Emigració, islamisme i xenofòbia:

Buscant per internet he trobat un blog http://mateomadridejos.wordpress.com/ en el que el periodista Sr. Mateo Madridejos, fa un recull d'opinions de diaris europeus i americans que és d'allò més interessant, simplement recopilant sobre temes de molta actualitat i com que l'altre dia em vaig atrevir a fer un post sobre la correcció política referint-me principalment a aquest tema, he traduït dos posts d'aquest Sr. que són d'allò més interessants i molt enriquidors.

Crec que al nostre país s'ha de començar des de ja a prendre nota i afrontar els problemes, que fins ara han sigut lleus, però que en el esdevenir del temps i davant de certes actituds progressistes de correcció política, poden acabar sent un problema molt greu.

Els problemes s'han de preveure i afrontar i no val amagar-se darrere d'un fariseisme fora de lloc, perquè si no es volen veure o no resolen a temps en ares d'unes actituds poc intel·ligents de pseudo-condescendència o de bona fe, per no ser etiquetats amb la "label" de moda de “fobs”, amb el temps esdevenen irresolubles i motiu de greus conflictes socials. S'acabat l'època dels “pijoprogres-xupiguays”, els problemes s'han de parlar i afrontar i aquesta és la millor medicina, preveure per no haver de curar.

Us deixo amb els dos posts que són tan extensos com interessants.

Emigració, islamisme i xenofòbia (I)

Esdevenen a Europa successos realment extraordinaris, dels que algun ressò salta l'Atlàntic i aterra a Nova York, gresol multiracial i multicultural. Concerneixen als problemes migratoris i específicament els que plantegen els gitanos i, sobretot, els musulmans. L'islam polític torna a ser el fantasma que recorre Europa i els europeus ofereixen creixents manifestacions de la seva inquietud o prevenció en tots els països, però la correcció política imposa el silenci o els draps calents fins que sobrevenen el crim o l'escàndol.

Totes les enquestes confirmen que l'emigració i l'islamisme són un motiu de preocupació per als europeus de tota condició, però els dirigents polítics triguen a reaccionar fins que les enquestes es mostren contundents i ofereixen oportunitats electoralistes per als més agosarats, menys acomplexats o més complaents. Com tancar la bretxa oberta entre unes opinions públiques alarmades o exasperades per la crisi i una classe política bressolada en el progressisme que fuig d'estudi o es parapeta darrere de la correcció política per estigmatitzar als Cassandres que només profetitzen desgràcies?

L'ansietat sobre la integració dels musulmans a Europa i l'auge de l'islamisme radical persisteixen en la majoria dels països. El 13 de juliol, l'Assemblea Nacional francesa va votar aclaparadorament a favor de la prohibició del burka i del niqab a l'espai públic, incloent no només les oficines o el transport, sinó també els carrers i els parcs, tot i els problemes constitucionals que planteja la mesura. Segons el ministeri de l'Interior, el 25% de les dones que porten la cara tapada a França són converses a l'islam nascudes en famílies no musulmanes.

Quan un destacat socialdemòcrata alemany, Thilo Sarrazin, publica un pamflet sospitós de racisme, que denigra per igual a àrabs i turcs, la classe política posa el crit al cel, encara que els diaris constaten que l'opinió pública comparteix massivament les tesis incriminades. Cal silenciar la suposada blasfèmia al temple del fariseisme mitjançant una censura abans subtil, ara grotesca.

Encara perviu el record de com la llibertat d'expressió, a propòsit de les caricatures de Mahoma, va ser sacrificada en molts llocs d'Europa en l'altar del apaivagament. Es pot desbarrar contra el Papa, però no criticar suaument l'imam de la cantonada; analitzar amb minuciositat hostil la història de la cristiandat, però no la de l'islam; exigir tot tipus de consideracions i respecte religiós per als musulmans, però silenciar l'integrisme ferotge que preval en terres islàmiques.

