L'altre dia vaig anar a escoltar a en Carretero. A mi em sembla un gran idealista, coherent i bona persona. Fa ja un temps la seva advertència als ex-seus d'Esquerra, que estar al govern de Catalunya només era un oasi i no el final del camí i aquest era la independència. Em va colpir, des de aleshores l'he anat seguint.
No puc dir que combregui amb la seva manera de pensar el "COM". Tant els seus ex-companys, com molts altres dels que manen avui dia a Catalunya, tenen la seva menjadora i la de propers i familiars "rica i plena" cada dia i no estan per perdre privilegis, per tant no es declararan independentistes en el seu programa electoral, els meus els de CDC potser, però a dins de CiU hi han moltes corrents i opinions i no tots estan per la feina.
El cas es que tothom vols conservar els seus regnes taifes i ningú vol prendre el risc, per quelcom més elevant, més real, més patriòtic, més per "tots" els Catalans.
El perill i l'enemic el tenim a casa, els acomodats no arriscaran, ni gents ni mica, per deixar de ser-ho i els que es volen acomodar, no s'embarcaran en creuades que els poden allunyar de la direcció de la barca.
No m'agradaria xafar la il·lusió de ningú, simplement constatar les misèries de la naturalesa humana, Catalana o no.
Per tant i jo ja fa temps que ho repeteixo, el millor seria fer una consulta popular. El nou estatut ens permet - és una llei Espanyola - fer-ho per demanar el concert econòmic, que és un primer pas, que al meu entendre s'hauria de fer. Es tracta de controlar "la pela dels Catalans a Catalunya". Aquest poder de convocar una consulta popular per llei, no la tenen ni els Bascos, en canvi ells, si que tenen el concert econòmic.
Si el resultat de la consulta fos que SI – i segur que hi han moltes més probabilitats de que els Ciutadans votin a favor de la seva butxaca, que els politics del parlament Catalunya, votin a favor de la independència del seu País - . Aleshores l'Estat s'hauria de definir si incompleix la seva pròpia llei i si s'atrevissin a contradir-se a si mateixos, pot ser seria l'hora de que els Catalans, empréssim altres maneres menys civilitzades però més eficients de demanar les coses.
El concert econòmic no és res que s'hagi d'inventar i ha comunitats que el tenen, per tant nosaltres també hi tenim dret, sense que s'hagi de canviar ni una coma de la seva "Constitució inamovible", a més, provar-ho no costa res i desprès ja veurem el camí que prenem, amb els nostres a la butxaca i no a la dels altres.
El que no pot ser i em va agradar el símil que va fer en Carretero, es que donem els diners fruit del nostre treball i els nostres esforços al veí i que aquest ens els administri i ens digui el que podem fer o no, després de haver repartit part del que és nostre, entre amics i parents, per fer-los contents.
Benvinguts tots, de camins n'hi poden haver molts, però de factibles o pràctics pocs i aquests són els únics que ens poden portar al final del camí. Per tant no perdem més el temps i comencem a caminar, sense presa però sense pausa, tots amb la mateixa finalitat i al final del camí, serà l'hora dels aplaudiments, els brindis i les abraçades, però no abans. No gasteu esforços en va si no esteu segurs del camí que feu, tots som necessaris, però no cal fer foc d'encenalls, a menys que aquest foc serveixi per fer aixecar els culs de la cadira de alguns acomodats. Encara no tenim res i ens queda molt camí, Catalans no ens entretinguem massa, deixem de parlar i posem-nos a treballar.
Recordeu que la qüestió és molt simple :"La pela es la pela".
Visca Catalunya!
Bon cap de setmana.
Josep M. Torras Payerol
PD: L'amic Pol Gomà, també hi diu la seva.
Entrades
19 comentaris:
El concert econòmic hauria de ser un objectiu per als partits catalans. Sense ells la consulta popular és molt difícil. D'altra banda, la consulta popular, si es pogués dur a terme per l'acord de tots o la majoria de forces polítiques catalanes, esdevindria un mitjà de pressió formidable, no sols sobre el govern de l'Estat, sinó sobre el propi govern de la Generalitat, però cal tenir en compte que el resultat de la consulta popular no seria legalment vinculant, i des d'aquest aspecte l'Estat no estaria incomplint la llei si fes orelles sordes al que sortís de la consulta.
