Plans i més plans per la Comarca.

M’havia proposat no opinar, però a la meva edat hi han tot tipus d'incontinències i una de les meves és la verbal. Per això potser no faci amics, però em sento satisfet i agraït amb els que ja tinc. Potser no desperti simpaties, però ja faig riure a la gent quan toca i a vegades quan no toca. Tampoc vull, ni puc, ser políticament correcte. No va amb la meva manera de ser. No em se callar quasi res i a vegades potser ho faig d'una manera massa directe. Però que hi farem, els nets m'aproven i em gaudeixen i en lo que es refereix a les altres coses i els demés, procuro ajudar en el que puc i a vegades més del que puc. I per això no vull acabar combregant amb rodes de moli, ni per res, ni per ningú i axís em va de bé o de malament.

Tot aquesta introducció és perquè ningú s'ofengui. Jo sóc així i no puc fer-hi més. I al que no li agradi, doncs te tot el dret de no llegir-me, i si ho fa, de no fer-me cas.

Anem al tema. Pla estratègic de l'Anoia: Doncs mira de primera impressió m’ha semblat una mica com el sopar del empresari, on es fan discursos més o menys encertats i es donen premis als emprenedors. En aquest cas era un peó d'escacs – el meu joc favorit de joventut – i veritablement un peó és molt important, especialment si l'arribes a col·locar a la casella vuit de l'altre banda i pots triar, si vols una reina, una torre, un alfil o un cavall. Quasi tothom tria una reina per ser la que té més valor. Però a vegades, i segons la situació de les peces, pot tenir més valor una torre, un alfil i fins i tot un cavall. En aquest cas era el premi a una idea, un projecte o una col·laboració. No és la meva intenció treure cap mèrit a un emprenedor perquè tots mereixen els meus respectes. Tant de bo n’hi haguessin més! Però els seus projectes, no em van donar la impressió de que poguessin solucionar ni de lluny els greus problemes d'atur de la comarca. Molt nous, molt bonics, molt d'avui, però res que no és pugui fer en una situació normal. Per tant i de moment, no els hi dono, ni reina, ni torre, ni alfil, ni tan sols el cavall. Quan arribin a la casella vuit, ja decidirem. De moment, ens quedem amb el peó.

Pot ser perquè m'he llegit moltes vegades el document Conca Futur, pot ser perquè en aquell document hi va treballar i col·laborar molta gent del mon civil – sense ànim de lucre – i potser perquè les “forces vives”, al no tenir lloc a la fotografia, els van ignorar olímpicament (Ep! Jo no hi era), qualsevol altre iniciativa en aquest sentit, em sembla pobre.

Bé aquesta vegada les dues primeres files estaven farcides de polítics. Va ser bo només sentir-ne parlar a un - encara que a la fotografia hi sortissin tots - però aquests polítics no han de ser els que ens han de solucionar els problemes. Simplement haurien de canviar de xip i per comptes de lluir, haurien d'ajudar des de l'ombra, deixant de ser protagonistes. Ei! Ja se que és difícil. Forma part de la seva condició, voler sortir a la foto. Però si reflexionessin una mica i es miressin el arbres des de una mica més lluny, potser veurien el bosc. I si tinguessin una mica de capacitat de servei, des de l'anonimat, potser les coses ens anirien molt millor a tots plegats.

Molts d’ells la vida, ja la tenen solucionada en el món de la política i la seva visió del món real és esbiaixada. I quan no hi han problemes del món real, no pots tenir la mentalitat per solucionar-los. (I no parlo de problemes polítics, sinó dels econòmics, però suposo que ja ho havíeu entès) .

Doncs bé, aquest el Pla Estratègic, s’ha fet amb molt bona voluntat per part d'alguns. Però malgrat que es digui que hi ha col·laborat tanta gent, em semblen massa pocs. La veritat és que he trobat a faltar els col·laboradors “civils” que va tenir el pla de Conca Futur i he trobat a sobrar, tant polític. No és res personal perquè tinc molts bons amics entre ells - potser dins meu n’hi ha un i també m’he de considerar polític -, però em conformo en que ajudin, que no surtin a la foto i que si no fan, ni una cosa ni l'altre, almenys que no posin pals a les rodes.

