ERE’s de polítics i funcionaris?

He llegit el següent article al País.com, ja fa alguns dies vaig recomanar el llibre d'en Xavier Roig, "La dictadura de la incompetència", aquesta visió del llibre, escrita en castellà pel periodista, Francisco Javier Martín del Barrio, la trobo realment molt escaient i una vegada traduïda os la faig avinent, tant de bo algú es adonés on ens porta l'actual sistema i fes quelcom per canviar-ho. Amb llegir no en hi ha prou, aquest país necessita de gent valenta que tregui la cara i no de gent que va vivint de la rifeta a costa de les esquenes de tots plegats, esquenes que un dia diran prou! I aleshores potser serà massa tard, per arreglar les coses. No Es pot viure sobre les espatlles de la gent del carrer, no por ser que les empreses facin ERE's i que els polítics i els funcionaris, segueixin fent com si no passes rés, com si la crisi només fos cosa del poble. Ai pobrets! O ens estrenyem tots el cinturó o algú haurà de dir que s'ha acabat el bròquil, siguin qual siguin les conseqüències. Qui avisa no es traïdor.

Llegiu-ho atentament, que no té pèrdua i si podeu llegiu el llibre, és simplement contundent.

Contra els vampirs

La portada no tindrà cap premi de disseny, però el que li falta a adorns li sobra a contundència. Les 180 pàgines de Xavier Roig es dediquen a la dictadura de la incompetència (pública) i al creixent poder dels empleats públics. Malgrat a l'espartana presentació i la seva nul la publicitat, és un supervendes a Catalunya.

Després d'una vida laboral competint en l'empresa privada, Xavier Roig s'ha alleujament amb aquest llibre en contra de les subvencions imperant i de les omnipresents comissions i observatoris de l'Administració, que van xuclant la vida professional i personal fins arribar a un punt en què els ciutadans es converteixen en drogodependents de la tutela pública. La culpa de tot no la té el funcionari de la finestreta (que també), sinó el que es troba a la cúspide, és a dir, el polític i més concretament el parlamentari, que fa les lleis a la seva mida per protegir-se. Mostra que només el 28% dels parlamentaris espanyols provenen del sector privat; i només el 32% en el català. És a dir, que quan els facin fora tornaran tan ricament als seus llocs de funcionaris. No corren riscos, no competeixen pel pa de cada dia com la resta dels mortals. A més, en ser majoria al Parlament, legislen per perpetuar el "corralito" públic al qual pertanyen, ja sigui judicial, sanitari o educatiu.

"Defensen els seus interessos corporatius i els seus privilegis de classe, i no els interessos dels que els han votat", diu Roig. "Quan el principal col lectiu d'un Parlament és el col·lectiu menys acostumat al risc, gent que no ha tingut de competir mai amb ningú, que no viu com la gent que els manté, ens trobem amb una societat desvaloritzada i sense armes per lluitar davant els grans desafiaments que hem de fer front".

Xavier Roig aprofundeix en la ferida: si en el parlament espanyol, diu, els polítics provinents de la funció pública són d'alt rang (enginyers o advocats de l'Estat), en el cas català són "gent que treballa en qüestions socials, culturals i solidàries, que s'han dedicat a estudiar com s'han d'integrar els col lectius que segons ells queden exclosos de la societat, a denunciar discriminacions, hi ha de totes les mides i de tots els colors". Perquè, per Roig, l'actual divisió dels partits polítics no és ideològica (dretes i esquerres), sinó professional (funció pública o empresa privada).

Roig arrasa amb la política cultural, plena de subvencions; amb el sistema educatiu públic, que no distingeix entre escola bona i collegi dolent, o amb el sistema sanitari (el 40% del pressupost es perd en les oficines). "On està escrit que una institució pública no ha de ser competitiva?", es pregunta. Altres qüestions no menys misterioses: per què a Austràlia es triga a donar d'alta una empresa dues dies i a Espanya 47? Resposta: perquè no hi ha competència, i on no n'hi ha, reina la incompetència.

Per acabar amb aquesta gangrena, proposa que els parlamentaris es facin el mateix que les corts franquistes: l'harakiri. I que el sistema electoral es basi en llistes obertes, perquè el polític depengui dels vots dels ciutadans i no de les intrigues del seu partit.

El llibre, encara que centrat en Catalunya, probablement es podria escriure de cada una de les autonomies de l' Estat, perquè el poder d'un polític no està en el seu sou, ni tan sols en la mida del seu cotxe, sinó en el nombre de llocs de treball que depenen d'ell.

Francisco Javier Martín del Barrio – El País - 11.04.2009