A mi em sembla que, en general, l'actitud dels partits catalans envers el concert econòmic o fins i tot envers la pròpia independència, és un reflex del sentiment de la majoria de ciutadans de Catalunya, que volem i dolem. "Independència sí, però amb compte, no fos cas que prenguéssim mal".
Segons l'avantprojecte de la llei de consultes populars (que desenvolupa l'article 122 de l'Estatut de Catalunya que parla de les consultes populars) per convocar un referèndum d'autodeterminació ho ha de demanar un d'aquests quatre:
- El Govern de la Generalitat, mitjançant un acord de Govern i sempre a proposta del president de la Generalitat.
- O bé el Parlament de Catalunya, mitjançant 1/5 part dels diputats o dos grups parlamentaris.
- O bé els municipis de Catalunya, mitjançant un 10% dels municipis que representin 500.000 habitants.
- O bé la ciutadania catalana, mitjançant una recollida de signatures del 3% de la població.
Una vegada aconseguit això, s'ha de presentar al Parlament i que aquest ho aprovi per majoria absoluta (que no simple). Una vegada aprovat, si es demana haurà de passar un filtre del "Consell de Garanties Estatutàries" per determinar si és o no legal la proposta (Que no ho seria la de l'autodeterminació, s'hauria de canviar la constitució espanyola). I una vegada passat tot això (Que ara per ara no ho passaria ni que fos jutge la Belen Esteban), s'ha d'enviar a Madrít perquè aquella trepa ho aprovi.
Més info aquí
El que proposava en Carretero era més senzill, ja que si hem d'esperar que un referèndum d'autodeterminació sigui aprovat per l'Estat ens hi podem morir: Que la majoria simple del Parlament Català voti sobre convocar un referèndum d'autodeterminació. Si per majoria simple surt el sí, llavors celebrar-lo i que sigui el poble el que decideixi, directament.
Si la majoria de catalans i catalanes ho volen i voten a favor de la independència, llavors es tractaria de proclamar la independència unil·lateralment (sense el permís d'Espanya, estarem aval·lats pel poble català que és el màxim sobirà de la nostra terra) i començar a exercir com a país.
Res més, ras i curt, clar i directe. Crec que és la proposta més viable i amb més opcions de triomfar que hi ha actualment. Sinó, com diu en Carretero, "si qualcú té alguna proposta més bona que aquesta, plaguem ara mateix i ens hi unim".
Per cert, t'enllaço un article de l'Emili Valdero que està molt bé. Ja ho va comentar quan va venir a Igualada, però val la pena rellegir-ho.
Salut Josep Maria =) A veure si ens veiem aviat!
David,
És un plaer trobar-nos de nou encara que sigui cyberneticament, primerament dir que suposo que te n'has adonat que no estem parlat del mateix, tu parles d’una consulta de sobiranisme i jo d’una consulta de concert econòmic. La primera necessita de que els partits s’hagin declarat independentistes abans d’arribar al parlament i la segona no.
Per tant, factible ho és molt més la segona que la primera. En una els Parlamentaris han de definir-se abans de ser-ho i en la segona simplement es sotmeten a la voluntat del poble.
Fer que els parlamentaris es defineixin junt amb el seu partit com a sobiranistes abans de les eleccions es absolutament una utopia, ningú es juga el que ja té. Demanar el concert econòmic, no depèn d’aquesta premissa, simplement es demana sense mes connotacions i si surt que SI, a veure qui és el guapo que s’atreveix a jugar amb el que decidim sobre les nostres pròpies butxaques. En aquest últim cas ningú s’ha de definir “auparavant” simplement convocar una consulta, legal i possible segons tu mateix dius. Una altra cosa es anar directament al “ull de poll”, aquí si que amb l'Església hem topat. La meva proposta és una etapa en el camí, la d’en Carretero és una utopia, sentin-ho molt, és com la pregunta que l’hi va fer en Darius a la trobada, de que a veure com s’havia de fer perquè el pscPSOE, poses el terme independència al seu programa, les rialles del públic, van ser la resposta.
