de mà posat, per donar-hi la importància que té, malgrat la satisfacció pel bon joc i per alegrar-me que un treballador intel·ligent i tenaç que es diu Guardiola, aconsegueixi tot el que està aconseguint. Quelcom professionalment ben portat, que dona els seus fruits.
Entremig he presenciat el Ple extraordinari sobre la retirada de poders a l'Alcalde i així no pugui decidir per decret les zones blaves o l'ús de l'ocupació del carrer. La veritat és que va ser quasi esport de risc, degut al retard d'un regidor que va fer pujar l'adrenalina a ambdós bàndols. També un exercici de paciència posterior, per aguantar una rebequeria més, de gent que actua com nens petits que amb la maduresa que s'espera de qui ocupa càrrecs de representació.
M'explico, com quasi tothom sap, el ple va començar amb els discursos dels tres partits de l'oposició i amb l'absència d'un regidor de CiU. Quan encara no havien passat 20 minuts hi va haver una picabaralla entre en Aymami i Marc Castells, per l'intent de guanyar temps d'aquest últim i permetre l'arribada del regidor que donava la majoria a l'oposició. L'Alcalde va demanar al Secretari si es podia fer immediatament la votació conscient que el seu vot de qualitat li permetria guanyar. Però el suspens va durar poc, amb un sospir d'alleujament per part d'uns i d'una certa frustració per part dels altres, al arribar el regidor que faltava per poder fer la votació amb tota la gent del Ple.
El que no va ser de rebut és l'hora i mitja llarga del discurs que ens va fer aguantar el inefable Aymami, que va fer evident tota la seva frustració, entossudiment, supèrbia i falta d'elegància, per la pèrdua del poder de decretar la disposició i quantitat de zones blaves. Xapó en canvi per en Calbó (polític verdaderament professional), que va posar en el seu lloc en cadascuna de les seves intervencions a l'Aymami. El va tractar des d'infantil fins a prepotent. Li va repetir una i altra vegada - vaig perdre el compte - que l'Entesa no sempre tenia la raó i que no tots els demés s'equivocaven. Va planar sobre el ple, inclús la possibilitat d'una moció de censura.
No es pot menystenir els ciutadans que van signar dient que només 4.600 signatures són valides i les demés son duplicades o són de persones que no existeixen, tal com va esbotzar Aymami en un moment segurament d'ofuscació. Potser volia dir que aquests que "no existeixen", podran aparcar tranquil·lament a les zones blaves sense tiquet. Que al no existir per l'Alcalde no són cap problema, i que encara que físicament ocupin un espai no són subjectes a cap pagament, bé sigui perquè no els trobaran mai, o be perquè tindran una vènia especial… O adjudicar aquestes firmes a CiU, minimitzant la xifra e intentat demostrar, amb la corresponent falta de respecte pels ciutadans i la ciutadana Imma que va prendre la iniciativa, que havia sigut un fracàs per la seva col·laboració en la recollida. En fi tot un cúmul de despropòsits que semblaven originats per la rebequeria d'aquell a qui l'hi han pres un joguet.
En Calbó va resoldre amb solvència les insinuacions fetes des del govern, quan deien si aquest seria una ciutat que es manaria des de l'oposició, i amenaçaven en què caurien no sé quantes plagues al damunt del ciutadà. Els va dir simplement que en democràcia 11 són més que 10 i que a la seva formació no li caurien els anells si pactava, tal com demostrava ara, amb uns o els altres, per aconseguir acostar-se el més possible al programa del seu partit. Era un subtil un avís a navegants fet en tota regla. Potser amb això sols apujava el preu de la seva col·laboració amb el govern o potser ja obria una nova etapa pensant que al passar l'equador de la legislatura s'han d'anar afilant els ganivets. El temps ho dirà.
En Aymami, amb el seu entestament, em recorda un vell acudit que resumiré: Hi havia home que anava circulant amb el seu vehicle en contra direcció per l'autopista. De sobte sent per la radio, que la policia alerta d'un sonat que condueix en sentit contrari, i ell es gira cap a la seva dona i senyalant l'autopista l'hi diu: "Un? Milers!".
Ens hem de congratular que la lliçó democràtica que es desprèn d'aquest fet. El poder és del poble i no dels que manen. Ha anat be pels que ho tenen oblidat i que només ho recorden en petits períodes abans de les eleccions. Ara només queda que s'actuï amb intel·ligència i seny quan es tracti com s'han de plantejar les zones blaves.
El meu consell és, si serveix de quelcom, que una vegada els poders retornin al Ple (un mes aproximadament), es faci una reunió entre polítics, gremis, comerços i veïns afectats i mirin d'arribar a un acord consensuat. Em permeto suggerir certes franquícies de temps i estudiar amb molta cura i propietat les ubicacions. Les del nou Hospital crec que han d'eliminar-se (sembla que tothom hi està d'acord amb això). La franquícia de temps sense pagar i/o per exemple els dissabtes lliures, serviria perquè tothom veiés que l'objectiu és la millora de la mobilitat i rotació dels vehicles i no per afavorir d'una manera barroera el compte d'explotació de SIMA.
Els ciutadans no són qui han de pagar una mala administració de l'empresa Municipal. Això no passa amb les empreses privades, i no hauria de passar en les que volen actuar com elles, només pel que els interessa.
Com deia Aymami, però amb diferent significat, la resolució de les zones blaves està ara en mans del ple, que és el qui ha de fer ús del poder que emana del poble, amb intel·ligència, seny i consens amb les parts afectades. En fi exercint la democràcia, i no la dictadura i prepotència dels qui creuen que sols ells saben el que els altres necessiten.
Amb el desig que alguns il·luminats, que només volen que aterrin, m'acomiado de vostès fins a la propera.
Passin-ho bé i bon cap de setmana.
Josep M. Torras Payerol
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada