Setmana Santa i Gomorra.

Pluja, olor i rumor de mar, sol i natura, aquestes son les premisses dels últims dies i podria afegir, sorra, pedres, petxines i cargols de mar, també un arròs de llamàntol i perquè no unes zamburinyes, escopinyes, cargols punxeguts i algunes altres "delicatessen" de la mar, comprades a una peixateria de compte de fades a Cambrils i engolides amb un plaer proper a la gola en pocs instants.

Veig que sense voler he fet quaresma, no he menjat carn. Calla, calla! Que he menjat per esmorzar uns embotits comprats en la passada MercAnoia de Tous, que sabien a glòria i sense butlla!

També he dedicat el meu temps als nets, llibres, jocs, pedres, vídeos infantils, milers de preguntes, milers de respostes i un esgotament dels que fan historia. Quina vitalitat tenen el Bernat i el Cesc! No paren! Jo a vegades ja no estic per aquests dispendis d'energia i es compleix la dita "molt feliç quan venen i molt content quan marxen", encara que després quedi un buit, difícil d'omplir amb la mateixa intensitat i alegria.

Ah! M'ho descuidava, he llegit el llibre Gomorra de Roberto Saviano, sobre el poder de la camorra Napolitana i m'ha deixat el cor compungit, ja no és qüestió de polítics corromputs, ni tan sols de grups anti-sistema, com la màfia Siciliana o la Calabresa, sinó que simplement és un sistema que estén la seva funesta influencia, els seus tentacles, en totes les vides dels que estan al seu abast. Tan se val, polítics, empresaris, gent del carrer, treballadors, etc. més ben dit son uns empresaris globals, que fan servir la seva terra i la misèria de les persones de la seva terra, com a recursos per fer negoci, sense cap mena d'escrúpol, ni sobre la terra, ni sobre les persones. És el sistema per antonomàsia i no hi ha res que escapi al seu control, funciona encara que l'hi tallin el cap, és com una hidra de mil caps.

Nàpols i la seva zona d'influença, son diseccionats amb precisió de bisturí per aquest periodista, nascut en el cor d'aquest infern a la terra. Ho esmicola tot, aquí la llei és la que dicti la camorra, els sous son els que dóna la camorra, el privat i el públic es confon, fins a ser una sola cosa. Els productes contaminants, els pitjors verins son amagats en les entranyes d'aquesta terra, en tots els clots possibles e imaginables, el verí és de tot arreu - principalment el provinent de les industries del Nord - i s'escampa per tot arreu, en aquesta terra, doncs és molt més barat enverinar que reciclar i tot el que està sots el seu control, està podrit i corromput. En fi una veritable Gomorra en un estat civilitzat Europeu, que molta de la seva miraculosa industria, es possible gracies als esclaus d'aquesta terra i a la terra mateixa, en la que dipositen els seus contaminants a preu de saldo, per més poder, diners i gloria d'aquesta la infinitament més poderosa - pel concepte mateix - de les màfies existents. No es pot matar o fer desaparèixer, doncs és el sistema mateix i contra el sistema res hi pot.

En fi que l'hi llegit més que res amb els cor encongit i pensant-ho com a quelcom irreal. Però no! El periodista et fa entrar en aquest mon, el seu mon i ja no et pots escapar, pàgina rere pàgina, penses que ja ho has vist tot, però ell et sorprèn i et sobreprèn amb nous fets terrorífics inimaginables, que succeeixen en aquesta societat germana, que diem civilitzada i que no s'aturen per res, ni per ningú. Una bona novella per llegir en Setmana Santa.

A Nàpols hi vaig anar una vegada a fer negocis i hi tinc uns coneguts: Els Cacavale, que posant-me una ma a l'espatlla, em diuen "Giuseppe tu non parla Italiano, tu parla Napolitano, come noi!" Amb un accent cansat, deixat i allargat que el fa inconfusible. Allà em vaig trobar amb un amic que no es Napolità. Vam fer negocis impossibles amb pells i vam estar a casa d'un Espanyol que treballava d'advocat, per gent de la plaça. Ens va explicar que allà els conflictes es solucionaven, parlant els protectors d'uns amb els dels altres i que el que els hi deien que fessin era llei. Rés de justícia ordinària, res dels conductes reglamentaris, allí la llei és la no llei, la que dicten els caps de la camorra.

En fi, recomano el llibre, però també aviso que no és agradable de llegir, simplement és més real, que la realitat mateixa, res d'efectes especials, la dioxina es la dioxina, el verí es verí pur, la sang taca d'hemoglobina, no pas de tomàquet, les tortures son això tortures i els escarments ho són amb un final tètric, que pot sorprendre els fetges mes preparats.

Per avui, deixo reposar una mica als receptors habituals de les meves caparrades. Ja hi tornarem amb forces renovades a reflexionar sobre les coses que no em semblem bé.

Que aquí no és Nàpols i parlem català amb accent d'Igualada, almenys alguns.

Fins un altre.

Josep M. Torras Payerol

PD: Aquesta setmana me'n vaig de Fira de Bolonya, lectors i/o víctimes podeu estar tranquils, o no!