David m’agrada molt la il·lusió i les ganes que hi poseu, però s’ha de ser realista i certes coses no ho són. El camí pel dret és molt difícil per no dir impossible, per etapes potser no tant. Encara que al final jo puc estar equivocat i en Carretero tenir la raó. Al final tot sont punts de vista, tots volem el mateix i el temps dirà.
Una abraçada.
Josep M.
Octavi,
Saps que sempre és un plaer aprendre de la teva sapiència, tant de coneixement com d’ensenyament.
Sota el meu punt de vista és molt mes senzill que els diputats del parlament de Catalunya demanin una consulta popular per la qüestió del concert econòmic, per la que no han de canviar els seus programes electorals declarant-se independentistes, que fer un programa electoral amb aquesta declaració.
Per tant és molt més factible fer la consulta pel concert econòmic, que no una altra cosa. Si l'Estat, no acceptés el resultat d’una consulta que permet l'Estatut, estaria anant contra si mateix, vinculant o no, ha estat aprovada per ells i les lleis de l'Estatut són d’obligat compliment al “Estat Espanyol”.
Si no ho acceptessin, els Catalans tindríem tot el dret del mon de no acceptar altres lleis de l'Estat Espanyol o totes les lleis ho son per tots o els Catalans podem tirar pel dret amb les mateixes premisses. A veure si s’atreveixen, si és dona el cas.
Si no ho provem no ho sabrem i en aquest cas provar-ho es gratuït.
Una abraçada.
Josep M.
David,
Gracies pel enllaç, l'hi adjuntat al article.
Bon cap de setmana.
El plaer és compartit =)
Sí, Josep, tu reclames un concert econòmic i jo, directament, l'autodeterminació, perquè amb aquesta aconseguirem de retruc el "concert econòmic", i molt més!
És clar que, aquí llavors ja entrem a valorar quina proposta trobem més viable i més ràpida, jo recolzo la del Dr. Carretero, tot i que pugui semblar un xic utòpica, però com va dir ell a una entrevista, a Joan Laporta només se li augura un 10% dels vots quan es va presentar a les eleccions, al final, va arrasar a les urnes.
No cal que el PSC voti a favor de la independència, només que ho faci la majoria parlamentaria, ja n'hi ha prou.
Estem il·lusionats, i creiem que es pot aconseguir, per això existeix Reagrupament. Gràcies pel teu suport, és d'agrair, Josep Maria.
Ens veiem!
Salut!
David,
Gracies pel teu comentari.
Però de moment la majoria parlamentaria fa tri-partits i els seus representants al Parlament, no estan per la feina. Que et fa pensar que això canvii. Viuen de puta mare amb el vellut al cul i saben que els patriotes els correrien a cops de gorra si es declarava la independència.
Per tant posaran tots els mitjans per evitar-ho i de moment els tenen quasi tots, per desgracia.
El Laporta es jugava la presidència d'un equip de Futbol, no la sobirania de tots els Catalans.
Jo prefereixo fer servir les armes de l'enemic per guanyar, són les úniques per les quals no tenen defensa, en aquest cas una consulta popular per obtenir el concert econòmic i una vegada tinguem els mitjans - o sigui els nostres propis diners - tot és més fàcil.
De totes maneres no dubto de la il·lusió, però a vegades aquesta no deixa veure més enllà, encara que és necessària per aconseguir qualsevol cosa.
Una abraçada.
Josep M.
PD: Mirat això a veure quines possibilitats hi veus, amb qui hem de contar per la independència?: http://www.avui.cat/cat/notices/2009/06/augmenta_la_parla_de_llengues_estrangeres_i_baixa_deu_punts_l_us_del_catala_64144.php
L'enllaç no rutlla, però suposo que et refereixes a la disminució de catalanoparlants.
Quan em refereixo a majoria parlamentaria no només vull dir els tres partits del tripartit, sinó també a l'oposició.
Crec que si s'aconsegueix que CiU, ERC, ICV i RCat apostin fort per la independència del país, això està fet. Només que ho facin CiU, ERC i RCat ja hi haurà una majoria per aconseguir-ho.
El PSC és una sucursal del PSOE, esperar que votin a favor de l'autodeterminació és demanar-li peres a un pomer i ídem el PP.