L'expulsió-espectacle dels gitanos

Després del triomf electoral a Holanda, el juny últim, d'un partit qualificat de xenòfob, el Partit Popular de la Llibertat (PVV), de Geert Wilders, el president Sarkozy organitza a França una autèntica expulsió- espectacle de milers de gitanos romanesos i búlgars, per suposats motius d'ordre públic, a imitació del que que ja havia fet Silvio Berlusconi. La premsa europea s'emociona i estigmatitza el comportament xenòfob i simplista del govern francès tant com la hipocresia generalitzada, perquè ningú vol que li roben la bossa al supermercat o que lin un campament de fortuna a prop del seu domicili.

L'Estat de dret, últim refugi del liberalisme, pateix a França per culpa del populisme d'un president que tracta de recuperar la popularitat perduda, tot i que el Consell d'Estat francès, darrera instància en qüestions administratives, amb una jurisprudència exemplar, va admetre i va portar a les seves últimes conseqüències en altres circumstàncies el recurs fundat en el vici de la desviació de poder, és a dir, la corruptela burocràtica consistent a justificar l'expulsió dels gitanos per unes raons (ordre públic) que el legislador va concebre amb altres propòsits. En últim extrem, les deportacions suplanten l'imperi de la llei per l'arbitrarietat, a més de posar en dubte la intel·ligència política del hiperactiu president.

Les declaracions discriminatòries no només contra els romanís, sinó contra els ciutadans "francesos d'origen estranger " (és a dir, musulmans), als quals es amenaça amb la pèrdua de la nacionalitat si reincideixen a la delinqüència, deixen freds als francesos, fins al punt que una enquesta publicada al diari conservador Le Figaro revela que entre el 70% i el 80% dels consultats acull favorablement les mesures legals impulsades per Sarkozy. Els anomenats principis republicans queden sotmesos a l'atzar de l'oportunisme polític. Per tapar la crisi econòmica, el cinisme s'instal a Europa i els gitanos recuperen el seu paper de bocs expiatoris, com ha passat tantes vegades en la història amb altres minories.

Quan la Comissió Europea va expressar la seva inquietud en un informe que subratlla les falles de la legislació francesa, en comparació amb els requeriments comunitaris, la deportació dels gitanos esdevé una disputa de picaplets. França nega que s'hagin produït expulsions col·lectives, però les xifres són molt eloqüents: 283 deportats en l'última setmana d'agost, 8313 aquest any i 7.875 el 2009. Alguns se'n van anar voluntàriament, previ pagament d'una indemnització.

Els romanís formen la minoria ètnica més nombrosa de la UE, fins a uns 12 milions, però la seva integració ha millorat molt poc des que el 2005 es va llançar el "Decenni per a la integració". Segons les estadístiques del Consell d'Europa, Romania (gairebé dos milions), Bulgària (750.000) i Hongria (700.000) són els països amb més percentatge de població gitana. A Espanya sumen 725.000 (1,5% de la població total) i uns 400.000 (0,60%) a França. La seva escolarització és baixa, alta la seva taxa de delinqüència i molt acusat el seu nomadisme.

La legislació comunitària de 2004 garanteix el dret de tots els ciutadans de la Unió Europea a instal·lar en qualsevol Estat membre. Afegeix que aquells que amenacen l'ordre públic o la seguretat poden ser retornats als seus països d'origen, però prèviament haurà de instruir "un expedient cas per cas" precisament per impedir les deportacions col·lectives.

Com que l'episcopat francès va denunciar sense embuts el procedir del govern, el papa Benet XVI no va poder per menys d'expressar el seu malestar i el seu zel apostòlic davant el nou èxode dels gitanos. I ho va fer en francès, durant el rés de l'Àngelus, el diumenge 22 d'agost: "Els textos litúrgics d'avui ens recorden que tots els homes són cridats a la Salvació. També contenen una invitació a saber acollir les legítimes diversitats humanes, com va fer Jesús, que va venir per unir els homes de totes les nacions i llengües."