En Palmés ha fet el seu treball, un bon treball, on hi ha esmerçat molt de temps i esforç. Però l'he trobat una mica sol. Potser hi havia algú que esperava que donés una “poció màgica”, però ja som massa “grandets” per creure que existeixi. Dir que la gent s'ha d'espavilar està bé, però la majoria ja ho fa prou cada dia i a vegades, només per sobreviure.

Francament, m'esperava més. Potser sóc molt exigent, però un Pla que vol moure tota una comarca, no pot ser cosa d’un de sol, ni només amb l'ajuda dels polítics o de agrupacions, per molt importants que siguin. Per fer grans inversions, sense menysprear les petites, és necessita quelcom més que una presentació teatral – ho dic per lo del Teatre del Circulo Mercantil – i amb un public no espectador, sinó col·laborador.

El problema de la nostra comarca és el número d'aturats i la manca de projectes que generin ocupació. Amb actuacions d'elit això no es soluciona. Potser si fóssim una mica menys torreneules, les indústries que ja hi han i les que podrien venir, farien més.

Estem a nivells africans, tant d'eficiència de l'administració en ajudar i donar permisos, com en infraestructures i tenim productivitats que són de pena. I masses polítics que diuen, només diuen, que ells sols mengen herba – alguna mariscada que altre, també -, això si, no transgènica, i que només volen serveis i innovació. Com si els serveis i la 'innovació, no és donessin a les industries. A ells els hi dic, que no es pot fer una truita, sinó es trencant els ous.

Amb tots els respectes per la mare natura i ha coses que no calen. Clar que alguns viuen de posar pals a les rodes, amb això no donen de menjar als milers de parats que existeixen, però si feina a algun “amiguet”! I sovint encara es permeten de vestir “fashion”, portar ulleres “fashion” i de menjar “fashion” a costa del contribuent. Em refereixo als “pijoprogres-xupiguays”. A més, no fan cap esforç per conservar les indústries que ja tenim i ens volen il·luminar amb les que vindran. I diuen en Castellà “vale más pàjaro en mano, que ciento volando”. Doncs això!

Au arremanguem-nos tots, que la cosa no esta per “pijadetes”, que la crisi és molt seriosa i que per molt que ho repeteixin els polítics, això només acaba de començar. I si no hi posem tots el coll aquí no se salvaran, ni els polítics de tota la vida, ni cap de les eines que creen valor.

Per cert, ja és la segona conferencia 2.0, en la que no tenen wifi pels presents. Això em sona a molta teoria i poca pràctica. L'altre dia als Prats de Rei, en una inauguració d'un local per micro-empreses, si que n’hi havia. I no podem parlar de 2.0, innovació i futur quan quelcom tan simple com el wifi, brilli per la seva absència. Ei! Que a Prats de Rei diuen que encara són de “pagès”. Això si, molt mes moderns que nosaltres, que som de ciutat (però potser de “poble”).

Avís a navegants. Potser no m’heu de fer gaire cas doncs ja sóc avi i per a molts ja “estic desfasat”. Repeteixo, no he escrit per molestar a ningú. Simplement per remoure consciencies a la meva manera, que a vegades té una mica de “destraler”. Però si algú és molesta doncs ja ho sap, em pot donar les culpes a mi, que ho aguanto quasi tot.

I ara la frase de moda: Algú ho havia de dir!

Que ho planifiqueu be i fins un altre.

Josep M. Torras Payerol

PD: Als que els hi agradin els escacs i l'estratègia, els hi recomano un llibre d'en Garry Kasparov, que és titula “Cómo la vida imita al Ajedrez”. Teoria, tàctica i estratègia, tot en un. Per cert en escacs era un tot un geni, en la vida queda per veure.