CiU està que no sap què són, bé, sí, són nacionalistes, i segons l'IEC ser nacionalista significa defensar la independència del teu país. Llavors, en què quedem? CiU vol o no la independència de Catalunya? Perquè surt el Mas i sembla que digui que sí, però després des d'Unió diuen que no ho saben i que no sé què. Mires les joventuts de CiU -JNC- i només hi ha estelades i escrits independentistes.
Espero que RCat sigui el detonant d'una "encomanada" d'independentisme o almenys que cadascú sàpiga què és o què volen ser de grans =)
Merci Josep!
Salutacions,
David.
Amb Espanya aconseguirem el concert econòmic i, fins i tot, que quan viatgem a Madrid ho tinguem tot pagat. Llegiu aquest article del López Tena i situeu-vos en paràmetres realistes:
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/catalunya_sense_caixes_65384.php
David,
Bona anàlisi, pot ser que els de la “gauche divine” del PSC també s’hi apuntessin i també els “pijos progres” de l'ICV, però en general és molt difícil que un vagi contra si mateix, si tu tens una bona menjadora per tu i família al Govern, com els hi ha passat a molts d'ERC. Votaries per quelcom que te la pot fer perdre? En cas de que ho volguessis fer, t’ho deixaria fer la família que des que tu tens un càrrec i has donat càrrecs a ells i a amics, viuen de “puta mare”? La resposta és més que obvia.
Per tant no pots pensar que aquesta gent es faran “hara-kiri” per Catalunya. Han sigut patriotes fins que han aconseguit la menjadora i ara van de farts, amb els diners dels altres. Ningú els farà aixecar de la cadira voluntàriament. No es poden dedicar a la medicina com en Carretero, han arribat fins aquí per la política i la majoria no saben fer res més, per tant en la vida normal la majoria es fotrien de gana o haurien de rebaixar panxa d’una manera dramàtica ells i els seus.
El que dius de CiU es encertat, encara no sabem que volem ser quan siguem grans, però un partit d’ample espectre com es convergència, ha de tenir de tot dintre seu i hi ha el que hi ha.
Jo si sé el que vull ser quan sigui “gran”, una persona que diu i fa el que pensa i pensa el que diu.
Una abraçada.
Josep M.
PD: efectivament el enllaç parlaba del que tu dius.
Anònim,
És una mica dur parlar amb algú que d’entrada s’anomena anònim, em sona com parlar amb un ens volàtil.
De totes maneres et responc:
Sense aportar arguments teus ironitzes, per tant no cal que t’esforcis de irònic ja soc prou bo jo sol.
Per cert l’enllaç està trencat i potser hauries d’explicar els treus propis paràmetres realistes, com tu dius i axis tots aprendríem quelcom i desprès els podries reforçar amb articles dels altres.
Cordialment.
Josep M.
Benvolgut Josep Maria,
certament em sorprèn que hi hagi algú, a aquestes alçades, que l'advoqui pel concert econòmic com a solució als nostres problemes nacionals, o com simple a alternativa al que tu anomenes com a via utòpica, es a dir, la independència.
Primer de tot m'agradaria fer un aclariment, un avís per a navegants, que considero una premissa molt important: el concert econòmic a Catalunya NO és possible dins del marc de l'actual Constitució espanyola. Els concerts econòmics basc i navarrès (territoris forals) són possibles a l’empar de la disposició addiciona primera de la CE. A més, caldria una nova reforma de l’Estatut, per tal de recollir aquest nou règim, i la promulgació d’una altra llei orgànica que reculli els termes d’aquest concert.
Un cop deixat clar aquest punt, el concert econòmic no és una entelèquia que atorgui automàticament a Catalunya "la pela dels Catalans a Catalunya" (sic); cal pactar una quota d’aportació. Prou de demagògia en aquest punt: cal arribar a un acord amb el govern espanyol per una xifra. D’acords històrics i satisfactoris per una xifra màgica, que resoldran tots els problemes econòmics del país, n’hem tingut un aquest mateix cap de setmana, no?
Per cert, quan vulguis fem una enumeració de lleis estatals, de suposat obligat compliment (com totes les lleis, per cert) que s’han passat per un lloc. I per no ser masoques, podem limitar-nos a les que tenen rang orgànic, per no perdre tant de temps (i no siguem fariseus, a Catalunya també en tenim lleis d’aquestes que serveixen, tan sols, per omplir els diaris oficials!)