Les paraules del Pontífex van irritar al govern francès. Un conseller àulic de Sarkozy, el publicista Alain Minc, un dels responsables del desastre de Le Monde, va recórrer a la caixa dels trons en els micròfons de France Inter: "He de explotar una mica. ¿Aquest Papa alemany? I a més, en francès? " I va encadenar la seva peculiar filípica: "Es pot discutir tot el que es vulgui sobre l'assumpte dels gitanos, però no un papa alemany. Joan Pau II potser, però no aquest. La seva insensibilitat es va fer patent quan va recuperar a un bisbe revisionista, la seva insensibilitat històrica, ja que és, com tots els alemanys, un hereu, no un culpable, però sí un hereu."

La diatriba sectària de Minc resultar tan ofensiva com absurda, un estúpid discurs sobre la culpa col·lectiva i fins i tot la seva transmissió de generació en generació, que va indignar els catòlics. Com si els francesos poguessin rememorar amb bona consciència tots els episodis del seu passat sense recordar les persecucions i matances per motius religiosos, des dels càtars als hugonots. Precisament per ser alemany, el papa Ratzinger està molt ben preparat per apreciar i condemnar els efectes demolidors del fanatisme, el racisme i la xenofòbia.

L'ex ministra Christine Boutin va instar Minc que presentés les seves excuses per "haver insultat al Papa, als catòlics, als alemanys i als europeus ". I va afegir: "Cal formular la pregunta de si el senyor Minc hauria gosat atacar de la mateixa manera a un imant o el Dalai-lama. " Una vegada més, el nus gordià de la llei de l'embut que s'aplica en funció dels protagonistes. Fins al moment d'escriure aquestes línies, Sarkozy no havia desautoritzat al seu manefla conseller. La premsa va prestar menys atenció al que va passar a Roma, on el coronel Gaddafi, extravagant dictador de Líbia des de fa 40 anys, en una visita de negocis, va exigir a la Unió Europea (UE) ni més ni menys que 2.000 milions de euros per frenar el flux migratori clandestí des del seu país a Sicília i Malta.

A Turquia, al seu torn, el govern de Recep Tayyip Erdogan, que es presenta com islamista moderat i aspira a convertir-se en soci de la UE, va obligar a les cheerleaders (animadores) ucraïneses a canviar de vestit i moderar les seves contorsions suposadament per no torbar als jugadors turcs i iranians en el campionat mundial de bàsquet. Ambdós fets van ser parcialment ocultats o infravalorats per la correcció política i l'aliança de civilitzacions que tant han afaitat les banyes de la sàtira.

Més sobre la mesquita de Manhattan

Les excepcionalitat dels EUA està en dubte i el virus arriba a la ciutat de Nova York, que alguns consideren com la utopia realitzada de l'harmonia racial i religiosa, tot i la seva història sagnant. Un editorialista del New York Times es va aixecar alarmat i enfurit perquè va descobrir en una enquesta pròpia que el 67% dels novaiorquesos sosté que els promotors de la mesquita al Baix Manhattan, prop de la zona Zero, haurien de buscar "una ubicació menys controvertida". A nivell nacional, el percentatge s'aproxima al 80%.

Només el 27% dels enquestats pensa com el diari, però aquest insisteix en defensar la seva opinió -l'erecció de la mesquita en el lloc planejat-, encara que ja no s'atrevirà potser a qualificar de islamòfobs, com fins ara era habitual, a l'àmplia majoria de conciutadans que sosté el contrari. Una majoria, per descomptat, que no està en contra de la llibertat de culte, que només propugna el canvi de lloc de la mesquita, però que prefereix no saber que els cristians són perseguits encara en terres de l'islam, en països regits per dictadures teocràtiques que figuren entre els estrets aliats d'EUA.

La defensa de les opinions pròpies enfront de les de la majoria honra al diari i sens dubte constitueix un exemple digne d'emulació per als que amb tanta freqüència canvien de parer segons els vents que corren o els dictats de la correcció política. Però un rotatiu seriós hauria d'evitar l'aplicació de qualificatius infamants com el de islamòfob o xenòfob, les anomenades denigracións ad hominem, per coartar la llibertat de seus adversaris dialèctic o els seus lectors i sufocar la lliure discussió dels problemes.