Crec que tot el dit fins ara és una bufetada de realitat. Qui és ara l’utòpic? Qui creu que l’encaix dins d’Espanya, sense passar a ser una comunitat autònoma de règim comú, és encara possible? Fa por la independència? La creixent abstenció no és un clam per a la regeneració política?
Tu li dius possibilisme, jo fer volar coloms. Tu li dius utopia, jo li dic il•lusió.
Benvolgut David(2),
Gracies pels teus aclariments, jo sóc d’aquells que cada dia aprenen quelcom de nou. Per tant sols sé que no sé res.
Però m’agrada opinar, ves per on! Ací doncs et responc:
- Que hi hagin més possibilitats de que el parlament declari unilateralment la independència, que d’obtenir un concert econòmic.
- Que els parlamentaris Catalans es facin l’”hara-kiri” per patriotisme. La menjadora per ells, amics i parents no es toca! Com diuen en Català, amb “les coses de menjar no s’hi juga”.
- Que els Catalans a dia d’avui votin en un referèndum per la independència. Quins Catalans? Amb qui contem?
Que són utopies, demagògia, o il·lusió?
De que estem parlant doncs? Quina és la teva solució, passa aquesta per les lleis Espanyoles o Catalanes, es fa per “bemolls”?
El concert econòmic ja existeix, la possibilitat del referèndum per la independència ha portat als partits Bascos a perdre el poder, és això el que volem per Catalunya!
Mira a mi ja m’està bé que hi hagi gent que pensi com tu. Jo sóc intermediari i per tant negociador i sempre veig que el venedor tira llarg i el comprador curt, al final faig que es trobin aprop del mig. Mai, tot el que vol un o l’altre s’accepta en la seva totalitat.
Si sou molts que demaneu directament la independència, potser ens concediran quelcom al bell mig i segur que el mig es més aprop del final que res, desprès podem seguir aplicant la teoria del limit i anar-nos acostant al que volem a base de fer particions més petites. O tot o rés, no és una solució.
Dir-me que el concert econòmic, no es una entelèquia que atorgui la “pela dels Catalans a Catalunya”, és una ofensa a la intel·ligència, creus que puc pensar en quelcom tan simple? Clar que s’ha de pactar la quota d’aportació, però les normes d’aquesta quota ja estan establertes amb els que tenen el concert, per tant no s’ha d’inventar res.
Potser el que vols dir, és que la proclamació de la Independència de Catalunya al Parlament i l’endemà ja veurem, si que es una entelèquia?
Com ho defineixes en els teus termes això: Demagògia, utopia, il·lusió, etc.
Mira, per no allargar-nos més, tu fes el teu camí amb tota la il·lusió del mon, si necessites quelcom m’ho pots demanar perfectament, la teva finalitat és la mateixa que la meva, però jo no puc seguir el teu camí, com tu no pots seguir el meu.
Fes el que creguis millor a la teva manera i jo faré el mateix i potser amb l’ajuda d’uns i dels altres arribarem al lloc comú.
Cordialment.
Josep M.
PD: De por, a la meva edat ja no me'n fa res, però procuro pensar assenyadament i la raó moltes vegades no em porta allà on està el sentiment.
Josep M.,
Sincerament la teva resposta m’ha deixat descol·locat.
Primer: no, no és més probable que es doni una declaració unilateral d’independència des del Parlament que aconseguir el concert econòmic de Catalunya amb l’Estat espanyol. Totes dues fórmules transgredeixen la legalitat vigent. Analitzem per un moment la teva proposta.
Si vols, partim del supòsit que el Parlament sol•licita un referèndum, que l’Estat l’accepta i que els ciutadans diuen majoritàriament que sí (Carai, que anem bé fins ara!). A partir d’aquí fes llista dels requeriments per tenir el concert econòmic (modificació de la Constitució espanyola, nou Estatut d’Autonomia de Catalunya i negociació del la quota i/o traspàs de noves competències que donin lloc a una LO).
Tingues en compte, sense apriorismes, l’actual inèrcia centrípeta de l’Estat en quant a competències i tarannà, el llarg procés per tenir un nou estatut (encara estem pendents del ribot del TC) i la impossibilitat que PP i PSOE es posin d’acord al Congreso per aconseguir un millor estatus econòmic per a Catalunya. Jo, vist això, tan sols puc dir-te que seguir reclamant el concert econòmic és un brindis al Sol. Ni més ni menys.
Segon: creus poder trasplantar el model financer i fiscal basc a Catalunya? Mateixes competències? Mateixes limitacions? Mateixa quota actual (pensa que aquesta és pacta periòdicament també)? Crec que t’equivoques quan dius que no s’ha d’inventar res; s’ha de fer de nou, a mida.
Tercer: parlar de fer diferents camins em sembla també impossible. Explica’m el teu camí i no et neguis a seguir el dels altres de manera tan lleugera.
Quart: si t’he molestat amb la paraula por, em sap greu i et demano disculpes. Però amb tot el que hem parlat no m’ha quedat clar què vols que sigui Catalunya els propers anys; una Múrcia més folklòrica i amb llengua atàvica i en retrocés o un estat normal, com la resta, millor o pitjor, però com la resta, sense haver de pagar sempre el beure.
Salut!
David (2),
El que estic descol•locat soc jo, si tot transgredeix la legalitat, de que carai estem parlant!
No entenc en qué el concert econòmic ha de modificar la constitució Espanyola si ja existeix com a tal, en tot cas s’haurien de modificar disposicions addicionals.
La meva pregunta es:
Si tots els espanyols som iguals davant les lleis “excepte un i família”, definit en la constitució Espanyola, on és la trampa?
Ningú ha dit que no s’ha de discutir res, simplement que hi ha unes bases i aquestes a mida o no ja existeixen. De la independència si que no hi ha res escrit.
Perdona el camí dels altres no em nego a seguir-lo d’una manera a la lleugera, simplement a casa meva per bé o per mal tenim pensament propi, per tant per seguir un camí m’han de convéncer i fins ara no ho ha fet ningú. Be o malament segueixo els meus propis criteris els actes de fé, els deixo per l'Església.
Finalment, et deia que estic descol•locat, perquè de moment només critiques els meus arguments, però pel que veig i cada vegada ho tinc més fosc, no hi ha cap argument teu que em porti a veure la llum, a sobre i parlant de probabilitats em poses la declaració d’independència al parlament també, com a molt poc probable.
Per tant, quina és la teva via, per veure si em convenç.
Més arguments sobre les meves idees o paraules no els penso respondre, son meves i ja està, si t’agraden be i sinó tan amics.
La Catalunya que espero del futur, es una Catalunya en la que no ens prengui el pel ningú, ni amics, ni enemics i que ni més ni menys, puguem disposar dels nostres recursos, com ho fan molts dels que tu en dius Estats normals. La llengua serà la que serà i espero que sigui majoritàriament el Català. Simplement espero que ens reverteixin els fruits dels nostres esforços i treball i dic treball perquè cada vegada en hi ha mes que viuen del "cuento", Catalans o forans, amb l’excusa que sigui.
Quedo a l'espera de la teva solució miraculosa, per si l’haig de seguir a ulls clucs.
Cordialment.
Josep M.
Josep M,
Dissabte al matí, mentre sobrevolava en globus la zona de la carretera de les Maioles buscant una diana taronja, tot això que dieu ho vaig veure clar. De moment tocaria fer molta pedagogia. De moment tocaria oblidar-nos del català, de les sardanes, dels castellers, de Montserrat, del sentiment identitàri, de les bestieses que fan Carod i altres en nom de no se sap qui, fins i tot de la paraula independència (busquem-ne una altra que ens porti al mateix destí). Tocaria centrar-nos estrictament en el tema diners. Fer pedagogia. Com vaig escriure en un altre lloc, ara potser ens convindria començar a repartir a dojo calculadores electròniques a tots els catalans (a la Xina te les fabriquen per quatre rals) i impartir quatre lliçons bàsiques d’economia i finances entre els receptors de la maquineta. Es tracta de calcular allò que paguem, allò que rebem, la gran diferencia que hi ha entre ambdues xifres i a favor de qui és aquesta diferència, és a dir, de la metròpoli o de la colònia. Això ho entén tothom, fins i tot els potencials independentistes per raons estrictament econòmiques (aquells que potser encara no saben que ho són, tu mateix per exemple), que es troben entre els votants de TOTS els partits polítics. Jo en conec fins i tot del PP. Quan la majoria de catalans estigués ben convençuda de l’espoli que ens fan, seria el moment de fer un seriós plantejament unitari de país que des de la metròpoli i des de Brussel•les ja no podrien rebutjar. Tots hem de tenir clar que els tancs per la Diagonal ja no ens els tornaran a enviar mai més.
Apreciat Miquel,
Jo no m'atreveixo a pujar en globus, tinc vertigen.
Però des de terra, ja fa dies que dic que "la pela és la pela" i que aquest és l’únic camí, o com diuen els catalans de soca arrel “tot el que no són pessetes són punyetes”.
Però noi entre la utopia, la demagògia l'idealisme i altres ismes, ens perdem discutint si són llebrers o conillers i la caça tan tranquil·la.
Una abraçada i a reveure.
Josep M.
Josep M.,
La meva via és senzilla: aconseguir una majoria parlamentaria a favor de la independència de Catalunya i, de manera unilateral, proclamar-la al Parlament. Ni més ni menys. Pots obrir tranquil·lament els ulls, no és cap solució miraculosa, cap acte de fe, cap ungüent màgic. Crec que és una proposta serena i meditada, la qual espero que, dia a dia, aconsegueixi més suport entre la gent. El que és incongruent és que augmenti el suport a la independència i disminueixi la seva representació parlamentària. Per això cal un canvi.
Els arguments te'ls he donat, però te'ls has pres com una crítica, com un un atac. Penso que, legalment, per molt que tu t'hi obstinis, no té cabuda legal cap referèndum que doti a Catalunya de més autonomia, de més llibertat ni cap canvi en qüestions econòmiques, com el concert econòmic. Tal i com et vaig dir, la conjuntura no mostra cap signe que així sigui. Per molt que tinguem una llei de consultes, que ha acabat sent una enganyifa, aquestes consultes seran ràpidament titllades d'inconstitucionals i rebutjades.
Si tu creus que el concert econòmic és el camí, endavant. Espero que trobis a algú més que aposti per aquesta opció, però temo et quedis sol. Que jo sàpiga ningú en parla ni el reclama, a banda, és clar, dels exabruptes que deixava anar en Puigcercós abans de donar el vist-i-plau al "pacte històric" aquest, però no te l'aconsello com a company de viatge, certament, no prenguessis mal. Això és fer política de saló. De debò, tot el meu suport per aquesta mesura: si mai hi ha un referèndum sobre el tema, m'hi veuràs votar sí. Eppur si muove, que deia aquell.
Vull aclarir que amb les anteriors intervencions he volgut contrargumentar la teva via, que, sincerament, no la crec possible. Naix morta. No way, que fan anar els anglosaxons.
D'altra banda, la proposta de Reagrupament de regeneració política em fa venir trempera, què vols que et digui. Ni que sigui per veure cares noves. En conjunt, el projecte el veig engrescador i m'hi pujo al carro. Aquests dos són els pals de paller del projecte, no en demano més. Jo crec que el teu desig.
Jo no discuteixo si els de les orelles grosses són llebrers o conillers, prefereixo saber si són unionistes o no.
A reveure!
David (2)
Mira per liquidar el tema, jo sóc de CDC, com ja he repetit moltes vegades i sóc fidel a la meva paraula, encara que d’actes de fe cap, ni per CDC ni per ningú. La trempera a la meva edat ja es de “per se” difícil i t’asseguro que la política no actua com a “viagra” almenys en el meu cas.
Per tant si a tu t’afecta d’aquesta manera, endavant es un bon succedani i és gratuït, com diuen “d’il·lusió també és viu”.
Com que tu ja has arribat per mi, a la conclusió de que lo meu es impossible i lo teu senzill, no discuteixo més amb tu i faig com els seguidors de Confuci, em quedo assegut a la porta de casa a veure com arriba la independència, per aquest mètode infal·lible o a veure a qui dóna la raó, el temps.
Bona sort i adéu siau!
Josep M.
Publica un comentari a l'entrada